La pressió fiscal i la baralla política

E ls impostos tornen a protagonitzar el debat polític, especialment quan es negocien els Pressupostos de l’Estat. Per desgràcia, la polarització i les mitges veritats també intoxiquen aquest tema i resulta que, mentre que per a uns Espanya és un infern fiscal, per a d’altres és el país amb l’economia més pròspera. El que és innegable, en vista de les dades d’Hisenda, és que la recaptació tributària a Espanya el 2024 arribarà a un nou rècord històric, fet que confirma l’augment progressiu dels ingressos públics no financers dels últims anys.

Per la seva banda, mentre que l’OCDE indica que la pressió fiscal a Espanya va baixar lleugerament l’any passat, igual que a la resta de principals economies, resulta que segons les dades de l’Eurostat la pressió fiscal a Espanya ha pujat en l’última dècada tot i que es manté per sota de la mitjana europea. El cert és que l’important creixement del PIB espanyol ha permès relativitzar les xifres de la pressió fiscal, i ha animat a pensar que queda marge per millorar els ingressos tributaris.

I de nous ingressos tributaris, aquest Govern no s’ha quedat curt; amb els impostos a les energètiques, a la banca, a les grans fortunes o a les criptomonedes, no només han omplert les arques públiques, sinó també noticiaris i tertúlies, apostant per una política fiscal contraposada a la majoria de comunitats autònomes que no saben o directament no volen aplicar tributs propis. Com gairebé sempre, l’excepció la trobem a Catalunya, que lidera en solitari el rànquing d’impostos autonòmics.

No obstant, posar el focus en els ingressos tributaris i en els nous impostos només permet veure una cara de la moneda, ja que tan important és el que s’ingressa com la manera en què es gasta. En aquest sentit, els ingressos públics no només serveixen per tenir i mantenir serveis públics, sinó que també permeten redistribuir la riquesa, especialment mitjançant la progressivitat dels impostos (qui més té més contribueix) i la concessió d’ajudes directes a determinats col·lectius (per reduir les bretxes socials). De manera que la política fiscal formaria part indissociable de la política social dels governs.

Notícies relacionades

Catalunya aprova la pujada de la taxa turística, però estudiarà que no s’apliqui per igual a tots els municipis

Som comerç, som país

Utilitzar la pressió fiscal sense més ni més com a argument polític serveix de ben poc. Potser, si es parlés d’esforç fiscal, és a dir, de la pressió fiscal segons el PIB per càpita, es podrien plantejar i argumentar millor les polítiques fiscals, ja que una mateixa pressió fiscal suposa un esforç fiscal més gran per als contribuents d’un país amb un nivell inferior de renda. També seria necessari afegir que, a més de fixar l’esforç fiscal en funció de la renda de cadascú, no s’oblidés el frau a la Hisenda pública. Redistribuir les rendes també passa per fer aflorar les activitats de l’economia informal.

Sense un sistema tributari just no és possible construir una societat sense conflictes ni desigualtats. La nostra Constitució estableix que tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica. En això haurien d’estar treballant els nostres polítics, en lloc d’estar en el desacord permanent al qual ja ens tenen acostumats. Algú va dir que no hem d’eliminar els rics, sinó els pobres. Jo em conformaria si s’acabés la contínua baralla política sense contingut que s’ha apoderat del discurs públic, també en relació amb els impostos.