L’hora de l’àrea metropolitana

Sovint, el debat sobre la governança metropolitana de Barcelona es presenta com un camp de batalla ple de desacords i visions contraposades. Potser perquè encara perviuen les tensions que van dur a la traumàtica dissolució de la Corporació Metropolitana l’any 1987, aquest és un tema que als nostres polítics –estiguin al govern o a l’oposició– els costa d’entomar. I tanmateix, una mirada més atenta revela que hi ha un consens més ampli del que sembla i que avançar ha de ser possible. Això és el que, al nostre entendre, es va posar de manifest a la jornada L’hora de la Barcelona metropolitana, que fa uns dies vam organitzar Foment del Treball, Barcelona Global i el Cercle d’Economia. Una jornada on es van debatre tres visions -la dels municipis, la dels agents econòmics i la dels partits polítics- i en la qual van participar el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, en la inauguració, i l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, en la clausura.

Quins són aquests punts d’acord? Són fonamentalment tres: En primer lloc, hi ha un acord generalitzat que la solució a problemes urbans com el de l’habitatge, la mobilitat, la sostenibilitat (aigua i energia), les desigualtats socials o la captació d’inversions i de talent s’ha d’articular des d’una dimensió metropolitana. En segon lloc, hi ha acord en el fet que aquesta dimensió metropolitana transcendeix els 36 municipis que avui conformen estrictament l’Àrea Metropolitana de Barcelona i s’estén, com a mínim, a l’arc que va des de Vilanova fins a Mataró, passant per Martorell, Terrassa, Sabadell i Granollers. En tercer lloc, hi ha acord també en el fet que l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) ha demostrat ser un instrument efectiu per abordar alguns problemes concrets. La gestió de l’aigua, dels residus i, en part, del transport públic són exemples d’àmbits en què l’AMB s’ha consolidat com un actor eficaç des que es va crear tot just l’any 2010.

"Germà gran"

El que és encara més interessant, però, és que l’acord s’estén també, encara que amb algun matís, a les possibles solucions. Per començar, hi ha una percepció estesa que cal que la Generalitat (el "germà gran", en expressió reiterada d’Antonio Balmón, alcalde de Cornellà de Llobregat i vicepresident de l’AMB) actuï amb visió metropolitana sense abandonar el rol de reequilibri del país; i no només per al cas de Barcelona, sinó també per a altres realitats metropolitanes que hi ha a Catalunya. És important per tant que la Generalitat impulsi aquelles infraestructures que permetin l’articulació d’aquestes conurbacions i cal també que faciliti el desenvolupament dels seus instruments de governança.

Són molts els que pensen que cal escalar l’AMB, ja que aquesta seria la forma més efectiva i ràpida de donar resposta als reptes que hem esmentat més amunt. Escalar l’AMB vol dir ampliar el seu àmbit d’acció per poder focalitzar-se en els nous reptes que ara tenim, ampliar la seva base territorial, més enllà del 36 municipis actuals, reconeixent les diverses àrees funcionals urbanes i les seves dinàmiques econòmiques, laborals i socials amb l’objectiu d’oferir més i millors serveis a la ciutadania. En qualsevol cas, no pertoca a les entitats econòmiques definir com fer el salt d’escala de la governança metropolitana, però, sens dubte, el fet metropolità és una realitat vigent que ens interpel·la. aquest procés d’escalar l’AMB no es pot fer d’avui per demà, sinó amb un enfocament progressiu per guanyar legitimitat, teixint complicitats i generant confiança perquè tots els territoris implicats s’hi sentin reconeguts.

Àmbits concrets

Notícies relacionades

Així pots demanar les noves ajudes al lloguer per a més grans de 35 anys a Catalunya

El milionari José Elías opina sobre comprar o llogar el 2025: "Si guanyes 2.000 euros al mes..."

Al nostre parer, una bona manera de començar a afrontar aquest procés seria centrar-se en un o dos àmbits que requereixen solucions conjuntes, com per exemple l’habitatge o la sostenibilitat, igual que es va fer en el seu dia amb l’aigua, els residus i el transport. L’enfortiment de la governança de la Barcelona metropolitana suscita des de fa molts anys recels –comprensibles– entre alguns sectors, que hi veuen un risc de fragmentació del país. Però això no té per què ser així. És evident que les necessitats –d’habitatge, de mobilitat o d’energia i aigua, per mencionar els exemples més obvis– de l’Alt Urgell, del Pla de l’Estany o del Baix Llobregat són molt diferents i per tant és raonable que els instruments de governança en cada cas també ho siguin. No reconèixer aquestes singularitats seria dolent per a cadascun dels territoris i per al conjunt de Catalunya.

Cal aplicar solucions de governança asimètriques i orientades a l’eficàcia i l’eficiència, simplificant l’entramat institucional existent. La potenciació de la Barcelona metropolitana, com molt bé va apuntar el conseller Dalmau, no només s’ha de fer per la via de la governança, sinó que les infraestructures hi juguen també un paper fonamental. La finalització de la ronda nord o la construcció del nou Clínic fent de ròtula entre el Barcelonès i el Baix Llobregat, per exemple, són sens dubte molt bones notícies. Però com van posar de manifest molts alcaldes, la mobilitat transversal i el tren orbital segueixen pendents. En qualsevol cas, la provisió d’infraestructures de mobilitat, d’energia i d’aigua o donar sortida a la necessitat d’habitatge exigeixen superar els límits municipals en primer lloc i la col·laboració publicoprivada en segon lloc per fer front a la inversió necessària. En definitiva, hi ha un consens creixent sobre una nova realitat metropolitana més integrada i més cohesionada i també generosa amb la resta del país. Al segle XIX, les muralles de la ciutat van caure gràcies a la pressió de la societat civil. Avui , les muralles són administratives i mentals, però es donen les condicions perquè les enderroquem. Superar-les depèn de nosaltres. A la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona és a qui correspon liderar aquest procés. Amb ambició, mirada llarga i generositat. Som-hi.