Dels números a les notes humanes

Van passant, d’un en un. Seuen a la cadira, sense cap gest de vergonya, disposats a escoltar, però també a donar la seva opinió. Natalia Pomareda, la tutora d’aquesta classe de quart d’ESO, els va entregant les notes del primer trimestre. Tot i que més que donar-les, les comparteix. Perquè ja no s’estila aquell sobre tancat fred amb una hermètica nota numèrica. Ara, a la secundària obligatòria, com a primària, es comença a imposar una altra qualificació, més centrada en les competències, enl’evolució de l’aprenentatge. Un sistema que serà obligatori a final de curs però que alguns centres ja estan aplicant. Som al’Institut Bellvitge,  a l’Hospitalet de Llobregat, i mentre a l’altre costat del mur s’estén el mercat dels dijous, amb roba, parament de la llar i plantes, a l’aula toca repassar el que s’ha après per iniciar l’any amb una motivació renovada.

Els clàssics de tota la vida es mantenen. Segur que els sonen. Pensar que determinat profe et té mania, aquella assignatura que se’t dona malament i serà així tota la vida, aquella matèria que no vas entendre des del primer dia i no vas gosar preguntar per no molestar. Allà és on hi entren els reflexos de l’educador. I els de la Natalia són propis de l’NBA. No dubta a preguntar-los, tot i que la nota sigui bona, si creuen que podrien haver donat alguna cosa més. L’Andrés (tots els noms dels estudiants s’han modificat) acaba admetent que treballa poc a casa, i quan la tutora li ensenya el comentari de la profe de Matemàtiques, que li retreu el seu passotisme a classe, ell acaba admetent que la seva actitud és fruit d’unacerta frustració: “El problema és que no m’assabento de res”. La Natalia el convida a tornar a veure’s després de les festes, amb els pares si cal, perquè la nota lletja d’assoliment no aconseguit arribi, com a mínim, la categoria d’assoliment satisfactori.

Un repte per a tothom

Apel·lar a la família és una constant a la vintena d’entregues de notes testimoniades per aquest diari. De com una frustració pot convertir-se en un repte col·lectiu. El mateix li passa a la Sara amb el llatí. Diu que li costa molt, que no entén ni una sola declinació. “Al gener seiem i intentem buscar eines que et puguin ajudar, però tu també hi has de posar de part teva, perquè la professora de Llatí diu que estàs molt absent a les classes”. Un ‘quid pro quo’ de manual: tu estigues per la feina, que els altres ja ens trencarem la crisma per tu. L’Ángeles admet que s’ha centrat en algunes assignatures i que n’ha deixat d’altres de banda.

L’Asif porta només uns mesos a Catalunya i ho té tot aprovat. Els docents han valorat, per sobre de la qualificació, les seves ganes d’aprendre, d’anar superant obstacles davant d’una llengua desconeguda, davant d’uns mètodes pedagògics desconeguts i, sobretot, davant d’una vida que no té res a veure amb el va deixar enrere amb només 15 anys. El cas de l’Amira és molt similar, tot i que ella porta alguns mesos més a Bellvitge. La Natalia es desfà en elogis i l’anima, més enllà de mantenir el bon nivell, que ajudi els seus companys. “Hasd’estar molt apoderada perquè tens moltes habilitats”, li resumeix la Natalia.

El Mario va bé. Se'l nota al seure, com si tingués claríssim el que li diran. I així és. La Natalia el felicita pel seu gairebé ple d’assoliments excel·lents. Però abans que vagi a celebrar-ho, el convida a canviar alguna cosa de la seva actitud: “Vas molt bé, però alguns professors diuen que interfereixes a la classe. Intento que això serveixi per explicar i aportar als altres, perquè sense voler pots despistar els companys que no van tan bé”. Assenteix. La Lourdes és una altra que brilla amb llum pròpia en aquesta classe de quart de l’ESO. “Tot molt bé, però m’agrada especialment com ajudes els teus companys quan hi ha dubtes a classe. Aprofita aquestes festes per desconnectar, t’ho has guanyat”.

Dret a la rebequeria

No és el cas del Carlos, que té travessada la Tecnologia. Li diu a la Natalia que no l’entén, que creu que la professora està contra ell. La tutora, que podria saltar-li a la jugular en defensa de la seva companya de claustre, convida el seu alumne a parlar amb ella. “Si no hi estàs d’acord, ves a veure-la. No m’agraden aquestes notes i m’agrada que tampoc t’agradin a tu, però si les veus injustes, pregunta-li. Però tingues en compte una cosa: ella diu que a classe estàs apagat i inactiu...".

Notícies relacionades

La rúbrica o com els teus fills aprenen sols dels seus propis errors

"Si pots fer les coses bé, ¿per a què fer-les malament?"

Els ulls d’aquests xavals acostumaven a anar directes al dígit. Aquell 4 que t’enfonsava o aquest 7,5 que et treia de classe ballant. Ara hi ha matisos, grisos que transcendeixen el número, perquè, tal com resa el Departament d’Educació a la carta que rebran tots els pares enganxada a les notes, a tall de guia per entendre les qualificacions, l’objectiu “és ajudar l’alumne a ser més competent i acompanyar-lo per millorar el seu procés d’aprenentatge”. 

Entregades totes les qualificacions, un grupet d’alumnes discuteix sobre el nou mètode. Només un d’ells prefereix les lletres. La resta continua pensant que la nota numèrica és més concreta i que ajuda més a saber on estàs. Qüestió de temps, i d’assimilar quins són els nous objectius de les competències que es busca potenciar a secundària. Però no només això –i aquí aflora un dels principals obstacles de les escoles–, perquè també hi ha el problema que els seus pares, diuen, no entendran res. Bastir ponts, no només per una millor educació, sinó per un millor treball en equip entre conselleria, docents i famílies. I que no tornin a canviar el sistema, perquè són molts els profes veterans que assumeixen l’encàrrec amb recel. Saben bé que les batzegades són habituals en això de la formació dels xavals.