La rúbrica o com els teus fills aprenen sols dels seus propis errors

La nota. La implacable nota; el fred nombre que resumeix mesos de feina. I que no dona treva, no obre debat. La reps i la digereixes, per bé o per malament, afirmant si ets bo, regular o dolent. T’agafa en una edat tendra, de fàcils influències, de complicada assimilació del fracàs, de motivació trontollosa. Per això a les escoles, de la mà de la formació innovadora, fa alguns anys que es van començar a impulsar sistemes d’avaluació, menys traumàtics i més participatius. Com la rúbrica, que permet a l’estudiant adonar-se dels seus propis èxits i errors a través de l’autocorrecció. Són molts els centres que ja la utilitzen de manera habitual. I hi ha coincidència: “Reforça la formació i impulsa l’aprenentatge”.Aquest serà l’últim curs amb notes numèriquesnotes numèriques a Secundària, decisió que va en sintonia amb aquest tipus d’eines d’avaluació formativa. Perquè aquí, coincideixen els experts, es tracta més del camí que de la destinació, més de les competències que dels continguts.

La rúbrica neix als Estats Units als anys 70, però no comença a aplicar-se al nostre país fins i tot ben entrat el segle XXI. Es tracta d’elaborar una plantilla que permeti a l’alumne establir el grau de compliment d’una tasca concreta. Però no per obtenir una qualificació concreta, que també, sinó perquè la detecció de possibles errors i carències, pròpies o alienes, es tradueixi en una reflexió, en un coneixement més gran de la matèria, en l’adquisició de nous i bons hàbits. En un evitar ensopegar amb el mateix sot. Els estudiants i el professor utilitzen la mateixa rúbrica, de manera que el tutor, una vegada els alumnes s’han avaluat, en revisa el nivell d’honestedat. D’aquesta manera, puntuar-se de més no només no serveix de res, sinó que pot penalitzar l’espavilat. “Però passa més aviat al contrari, solen ser fins i tot més durs del necessari”, relata Natalia Pomareda, professora de l’Institut Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat, on fa anys que la rúbrica està instal·lada en el pla d’estudis.

Explica aquesta educadora que aquesta eina també és beneficiosa per a les famílies, ja que, amb el sistema educatiu tradicional, a partir de certa edat no reben cap indicatiu sobre com avança el seu fill més enllà de la nota. “La informació que arribava fins ara no aportava res als pares. D’aquesta manera, poden saber quines coses no estan fent bé i quines solucions poden aplicar per millorar-les”. Ernesto Panadero, doctor en Psicologia Educativa i expert en aquest àrea, apel·la a l’oportunitat de “revisió i millora”, en el sentit que l’alumne ha de ser capaç, sobre la marxa, d’adonar-se d’on s’està equivocant per corregir-se i acabar la tasca amb garanties. “Si s’autoavalua i no millora les coses, la seva motivació per tornar a corregir-se a si mateix descendirà”, assegura. Demana paciència als educadors, perquè és un sistema poc aplicat al nostre país i perquè requereix una certa praxi i repetició perquè cali entre els estudiants. Recepta, això sí, que en cap cas sigui forçada, que s’adapti per a cada edat, matèria i tipus d’alumnes, i que la rúbrica sigui “comprensible i relativament senzilla de posar en pràctica”.

A l’Institut Egara de Terrassa  es van plantejar aquesta eina després de comprovar, indefensos, que a molts alumnes els era igual suspendre. Maria del Mont Busquets, secretària de direcció i professora de Secundària del centre, explica que la utilitzen molt en proves d’expressió oral. “Volíem una millora en i amb els alumnes, però no per maquillar els resultats, sinó perquè siguin més responsables. Hem aconseguit que participin del seu propi aprenentatge, i l’objectiu ja no és tant la nota, sinó el procés per aconseguir-la”.Pomareda comparteix el diagnòstic: “Només és útil si l’alumne s’adona de tot el camí que ha seguit, incloses les correccions sobre la marxa, i això l’ajuda a convèncer-se que la nota aconseguida al final és el resultat just del seu esforç”.

Detectar problemes

Notícies relacionades

Dels números a les notes humanes

"Si pots fer les coses bé, ¿per a què fer-les malament?"

L’escola Roques Blaves va introduir la rúbrica en el curs 2012-2013. Com la majoria de centres públics, de la mà de la Xarxa de Competències Bàsiques del Departament d’Educació, una xarxa formada per grups de docents que reflexionen i actuen per transformar l’escola en espais que afavoreixin l’aprenentatge. M. Carmen Andrés, cap d’estudis d’aquesta escola d’Esparraguera, coincideix amb Pomareda que els alumnes són fins i tot més exigents que els docents a l’hora de valorar el seu treball o el dels seus companys. L’avaluació formativa, assenyala aquesta docent, “no serveix per ponderar, sinó per detectar problemes”.I això, prossegueix, guarda relació amb el que ara s’espera dels alumnes: l’esperit crític, la capacitat d’anàlisi, d’adquirir competències. Això s’aconsegueix a través de la rúbrica, però també amb les carpetes d’aprenentatge –evolució del dossier clàssic en el qual els estudiants reuneixen tota la informació i tasques fetes que els han ajudat en un treball concret– o les bases d’orientació –'check lists’ en les quals es respon ‘sí’ o ‘no’ a una sèrie de requisits vinculats amb la matèria, sense especificar nivells, com sí que fa la rúbrica.

Tots els experts consultats per abordar aquest assumpte coincideixen en l’absència de coordinació i seguiment entre les diferents fases formatives dels alumnes. De la mateixa manera que en el Batxillerat encara es mantindran les notes numèriques que en Secundària ara desapareixen, en aquella fase i a la universitat es recorre poc als mètodes de l’educació innovadora. I la selectivitat segueix sent una impenitent xifra que ve a resumir els teus últims 12 anys de formació. Pol Solé, coordinador pedagògic de l’Institut Bellvitge, no entén que es parli tant de potenciar les competències i l’autonomia dels alumnes quan en l’etapa definitiva sembla que aquests objectius es dilueixen. Per solucionar-ho sens dubte aniria bé consensuar una rúbrica.