«Els meus fills ja s'hi han acostumat i ara no els ho puc treure»

Aprendre a ser agraït hauria de ser un dels nostres objectius educatius prioritaris, tant per als nostres fills com per autoeducar-nos, segons publica el diari ‘La Nueva España’.

Un pare d’adolescents se sentia obligat amb els seus fills a conservar el nivell de vida que fins ara havien mantingut. Això incloïa classes particulars dels seus esports preferits, escola privada, viatge a l’estranger a l’estiu, mantenir la segona residència, vestir amb marques cares, comprar-los cotxe quan arribés l’edat, assignació setmanal que permeti fer-se amb els altres amics de la urbanització. En definitiva, un sac sense fons al qual ara li costa més accedir per un canvi substancial en les seves condicions laborals.

–Digues als teus fills que ara us heu d’estrènyer el cinturó, que agraeixin el que han disfrutat i que ara potser toca valorar més les coses –vaig dir amb carinyo a aquest pare turmentat.

–Tu no ho entens –em va respondre taxativament. Els meus fills ja s’han acostumat a aquest nivell de despesa i ara no els ho puc treure.

Aquest pare ric en diners i pobre en valors ha permès que els seus fills s’aixequin cada matí carregats de drets als quals no donen cap valor, cap agraïment. L’absència del que ells consideren els seus drets –per exemple, haver de cancel·lar les classes de pàdel– produiran la seva amarga queixa i es convertirà en un drama, una enorme font de frustració.

L’accident aeri dels Andes

En certa mesura, a tots ens passa això –tot i que no sigui al nivell exagerat del pare del relat. Ens creiem que tenim molts drets. Tenim dret a tenir salut, a tenir un llit, a menjar, a poder comprar un llibre, portar els nostres fills al col·le, a prendre’ns unes canyes, a anar de vacances, que l’ascensor funcioni, a sortir al carrer. I, fins fa poc, a respirar lliurement sense portar mascareta. Aquestes accions no desperten en nosaltres cap sentiment o acció d’agraïment. «¡Faltaria més!», ens diem. «Tenim dret a tenir-les i no trobem cap raó per agrair-les. En canvi, quan falten ens queixem».

Deixem d’agrair en la mesura que creiem que tenim drets. Ens queixem si el que considerem un dret no es compleix.

El conferenciant, motivador, pastor argentí Dante Gebel ens proposa aquest pensament que acaba amb l’arxiconeguda història de l’accident aeri dels Andes en la qual només 16 persones –d’un total de 45– van sobreviure al ser rescatats després de 72 dies en què van haver de superar l’angoixa, la por, la gana (van haver de practicar canibalisme), el fred... mentre sabien que l’operació de rescat havia sigut cancel·lada perquè no trobaven manera de localitzar l’avió.

Les nou primeres files

Fernando Parrado, un dels supervivents que durant aquell període de 72 dies va perdre la seva germana i la seva mare, relata que quan a l’aeroport d’origen va embarcar li van informar que els passatgers no tenien seient assignat. Fernando es va queixar dient que era passatger freqüent però la seva petició va ser denegada. Quan va arribar a l’avió es va asseure a la fila 9 perquè totes les de darrere estaven ocupades. Aquesta va ser la seva sort: només van sobreviure passatgers de les nou primeres files.

Aquests fets reals ens conviden a pensar que els nostres fills i nosaltres viurem millor en la mesura que interioritzem que cada matí es fa de dia sense cap dret i que cada bé que ens arriba a mesura que es va desenvolupant el dia és una oportunitat per agrair. És probable que així valorem els bons dies de les persones que estimem, que l’esmorzar sigui més agradable i que durant el dia ens sentim molt millor i més rics que el pare d’aquells joves i pidolaires adolescents amb els quals hem començat aquest article.

Parrado, el supervivent dels Andes, ens pregunta, «¿en quina fila viatges tu?» La vida és una ruleta. Si t’ha tocat viure en una de les nou primeres files, la dels supervivents, recorda que no hi tenies dret. Simplement la sort t’ha acompanyat.

Un regal immens

Notícies relacionades

Educar i limitar per protegir els menors a l'era digital

Niubó envia una carta "de suport" als docents el seu primer dia

Agrair la nostra sort cada dia i compartir-la ens farà més grans. I si ho fem en companyia dels nostres fills, serà un regal immens que durarà tota la seva vida.

Reflexió final: Aquests mesos de pandèmia (i els que queden per venir) són una bona oportunitat per observar-nos en aquest aspecte. Sentim molta gent que es queixa, moltes famílies senceres que es delecten en la seva mala sort, adolescents que diuen que els han tret la seva joventut i d’altres que, en canvi, valoren més que mai el que tenen. Alguns saben en quina fila de l’avió viatgen, però n’hi ha d’altres que també són allà però estan perduts i turmentats.