¿Qui marca l’hora?
La Generalitat ha d’encarar de nou la qüestió metropolitana i del conjunt del territori
Una imagen panorámica de la Barcelona metropolitana.
El creixement de les ciutats des de la Revolució Industrial i, molt particularment, a partir del darrer terç del segle XX ha conduït a tot el món a la formació d’aglomeracions urbanes, territoris en els quals els desplaçaments de les persones per fer les seves activitats quotidianes desborden cada cop més els límits administratius municipals. Així, per exemple, a l’aglomeració barcelonina, formada per un centenar i mig llarg de municipis i que aplega més de cinc milions d’habitants, més de la meitat de persones que treballen ho fan en un municipi diferent d’aquell en què resideix.
És només un dels molts indicadors que actualment, i amb tendència creixent, ens diuen que l’habitual identificació de ciutat amb municipi deixa de tenir sentit. Les funcions de la ciutat es reparteixen i comparteixen entre un gran nombre de municipis. Això és al que els geògrafs anomenem metròpoli. És així que l’hora de la metròpoli ja fa temps que condiciona les nostres vides. El "rellotge atòmic" que la determina són aquests centenars de milers de persones i milers d’empreses i d’organitzacions socials, culturals o esportives que es relacionen i es mouen cada dia (algunes amb més dificultats que d’altres, això sí) per aquest territori. Una altra cosa és si les institucions que han de governar aquest entramat de relacions porten sincronitzats els seus rellotges amb l’hora que marca el pols de la societat metropolitana. Alguns ajuntaments, amb grans esforços, han anat canviant els rellotges de sorra per d’altres d’electrònics, més fàcilment sincronitzables, per mirar de no perdre pistonada. Això vol dir que n’hi ha que cada cop són més conscients que les principals problemàtiques dels seus veïns i veïnes, des de l’aire que respiren fins a la disponibilitat d’habitatge, no les podran resoldre si cada un porta una hora diferent. Per això, trenta-sis d’ells es van dotar el 2010, gràcies al consens polític i a una llei del Parlament de Catalunya, d’una mena de cronògraf d’alta gamma comú, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que és l’enveja dels municipis del voltant. Uns municipis que, privats d’aquest estri, i segons quin encara amb el rellotge de la comunió, intenten no anar amb gaire retard i quedar en posició desavantatjosa a les grans cites, es diguin impuls de les zones de baixes emissions o repartiment de fons Next Generation.
L’altre gran protagonista és la Generalitat de Catalunya. Però al seu rellotge metropolità fa temps que van deixar de donar-li corda, i ara cal recuperar el temps perdut. El Govern ha d’entomar de nou la qüestió no només metropolitana, sinó del conjunt del territori, perquè no hi ha metròpoli sense una entesa amb el territori rural i natural que l’envolta (i a l’inrevés). Un lideratge imprescindible tenint en compte que els partits polítics, segons vam veure a la jornada d’ahir, semblen trobar-se encara en fusos horaris diferents. La ciutat dels cinc milions, com ens agrada anomenar-la al Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, articulada internament i amb la resta del país, ha de ser el meridià de Greenwich que defineixi la nostra hora metropolitana i permeti calibrar-la amb la de les metròpolis de la resta del món.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Si compres per Shein, Temu o Amazon, atent a la nova estafa del paquet
- PRIMERA EDICIÓ EXITOSA El mapa de la Champions s’aclareix: el Barça ja ha guanyat 54 milions
- Alberto Núñez Feijóo: "Utilitza els pensionistes com a escuts humans"
- Dalmau afirma que es treballa ja en àmbits clau de la conurbació
- Noves relacions afectives Parelles sèniors que viuen separades, el model LAT en auge: «Conservo la meva llibertat i no discuteixo pel comandament de la tele»