Educació sentimental
Toni Sala
El desgavell és considerable. Primer, anuncien (el Departament d’Educació) que no hi haurà lectures obligatòries. Després, rectifiquen i diuen que sí que n’hi haurà, però que cada centre triarà les seves i que, en qualsevol cas, no hi haurà, a l’examen de selectivitat, preguntes sobre les lectures. I encara més: les preguntes seran, això sí, "sobre tòpics, gènere i recursos literaris, basades en fragments", per evitar que els alumnes recorrin al resum dels llibres en qüestió (que fins ara eren de lectura obligatòria) i superin la prova sense saber exactament què havien llegit, només amb l’objectiu de demostrar que havien llegit alguna cosa.
Les lectures obligatòries no eren cap panacea. No arreglaven el món. No implicaven un coneixement exhaustiu de la matèria. Probablement, els alumnes feien trampes, les de sempre. Repetien llocs comuns i així aprovaven. No dic que no. Però els lligaven a una tradició. Poc o molt, visitaven, ni que fos de manera esporàdica, la casa comuna. Accedien a allò que Toni Sala, en un llibre excel·lent (Tradició i creació i altres notes sobre literatura, L’Altra Editorial) ha qualificat com "l’únic que no pots vendre". La tradició (la literària, en aquest cas) defuig la immediatesa i et fa baula de la cadena.
Ara, les noves premisses educatives fonamentades en aquesta cosa tan estranya que anomenen "competències" volen provocar "una actitud favorable dels joves cap a la literatura, fent-la atractiva a través de la relació amb altres arts". És a dir, rebaixant al mínim el nucli, oferint un moll de l’os ben sec, sense suc ni bruc. Sense substància. S’arriba a la tradició gràcies a la lectura i la lectura és una disciplina, un enfrontar-se a soles amb el text, deixar que ens amari, que ens posseeixi. "La literatura sempre et serveix en els moments més delicats", diu Sala. Més enllà de l’examen, encara que fos de trascantó, Rodoreda o Carner formaven part de l’educació sentimental dels joves. Ara, navegaran (encara més) sense rumb. O això em penso.
