El Periódico de l'Eixample
Novetat editorial i sentimental
Sis hotels entren al santoral de les botigues emblema de Barcelona
Esteve Vilarrúbies torna a les llibreries amb un segon homenatge als comerços que retrataven l’ànima d’aquesta ciutat abans de la ‘urbanalització’
barcelona/_DSC6830-Editar.jpg /
Per si algú creu que en la premsa escrita s’abusa de les cites, en aquesta crònica venen de dos en dos. Uns paràgrafs més endavant en llegiran una de formidable i molt poc coneguda del ‘crusonià’ Daniel Defoe, però ara mateix, sense més dilació, vet aquí la primera, d’Herbert Hoover, trenta-unè president dels Estats Units, que en un moment de lucidesa va definir el 1929 com «una orgia d’especulació dement».
N’hi ha per a això i per a molt més. El catacrac borsari d’aquell any va donar peu a la Gran Depressió, un succés que, a més d’arruïnar mig món, va dinamitar la seva trajectòria política. Roosevelt el va esclafar en les posteriors eleccions de 1932. El cas és que aquella frase, «una orgia d’especulació dement», portava diversos anys al tinter de les cròniques possibles d’aquesta ciutat, un lloc en el qual ‘mileurisme’ no defineix només els sous, sinó també el preu dels lloguers, i en el qual no hi sol haver cap mes (o setmana) en què, per la mateixa raó, la de les rendes abusives, tanqui en contra de la seva voluntat un comerç entranyable de la ciutat. L’últim (penúltim, potser ja) ha sigut l’entranyable restaurant Jofama. Víctima d’una orgia d’especulació dement i sense fi, es podria parafrasejar.
Aquesta petita excursió introductòria pretén tan sols enaltir la feliç tornada d’Esteve Vilarrúbies a les llibreries, un fotògraf de Banyoles amb qui Barcelona està en deute des que el 2020 va treure d’impremta un homenatge a botigues que, segons la seva opinió, representaven a la perfecció la bellesa d’aquesta ciutat abans de convertir-se en franquícia, o sigui, abans que els seus baixos comercials, llogats al millor postor, comencessin a ser indistingibles dels de qualsevol altra capital del turisme.
En aquell primer volum Vilarrúbies (literalment i anímicament) va retratar 110 botigues que, malgrat la seva edat, lluïen la bellesa de les seves arrugues. Aquell primer volum era un llibre, més enllà del tret estètic, reivindicatiu, perquè va arribar a les llibreries després d’una dècada d’obituaris comercials de tot tipus, una extinció massiva que fa que sembli de broma la del Permià-Triàsic, fa 250 milions d’anys.
Després de llegir-lo i gaudir-ne, a un podia quedar-li el dubte de si seria possible una segona entrega o, com es diu ara en temps de sèries, una segona temporada. Doncs sí, amb 45 negocis igual d’atractius que els del primer volum, tot i que amb una novetat important, ha obert el ventall i li ha posat el segell d’«emblemàtics» també a sis hotels, la qual cosa acabarà portant-nos al que hem promès, Defoe.
Dels hotels que han meravellat Vilarrúbies, dos són institucions de l’Eixample, el Palace Barcelona (al qual s’insisteix a anomenar-lo Ritz, perquè ho va ser) i el Majestic (que a la seva joventut era el Magéstic Hotel Inglaterra, fins que el franquisme va imposar-ne un rebateig menys pèrfid.
Els altres quatre són de la Barcelona precerdiana, Nouvel, Espanya, Orient i, finalment, una meravella que passa inadvertida a peu de carrer, el Peninsular, amb qui Vilarrúbies reconeix que es va emportar una majúscula sorpresa. Rere la porta del número 34 del carrer de Sant Pau es descobreix el visitant enmig del que al segle XVI va ser un convent de frares agustins i avui és, més que un lluminós pati, un oasi al mig del Raval.
El llibre és, sobretot, fotogràfic, amb el segell de l’editorial Efadós, qualitat garantida, però Lluís Permanyer i Josep Maria Roig, com en l’anterior ocasió, no ha volgut quedar-se al marge i, tot i que breus, aporten uns textos fenomenals.
Permanyer és l’autor del pròleg, però, tal com és ell, no fa una introducció comuna, sinó que brinda un parell de detalls molt propis del seu oceànic coneixement sobre aquesta ciutat. Sempre és un plaer llegir-lo. Permanyer celebra que Vilarrúbies hagi inclòs els hotels al seu catàleg d’emblemàtics, vaja, com si s’hagués creuat sense por una línia vermella, perquè ha sigut l’hotelització de la ciutat la que ha propiciat de manera indirecta la desaparició de comerços emblemàtics i amenaça sempre l’existència dels que encara obren la persiana cada matí.
Explica el degà dels cronistes de Barcelona que el Ritz (avui Palace) va ser un afany personal de Francesc Cambó, convençut que Barcelona no podia sortir al món com a capital de Catalunya sense un establiment de prestigi internacional, és a dir, una cosa que fos l’antítesi de les fondes que llavors eren comunes a la ciutat. De com n'era de luxós el Ritz quan el 1919 va començar a rebre hostes en dona fe després Roig amb una dada inimaginable avui, que l’hotel tenia 400 treballadors per a només 190 habitacions.
La proporció, dos a un, pot sorprendre, però és que els hotels de categoria eren tal com els van concebre els seus inventors, els italians, un luxe, interessant aportació històrica, de nou de Permanyer, que convida, ja que parlem de turisme, a desempolsegar un dels millors llibres de viatges d’aquesta època contemporània, ‘El turista desnudo’, de Lawrence Osborne.
Al marge de recomanar la seva lectura, per la seva envejable prosa i pel brutal viatge que relata a la recerca de l’últim racó verge de la Terra, el llibre és interessant perquè inclou unes pàgines dedicades als orígens d’aquest negoci de l’oci, que li porta, és clar, a parlar d’Itàlia.
La primera ocasió en què es va fer servir l’expressió ‘tour’, de la qual deriva la paraula turisme, va ser en un llibre de Richard Lassels, ‘El viaje por Italia’, de 1670, en el qual explicava com la grollera aristocràcia britànica visitava la península itàlica per tal de refinar-se. El problema va ser, segons Osborne, que «Venècia i Nàpols van acabar sent el Bangkok i la Manila del Segle de les Llums», perquè sembla que els britànics tornaven a casa amb la moral bastant prostituïda.
Defoe va dir...
«La luxúria va triar la tòrrida zona d’Itàlia, on la sang fermenta en violacions i sodomia». Aquesta va ser la conclusió a la qual va arribar Defoe, contemporani de Lassels, des de Londres. Com a cita cal admetre que no és comuna.
Sobre què anaven a fer els anglesos a Itàlia en els preliminars del turisme se’n podrien dedicar diversos paràgrafs més, però aquí el que interessa ara és que van ser els florentins, romans i venecians els que pel que sembla van plantar la llavor de l’hotel com a lloc de pernoctació, una planta que des d’aleshores ha crescut sense control fins a transformar les ciutats més enllà de l’imaginable. De Venècia es diu que és única al món, però només als Estats Units hi ha 27 rèpliques parcials de l’adriàtica Sereníssima.
Notícies relacionades
Poc o molt, d’això va en realitat el llibre de Vilarrúbies, del perill insà del plagi, de la ‘urbanalització’ de les ciutats (paraula formidable que de vegades necessita ser llegida dues vegades, ‘urbanalització’), perquè el preu a pagar és tristament la desaparició de botigues com les que immortalitza l’autor al seu llibre, bars com La Alegría (el nom se li ajusta com un guant), la mantegueria Lasierra o, per citar una tercera adreça postal de l’Eixample, la Granja Vendrell, reconeixible per a tothom per la seva immaculada façana i per les lletres ‘art déco’ que van robar i tornar el març del 2020, però que Vilarrúbies, que és molt llest darrere la càmera, ha decidit retratar des d’un punt de vista inusual. És aquest.
Magnífic, ¿no?
