¿I si els problemes de l’educació fossin d’altres?

L’agenda sindical

Els sindicats són una peça fonamental de les democràcies liberals i de les economies de mercat per defensar els drets dels treballadors i aterrar en sectors i empreses concretes el contracte social vigent. Els sindicats de classe solen tenir més perspectiva que els sindicats sectorials. A l’escola pública catalana, l’hegemonia la té un sindicat sectorial, USTEC (Unió Sindical de Treballadors i Treballadores de l’Ensenyament de Catalunya) que en les últimes dècades ha tingut alguns afiliats en els comandaments de la conselleria. La seva agenda se centra en el debat sobre els recursos públics que es dediquen a l’educació, especialment per pagar els salaris, sobre les condicions laborals dels ensenyants i sobre el nombre total de professors. Tot molt legítim, però que no pot monopolitzar altres temes tant o més importants per millorar l’educació a Catalunya com són els currículums, els nivells d’exigència, l’organització de la vida escolar o l’atenció a la diversitat. No tot se soluciona amb més recursos tot i que cap solució sigui possible sense recursos.

Superar el conflicte lingüístic

El règim lingüístic de l’escola catalana ni és equiparable al d’una dictadura com volen fer creure alguns mitjans ni està exempt de situacions que s’han d’abordar dins del marc legal, però compassat amb el sentit comú. L’objectiu hauria de ser que a l’escola a Catalunya no se segregui els alumnes per llengües i que s’atengui els pares i mares que, més per raons operatives que ideològiques, no veuen clar el sistema d’immersió amb què s’ha tractat de defugir la segregació. Malgrat que els afectats tinguin tot el dret del món a reclamar davant la justícia, el desitjable seria que el règim lingüístic de les escoles no el decidissin els tribunals. Potser un camí seria que el pes d’aquest assumpte no es portés des d’Educació, sinó des de la flamant Conselleria de Política Lingüística.

Notícies relacionades

El Guirigall: l'escola bressol de referència al Baix Llobregat

Catalunya igualarà a partir del proper curs els graus i màsters "al preu més baix"

Els reptes de la consellera Niubó

La nova consellera d’Educació, Esther Niubó, coneix bé els dossiers i els actors del sector perquè ha sigut la portaveu del grup socialista en les dues últimes legislatures. De manera que res d’això li és aliè. Davant la temptació d’adamisme o de la immediatesa, la clau del seu èxit és reorientar l’agenda educativa a Catalunya i posar els resultats al frontispici de les polítiques. Resultats en termes de benestar mental dels alumnes, de rendiment en competències i coneixement, de recuperació de l’autoritat dels docents, de millorar la convivència en la diversitat en zones especialment vulnerables, de reducció del fracàs escolar, d’integració racional de la tecnologia, de resposta a la millora del prestigi de la formació professional i d’adequació dels costos a les possibilitats financeres de Catalunya. El debat sobre quins assumptes cal tractar en l’educació a Catalunya ha de comptar amb aportacions dels pares, dels mestres, dels partits, dels agents socials i dels experts. I amb els sindicats s’ha de negociar el com implementar les solucions que arribin al consens necessari. Segur que la consellera té les idees clares al respecte, però si desitja ordenar-les, li recomano la lectura de l’últim llibre del filòsof Josep Maria Esquirol L’escola de l’ànima: de la forma d’educar a la manera de viure, on resumeix el nucli del repte: "Una escola de veritat és un lloc on s’entrena l’atenció a les coses del món i als altres".