‘Golden visa’ i vivenda

Només un percentatge ínfim d’estrangers que adquireixen immobles a Espanya ho van fer per tenir el nostre passaport, així que la derogació de la contraprestació del passaport a canvi de la inversió no resol, en absolut, el problema de carestia de vivenda que ha portat Barcelona, fins i tot, fins a la portada del The New York Times, assenyalada com a zona zero del problema de la vivenda a Europa. Els diners són com l’aigua, si se li tanca un camí busca una altra via per fluir. Una opció és canviar de destí i invertir en altres llocs, però el nostre país en general i Barcelona en particular, malgrat el govern i les seves traves burocràtiques, denunciades fins i tot per la Síndica de Greuges per ser un clar factor de fre al creixement, és un país atractiu per continuar invertint, així que si l’oferta residencial es converteix en impossible els inversors posen els seus ulls als locals comercials.

Els locals comercials són un 40% més rendibles que invertir en vivenda i, a diferència del que passa amb aquesta, Barcelona només té un carrer car, en la posició número 16 en àmbit mundial, el passeig de Gràcia, així que hi ha marge per al creixement i per a inversió.

Notícies relacionades

Impacte econòmic del tall de subministrament: Catalunya estima pèrdues de gairebé 900 milions d’euros

Gonzalo Bernardos avisa els espanyols: «Els que es vulguin comprar una casa s’han d’afanyar»

És possible que la següent ocurrència dels nostres governants sigui impedir que els estrangers inverteixin en locals comercials si no és per obrir un establiment propi, però avui sabem que tancar milers d’Airbnb il·legals, posar traves a l’obertura d’hotels, anunciar el tancament de pisos turístics i altres tantes mesures restrictives del mercat, a més de ser de dubtosa legalitat, són ineficaces per resoldre l’encariment de la vivenda.

El principal obstacle per garantir el dret constitucional a la vivenda rau en el fet que aquells que, des de la política, més es queixen per la falta de vivenda, són els que més han fet per arribar a aquesta situació a base d’aprovar plans generals d’ordenació urbana amb escassa previsió de vivenda, tramitacions de llicències demorades fins a quatre anys i una normativa i fiscalitat que provoquen uns costos elevadíssims que, és clar, els promotors repercuteixen als compradors.