Producció de munició per a carros de combat

Al sol i a l’aire fresc que baixa de Sierra Nevada, un operari parla amb els seus companys en un pati, tots vestits del corporatiu blau fosc dels artificiers, mentre fan la digestió del menú de 3,50 euros que serveixen al menjador de l’empresa. El jove és la ja quarta generació de treballadors a la fàbrica. Així és com anomenen els veterans de la ciutat la FMG, la Fàbrica de Municions de Granada, on 300 treballadors de l’alqueria del Fargue i de pobles del nord" produeixen projectils d’artilleria.

Ningú diria, per la seva placidesa, que aquest lloc de Granada és un dels vèrtexs que travessa la tensa i urgent necessitat de munició a Europa. En la indústria de la defensa ho anomenen "pic de demanda", però no és gaire conjuntural: ja dura dos dels tres anys complerts de la guerra que s’està lliurant a 4.000 quilòmetres. Aquesta és una clau dels temps del rearmament, i desxifrar-les és l’objectiu d’aquest serial de radiografies elaborades pels diaris del grup Prensa Ibérica.

Joves i vells

L’FMG és estratègica per a l’Exèrcit. Ho és des de fa segles, però és que ara l’única planta espanyola que produeix munició de 120 i 105 mil·límetres per a carros de combat s’afana també a treure projectils de 155, el calibre més gran de l’artilleria, cons verds que formen punxegudes fileres en la cadena de muntatge amb destí a l’exportació... i a omplir les lleixes dels esgotats arsenals de les forces armades.

L’Exèrcit ucraïnès ha arribat a disparar 7.000 projectils d’artilleria al dia. El seu enemic rus, molt més.

Bona part del que passa murs a dins és matèria reservada: el tipus i qualificació de cada projectil, si és perforant, fumigen, incendiari, el seu cost, els clients que en demanen... Com en altres factories de la defensa visitades per aquest diari, la identitat de treballadors clau no es difon, per eludir espies i sabotejadors.

Sí que transcendeix a aquest diari –i no per part de fonts de la fàbrica– que ha visitat les seves instal·lacions Rustem Umérov, el ministre ucraïnès de Defensa, en una recerca desesperada per trobar munició. El que ha pogut veure és una plantilla d’homes i dones de joves de vint-i-escaig anys i de cinquantins. No és freqüent en el mercat laboral espanyol, però sí en l’FMG.

L’alta demanda de munició ha propiciat que, primer, l’empresa refresqués un equip que, en els temps confiats d’Europa, quan amb prou feines es venia munició, va arribar a una mitjana de 57 anys. Les vaques magres van durar molt, tota la migdiada durant la qual la UE es va oblidar de la necessitat de la defensa. "Aquí va caldre patir dues reestructuracions, el 1992 i el 2013. La fàbrica corria el risc de morir per vellesa", diu Fabiola Martín, la filla d’un empleat d’FMG que avui és cap de recursos humans de la firma.

Notícies relacionades

Qui hi ha darrere de les universitats privades: un negoci en què irrompen els fons, però controla l’Església

Un pol industrial a l’empara de l’Exèrcit

Primer s’ha rebaixat l’edat mitjana de la plantilla a 38 anys a base de contractacions, i ara l’empresa es permet fitxar aturats de llarga durada de Granada, "mecànics, farmacèutics i fins i tot professors de més de 50 anys que no aconseguien sortir de l’atur. Aquí troben una segona oportunitat. Hem desterrat l’edatisme", assenyala.

El 2020, la nord-americana General Dynamics, propietària de Santa Bárbara –matriu de FMG quan tot això era públic– va vendre la fàbrica al grup eslovac MSM. El 2023, Defensa li va prorrogar a MSM la llicència fins a 2036. La febril fabricació de projectils d’avui incideix en un sector en el qual l’FMG té el seu propi conveni, amb un salari mitjà per a l’escala bàsica de 30.155 euros.