Alberto Soler: «S'ha prioritzat l'oci adult a una tornada al col·le segura»

Alberto Soler i Concepción Roger acaben de publicar el seu segon llibre: ‘Niños sin etiquetas’, en què ens parlen de les principals etiquetes que els posem als nens (bons o dolents, ganduls, llestos, consentits) i de les conseqüències que aquestes tenen en el seu desenvolupament (els limiten enormement). Parlem amb l’Alberto sobre això i, és clar, sobre aquesta tornada al col·le tan atípica en la qual, segons diu, «s’ha prioritzat l’oci adult en detriment d’una tornada a les aules segura».

- Alberto, llegint el vostre llibre t’adones que efectivament etiquetem constantment les persones, però sobretot els nens. ¿Per què ho fem?

- Les etiquetes formen part de la manera de funcionar normal del nostre cervell. El món és molt complex, té tal quantitat d’informació que ens costa processar, i per intentar manejar-la, el cervell utilitza algunes «dreceres» per simplificar aquesta realitat i la fan més manejable. Són molt útils en diversos aspectes de la vida, però quan aquestes etiquetes les posem sobre les persones pot tenir conseqüències negatives sobre elles.

- Està clar que si ho fem és perquè pensem que les etiquetes són innòcues, no obstant, tenen greus conseqüències, ¿quines serien les més importants?

- Quan les apliquem sobre les persones, les etiquetes tenen dos grans problemes: el primer, és que resulten molt fàcils de posar, però costa molt treure-les. Al refranyer tenim moltes referències a això: «cria fama i posa't a jeure», «perquè han vist mossegar un gos, ja tothom li diu rabiós», etc. I el segon problema és que, una vegada algú té posada una etiqueta, tendeix a comportar-se d’acord a aquesta etiqueta que l’han posat. Això li resta llibertat a la persona i condiciona el seu desenvolupament: el «mal alumne», acabarà comportant-se molt més com a «mal alumne», el «mogut» com a «mogut», i així amb tot.

- Etiquetem com a dolents els nens més moguts, amb, potser, una personalitat més reptadora, que fan valer més les seves opinions o desitjos, i de bons els que sempre ens obeeixen. No obstant, ningú vol que el seu fill d’adult obeeixi a tot el que diguin, al contrari, volem que facin valer els seus punts de vista i les seves necessitats. És molt incongruent, ¿no?

- Totalment, és una cosa sobre la qual no em canso d’insistir. Als tallers que realitzo amb famílies, en un moment determinat, els solc preguntar quines són per a elles les característiques definitòries dels «nens bons». I pràcticament sempre s’esmenta com primera característica l’obediència. Però més endavant, quan a aquestes mateixes famílies els pregunto com els agradaria que fossin els seus fills en un futur, mai ningú m’ha esmentat l’obediència. Mai. Si volem que els nostres fills d’adults siguin assertius, que facin sentir la seva veu, que no es deixin trepitjar, que es rebel·lin davant les injustícies... potser hauríem d’acceptar aquestes mateixes actituds quan són petits. De vegades, els problemes que trobem amb els adolescents, no venen tant de la «desobediència» com de l’obediència: se’ls ha educat per obeir, i arriba un moment en què deixen d’obeir els seus pares i passen a obeir el seu grup d’iguals: quan els ofereixen un porro, quan els proposen una cosa que no els convé... potser en lloc de ser obedients ens hauríem d’enfocar més en desenvolupar el pensament crític.

- Al llibre també parles de les etiquetes de gènere i de com eduquem diferent els nostres fills en funció del seu sexe. ¿Amb aquestes etiquetes li estem fent un flac favor a la igualtat d’oportunitats de la qual haurien de gaudir d’adults?

- Aquestes són les més perilloses. Eduquem i socialitzem de manera diferent les nenes i els nens; tenim unes determinades expectatives per a uns i per a altres, que els condicionen en el seu desenvolupament. Continuem educant les nenes, gairebé sense adonar-nos-en, per a l’aparença, per complaure, per no donar problemes, per fer-se a un costat quan sigui necessari. I als nostres fills per a l’èxit, per fer-se respectar, per ser escoltats, per ser líders, per no mostrar debilitats. Òbviament normalment no fem això de manera conscient, ho fem tots (i jo m’hi incloc, és clar) mitjançant petits gestos, comentaris, decisions... que de manera aïllada semblen irrellevants, però quan veiem la fotografia completa ens adonem de les seves implicacions. ¿Potser pensem que el sostre de vidre sorgeix del no-res?, ¿que la violència de gènere és casual? Qui sembra vents cull tempestats.

- Alberto, ¿què és el que més et preocupa d’aquesta tornada al col·le tan atípica?

- Em preocupa tot, la seguretat per a nens i profes, i també les dificultats de conciliació i els efectes a curt, mitjà i llarg termini que tindrà això sobre les mares. I sí, dic mares i no pares, perquè estan sent elles les que s’estan veient més afectades per aquesta situació. I és que no hem fet els deures a temps. No ens cansem de dir als nostres estudiants que han de portar les seves assignatures al dia, que no ho deixin tot per a l’últim moment... i precisament a les portes d’un curs tan complicat com aquest, resulta que ho hem deixat tot per a l’últim moment. La direcció dels centres, el professorat, les famílies, l’alumnat... tots estem desconcertats. Em preocupa també l’evolució de la pandèmia, per descomptat, necessitem una tornada a les aules segura. Però també humana, en què els alumnes puguin recuperar aquestes relacions i aquesta quotidianitat que han perdut durant tant temps. L’OMS defineix la salut com un estat complet de benestar a nivell físic, mental i social, i no només l’absència de malaltia. Des de març que ens preocupem molt per la salut física, però la mental i la social han estat molt desateses. I això ha de canviar. La salut va més enllà de no contagiar-se d’un virus.

- Fa poc publicaves un tuit en el qual mostraves la teva disconformitat amb com s’estan fent les coses. ¿Ens hem oblidat de les necessitats dels nens? ¿En quins actes creus que es veu d’una forma més evident?

- Sens dubte, he parlat molt sobre això durant aquests mesos. Els nens han sigut els grans oblidats de la gestió d’aquesta pandèmia. Els vam tancar a casa a mitjans de març i van estar així més de cinc setmanes, mentre veien com fins als gossos tenien més dret que els toqués la llum del sol que ells. Vam obrir bars i terrasses, però vam tardar molt més a obrir els parcs infantils. Els vam acusar de ser ‘supercontagiadors’ en contra de tota evidència. S’ha prioritzat l’oci adult davant una tornada al col·le segura, perquè la situació de rebrots que tenim ara és, sens dubte, una conseqüència de les decisions que s’han pres durant aquest estiu. Si ens hagués importat la infància i l’educació potser no hauríem sigut tan laxos amb els incompliments de les mesures de seguretat i amb els excessos de l’oci nocturn.

- Als nens que estan patint les conseqüències a nivell educatiu de la pandèmia ja se’ls ha etiquetat com a «nens Covid-19». Però suposo que, més enllà de les conseqüències acadèmiques n’hi ha d’altres...

- És probable que n’hi hagi, però encara és aviat per saber-ho. Una bona gestió pot i ha de minimitzar l’impacte que tot això pugui tenir sobre la infància. Esperem que sigui així, però cada vegada soc més pessimista al respecte.

- L’escola és el lloc on es compensen totes les desigualtats... El que està passant obrirà encara més la bretxa entre «rics» i «pobres»?

Notícies relacionades

Tik Tok: tot el que mares i pares hem de saber sobre la xarxa social que adoren els nostres fills

Niubó envia una carta "de suport" als docents el seu primer dia

- Per descomptat, això ja està passant. No tots els confinaments han sigut iguals; aquesta situació ha afectat moltíssim més els nens de famílies amb menys recursos, amb pares que han hagut de teletreballar o anar als seus llocs de treball, mentre els seus fills havien de continuar de manera ‘online’ el ritme de les classes sense gairebé cap recolzament o acompanyament. Nens de famílies desestructurades per a qui l’escola era la seva principal font d’estabilitat. Molts nens no és que no tinguin tauleta, és que no tenen internet a casa, pares disposats o capaços d’ajudar-los o fins i tot un lloc en el qual poder treballar. A aquests nens és a qui més els afecta tot això, i els qui més necessiten que les escoles obrin de manera presencial i segura. Els hem desatès. I ara hem de compensar-los amb tot l’esforç que siguem capaços de fer perquè recuperin l’estabilitat perduda. L’educació a distància i les tauletes s’haurien de quedar en un mal record derivat de tota aquesta situació, no ser una opció a considerar si això va per llarg, que és el que sembla.

Accedeix al portal Gestionando Hijos i disfruta de més consells i claus dels nostres experts.