Un dia durant el curs escolar del coronavirus

És dimarts 20 d’octubre del 2020 i els nous hàbits ja comencen a fer-se lloc. El Climent i la Montse s’han aixecat a les set, una mica abans que l’any passat. Ell s’afaita mentre ella es dutxa. Si l’hàbit abans era despertar els nens a dos quarts de vuit, ara ho fan gairebé un quart d’hora abans, ja que l’escola, amb uns 700 alumnes, ha establert torns d’entrada per evitar aglomeracions. El Félix entra a les 8.35 i la Martina, 15 minuts després. Abans arribaven tots a les nou en una mena de tsunami infantil, però ara, seguint les indicacions d’Educació, l’escola ha donat un marge d’accés de mitja hora. Per evitar aglomeracions, al marge dels horaris, s’han obert portes que feia temps que no s’utilitzaven i s’ha sol·licitat el recolzament de la policia local per evitar que els cotxes d’alguns pares congestionin la zona. Un engranatge en el qual tothom hi està implicat: comunitat educativa, famílies i ajuntaments. 

La mare i el pare es queden fora 

Els pares, que abans podien accedir al col·legi sense problema, ara es queden a fora per evitar que el virus, en cas que hi hagi algun adult contagiat, es coli al centre educatiu. Només entren per mantenir alguna reunió amb un tutor o per participar, com a experts en alguna matèria, en alguna classe. Sempre, per descomptat, amb la mascareta i mantenint el metre i mig de rigor. Un canvi d’hàbits que no ha sigut fàcil implantar, sobretot en els cursos més petits, on és habitual que el pare i la mare acomiadin el fill a la porta de la classe. Altres escoles més grans que utilitzen el pati per rebre les famílies han hagut de començar una àrdua campanya de pedagogia no exempta de crítica per part d’algunes famílies que ara tenen més complicada la seva logística matinal. 

La Martina té una amiga amb tres germans petits. Tots van al col·le. En aquests casos, a les escoles amb gran espai d’entrada, l’escola ha habilitat un lloc de permanències, finançat pel Govern a l’escola pública i concertada (això va prometre la conselleria), perquè la família no hagi d’esperar. En aquest espai, els nens porten mascareta. I no se la treuen fins que un docent els deixa a classe.

Potecció constant

Tots els estudiants, de fet, entren a l’escola amb la mascareta. Els professors i la resta de professionals –neteja, suport pedagògic, administració i cuina–tenen a la seva disposició, o així hauria de ser, material per protegir-se del coronavirus. És la norma número 1 de la nova era: a les sales comunes, protecció absoluta i distància de seguretat i, sempre que sigui possible, rentar-se bé les mans. 

El Félix i la Martina tenen assignat un grup estable d’educació, la classe de tota la vida, però amb la peculiaritat que ara són unitats molt més petites de l’habitual per reduir en la mesura possible, la ràtio màxima dels cursos anteriors (o com a mínim, aquesta és la promesa, sense incrementar-la), i sense contacte directe amb la resta de grups per poder controlar i contenir els contagis. En aquesta aula es poden treure la mascareta. Cap a les 10, el Félix, que ha entrat una mica tard al col·le, demana al profe anar al lavabo. Sembla urgent, així que li donen permís, però li recorden que s’ha de posar la mascareta sempre que surti de classe. Al passadís es troba amb el Matías, de la classe del costat, que també ha sortit per anar a la infermeria, perquè li fa mal la panxa. La Martina té anglès a les 11. La fa el Collin, un mestre natiu que s’encarrega de diversos cursos. Com que no té cap grup estable assignat, aquest irlandès de Cork ha de fer classe amb la mascareta i mantenint 1,5 metres de distància amb els nens. 

A dinar, però amb distància

Hora de dinar. Abans era normal el campi qui pugui en un menjador immens amb dos torns: primer els petits, després els grans. Ara tot és molt més quirúrgic, més calculat. Els alumnes de cada grup estable educatiu mengen junts, separats de la resta d’unitats. La direcció ha decidit fer tres torns i habilitar una sala del costat per garantir que els alumnes no es barregen. 

És dimarts i el Félix juga als escacs al migdia. El recull al menjador un professor amb mascareta. Durant la classe, que comparteix amb nens d’altres aules, porta la mascareta. Després, tots al pati. L’ideal és que juguin junts els nens d’una mateixa classe. Però com que és impossible, si s’acosten a menys d’un metre i mig als seus amics d’altres grups, s’han de posar la mascareta. Incòmode, però és el que hi ha. A la sortida al pati del matí, de fet, l’escola ha decidit establir tandes per evitar que coincideixin tots junts. Ja ho va dir el conseller Josep Bargalló: «Ja no parlem de l’hora del pati, sinó de les hores del pati». 

Notícies relacionades

Niubó envia una carta "de suport" als docents el seu primer dia

L’escola comença el 9, i les classes de batxillerat i FP, el 12

La Martina té educació física després de dinar. Tot i que el col·le té pavelló, la idea és fer exercici sempre a l’exterior. Poden utilitzar els vestuaris perquè estan ben ventilats i es desinfecten després de cada grup. El profe porta mascareta perquè es fa càrrec de diferents classes. Mentrestant, el Félix, que ha començat un projecte sobre el clima, ha pujat al terrat de l’escola, on hi ha instal·lada una estació meteorològica. Han hagut de travessar passadissos i pujar tres plantes, així que, en tot moment, també s’han posat la mascareta. Un cop a dalt i a l’aire lliure l’han pogut guardar.

Extraescolars protegides

Quan s’acaba l’escola, la sortida també es fa per torns per evitar que surtin tots alhora. La Martina surt abans i espera el seu germà. Marxen junts, amb la mascareta posada. Ella té entrenament de bàsquet i el Félix té classe de guitarra. En els dos casos estan obligats a portar la mascareta. Arriben a casa a les 18.30 hores i abans de saludar es renten les mans. Fan els deures, sopen i van a dormir aviat, perquè l’endemà el Félix fa una excursió a un parc. Perquè sí, les sortides i les colònies es mantenen intactes. Amb aquesta idea que no només l’educació no es toca, sinó tampoc els petits detalls que la fan inoblidable.