"Si pots fer les coses bé, ¿per a què fer-les malament?"

Dimarts, després de menjar. Al pati de l’Institut Bellvitge, envoltat dels edificis que la immobiliària Ciutat Comtal va aixecar a finals dels anys 60 en aquest barri de l’Hospitalet de Llobregat, un grup d’alumnes de Secundària s’exerciten amb raquetes i pilotes. Toca Educació Física. La Mariam, la Núria i la Judit se separen del grup per atendre aquest diari. El tema de debat sona saberut, però explicat per aquestes joves, acaba sent peix al cove. Es tracta de la rúbrica com a mètode d’aprenentatge. Aquesta eina d’avaluació formativa proporciona als alumnes una plantilla amb els requeriments de la tasca en qüestió, acompanyats dels seus diferents nivells de compliment. Aquí es barregen moltes coses, perquè a les bones intencions d’educació innovadora cal sumar-los les coses pròpies de l’adolescència, el paper dels professors i, per descomptat, la implicació de les famílies.

Les tres joves, de quart de l’ESO, es van quedar una mica atònites amb la primera rúbrica, quan van arribar des de les escoles públiques Ramon Muntaner i Bernat Metge. Van tenir la sensació que els estaven donant la solució, com si el joc de les set diferències entre dos dibuixos gairebé idèntics vingués ja amb els cercles fets. Però no; no és tan fàcil com això. "Al final ens hem adonat que és un recolzament, que no és la resposta a tot. Amb la rúbrica ara podem saber què hem de fer per fer les coses bé". ¿Però aquesta no és una tasca del professor? Sí i no. Perquè l’educador pot explicar, respondre preguntes i corregir, però mai podrà ficar-se al cap dels alumnes perquè siguin ells els que s’adonin dels seus propis errors. I el que és més important: la rúbrica està dissenyada perquè millorin el seu aprenentatge a base d’assimilar bons hàbits per no ensopegar amb la mateixa pedra.

El cinc insuficient

La Núria admet que va directa a la columna més exigent, la que et dona les pautes per aconseguir la millor qualificació. "¿Si pots fer-ho bé, per a què plantejar-te fer menys?" Curiosa reflexió, la d’aquesta noia, ja que amb les notes, per a molts, el 5 sobre 10 era sinònim de feina ben feta. Aprovar, i a una altra cosa. Però aquí no va d’això. La Mariam s’ha adonat que acaba aprenent dels seus propis errors, que no es fixa tant en la nota perquè és ella mateixa la que, amb les seves decisions, determinarà l’èxit o el fracàs de la tasca. Però hi ha un problema en tot això, i és el què diran. Admeten que de vegades es rebaixen la qualificació perquè no volen que els altres pensin que van "de sobrades". "Sí, de vegades em poso menys del que crec que mereixo perquè em fa cosa el que puguin dir els altres", admet una d’elles. Natalia Pomareda, la seva tutora, escolta sense interrompre-les. Però en aquest punt entra en acció. "Tot i que maquillin una mica la nota, sigui per inflar-la o per reduir-la, el procés d’interpretació que han fet ja és interessant, han après igualment i ja els ha servit d’alguna cosa". 

Notícies relacionades

La rúbrica o com els teus fills aprenen sols dels seus propis errors

Educar i limitar per protegir els menors a l'era digital

El Jorge, un altre alumne de quart de l’ESO, s’uneix al grup. Ve una mica despistat, però aviat agafa el fil de la cosa. Diu que la rúbrica és un bon invent, entre altres coses perquè la pròxima vegada tindràs en compte tots els errors, i això et dona més autonomia i així no depens tant del professor. "Per exemple –prossegueix–, a l’hora de fer el dossier de Socials, saps que has d’ordenar i numerar bé les pàgines". Sembla una tonteria, però la cara de la la Natalia demostra que no ho és, perquè el xaval, si ha assimilat aquest petit detall, podrà anar assimilant tot el que vulgui. 

En tot això, no obstant, i sense ser aquesta una enquesta gens representativa, crida l’atenció que cap dels quatre joves hagi parlat de la rúbrica o de l’avaluació formativa amb els seus pares. "A casa no en tenen ni idea", confessen a l’uníson. Creure’s allò de l’escola innovadora no és només cosa dels professionals de l’educació. És cosa de tothom.