L'habitatge ja devora més d’un terç del sou dels catalans i estanca el seu poder de compra a nivells del 2000

Els ingressos reals dels catalans estancats des de fa 25 anys. I part de la culpa, no tota, la té el creixent cost de l'habitatge. Durant els últims mesos, trimestre rere trimestre, els organismes oficials han anat publicant xifres de creixement rècord del PIB, molt per sobre dels registrats per les grans locomotores europees.

No obstant, entre la població s’escampa un sentiment majoritari de desànim i sensació de crisi econòmica. No en va, el 55% dels enquestats en l’últim baròmetre del març del CIS considera que la situació econòmica del país és dolenta o molt dolenta.

I és que l’economia catalana (i a un nivell similar l’espanyola) està creixent tres vegades més que la mitjana de la UE, però el poder de compra dels catalans segueix al mateix nivell que el que tenien l’any 2000, tal com mesura un informe publicat aquest dijous per la Cambra de Comerç de Barcelona. 

¿Com pot ser compatible una cosa amb l’altra? L’explicació que donen des de l’organisme presidit per Josep Santacreu és que l’economia catalana està creixent en volum i no tant en qualitat. Creix el PIB, perquè augmenta l’activitat empresarial i el nombre de persones que hi participen, però el PIB per càpita, és a dir, la quantitat de riquesa que atresora cada individu a preus corrents, és el mateix. El pastís creix, però la porció que li toca a cada comensal és la mateixa.

¿I per què els ingressos reals dels catalans estan estan estancats des que va arrencar el segle XXI? Una part l’explica aquesta expansió quantitativa i no qualitativa, amb una productivitat que amb prou feines creix. Un altre factor rellevant és la creixent porció del sou que els catalans dediquen a costejar la vivenda, ja sigui de compra o visquin de lloguer (i incloent-hi subministraments).

Bretxa amb Europa

L’any 2000 cada català dedicava, de mitjana, un 31% dels seus ingressos a pagar el sostre; aquest percentatge després va baixar, coincidint amb l’expansió de la bombolla immobiliària, al 27% el 2006, per des d’aquí disparar-se i anar escalant, progressivament, fins a l’actual 34,6%.

Els preus a Catalunya han crescut amb especial intensitat durant els últims anys i això ha engrandit la bretxa entre el que dedica un català i un europeu a la vivenda. Si el 2000 el primer dedicava un 31% del seu sou i el segon un 28,1%; el 2020 –últimes dades disponibles– el primer dedicava un 38,1% i el segon 32,2%. És a dir, aquest ‘extra’ que dediquen els catalans s’ha duplicat.

Des de la Cambra li han demanat celeritat al Govern de Salvador Illa en el seu desplegament de polítiques de vivenda, basada no tant a controlar el preu de les vivendes ja existents, sinó a construir-ne més a preus reduïts. «Cal augmentar l’oferta, són imprescindibles, però hem d’anar més ràpid i la realitat que ens mostren les dades és evident. Necessitem models de construcció més industrialitzats, més àgils i més econòmics», ha reclamat el president de la Cambra, Josep Santacreu.

Millors serveis públics

Notícies relacionades

Viatge al cor logístic de Mango: així funciona la nau catalana de la qual surten 180 milions de peces a l’any

Viatge al cor logístic de Mango

Els catalans han perdut qualitat de vida durant l’últim quart de segle per la via de l’habitatge, però l’han guanyat mitjançant el desplegament dels serveis públics i un menor impacte mediambiental. Malgrat les retallades i l’austeritat posteriors a la Gran Recessió, la foto completa mostra que la sanitat, l’educació o els serveis socials són avui millors que fa 25 anys. 

Per exemple, l’esperança de vida ha crescut dels 80 anys del 2000 als 84 anys actuals. O les emissions brutes de gasos amb efecte hivernacle han disminuït un 23% en els últims 25 anys. «El consum públic per persona ha augmentat, partíem de nivells molt baixos en comparació a Europa, si bé encara són molt baixos», ha explicat l’economista en cap de la Cambra, Joan Ramon Rovira.