El Periódico de l'Eixample
Tresors ocults de l’Eixample
Una ceràmica del XIX rememora la figura del ‘tocacranis’ Marià Cubí
Barcelona va dedicar el 1907 un carrer a l’apòstol local de la frenologia, que com un Tom Cruise a ‘Minority report’ es creia capaç d’anticipar els crims abans que passessin
A1-162968131.jpg /
El 1907, impermeable com sempre a la pluja del sentit comú, Barcelona va decidir dedicar un carrer a algú a qui en vida la premsa, i amb raó, va titllar de «xarlatà», «farsant» i, en català, «papadiners», paraula en desús, però que al segle XIX era tot un insult. Va ser objecte de burla per part de Menéndez Pelayo i Bretón dels Herreros, i a ell es va enfrontar en l’escena pública, gairebé transmutat en inquisidor, el mateix Jaume Balmes. Amb tot, el més encertat que es va dir d’aquest personatge que encara conserva el seu carrer a la zona alta de la ciutat va venir de l’altre costat del Pirineu. Per als francesos, Marià Cubí Soler (1801-1875) era simplement un «tocacranis», ajustadíssima definició, ja que la pseudociència que en vida va mirar de propagar, la frenologia, consistia essencialment en això, a grapejar el cap de la gent i deduir de les seves formes la tendència del pacient a les arts, a l’amor i, sobretot, al delicte.
¿A què ve ara aquesta necessitat d’obrir una finestra per contemplar el més risible passat vuitcentista barceloní, en què Cubí recorria Catalunya mesurant caps de personatges il·lustres, de delinqüents i (una de les seves fixacions) d’imbècils? A una feliç troballa. Víctor Gómez, antiquari de l’insòlit, té entre les seves mans ni més ni menys que una ceràmica original d’aquelles que, amb les precises instruccions de Cubí, es van coure el 1845 a la fàbrica de ceràmiques que Carlos Pickman va fundar a l’illa de La Cartuja de Sevilla. Són en realitat tan grotesques, amb aquestes anotacions que assenyalen a un cap on arrelen els més baixos instints i les virtuts de cadascú, que passat un segle i mig les seves còpies han acabat per convertir-se en un objecte de decoració que fins i tot es venia a Vinçon, però aquesta, que Gómez exhibeix en la fotografia junt amb la rèplica d’un craniòmetre, és una exquisida antiguitat.
No podia estar a altres mans. En aquesta mena de ‘wunderkammer’ que té Gómez al nord-oest de l’Eixample (no molt lluny, per cert, del pis del carrer Diputació on va morir Cubí se suposa, després veuran per què, envoltat de cranis) han estat altres peces que per un motiu o un altre han sigut al passat recent objecte d’entusiastes cròniques en aquestes pàgines: el misteriós quadro d’una lady anatomista, un goril·la dissecat que Ava Gardner (¡ufff!) va acariciar en una de les seves estades a Barcelona, el primer i luxós llibre de fitxes policials d’Espanya, del 1895, les figures desnonades del Museu de Cera de la ciutat, un capgròs de cartró pedra pel qual Jordi Pujol va perdre políticament el cap en una etapa de la seva vida...
La testa de ceràmica, notablement ben conservada, no té preu, més que res perquè no està a la venda. Forma part de la col·lecció particular d’aquest antiquari, igual que la bomba Orsini que, tot i que minúscula, vostès poden descobrir a la prestatgeria en la fotografia que ve a continuació, és una peça del puzle de la sempre boja història d’aquesta ciutat. És normal, Víctor, agafar-los carinyo.
Que els carrers de Marià Cubí i Balmes s’entrecreuin és una cosa que al segle XIX, quan tots dos es van enfrontar en públic, hauria provocat grans rialles. Tan conegut era llavors el filòsof, teòleg i carlí Balmes (un individu «infantil», segons Unamuno, «una espècie d’escocès de cinquena mà»), com Cubí, però aquest últim ho era perquè representava a la perfecció les més agosarades (i desencertades, vistes amb la perspectiva del temps) teories científiques del segle XX, aquells temps que es va arribar a afirmar, de la mà de criminòlegs com Cesare Lombroso, que no hi ha delictes, que el que hi ha és delinqüents nats, així que n’hi ha prou amb trobar un mètode d’identificació inqüestionable i posar-los en quarantena o directament a la presó.
Cubí, a través de la frenologia que va conèixer durant l’etapa de la seva vida que va viure als Estats Units, va pretendre dedicar-se precisament a això. A l’altre costat de l’Atlàntic va visitar desenes de presidis per mesurar centenars de caps. Després va fer el mateix a Espanya. Era, a la pràctica un apòstol dels ensenyaments de l’anatomista alemany Franz Joseph Gall, un altre al mateix nivell. Col·leccionava cranis de reus ajusticiats perquè amb el seu posterior estudi es veia capaç de prevenir el crim més o menys com un ‘avant la lettre’ Tom Cruise a ‘Minority report’. El que no se li pot negar a Gall és el ser conseqüent amb les seves idees, ja que abans de morir va deixar per escrit les instruccions perquè la meitat superior del seu crani fos tallat i incorporat a la col·lecció de frontals, parietals i occipitals que va rebre en herència la seva viuda. El seu, afirmava ell, era «un cap en extrem filosòfic», res a veure amb el d’aquells facinerosos que amb només palpar-los les protuberàncies cranials, deia, es podria saber quins articles del codi penal trencarien.
Que allò era una burrada és evident avui, però també llavors. Bretón de los Herreros, abans citat, li va dedicar una sarcàstica obra en un únic acte a Cubí, titulada ‘Frenología y magnetismo’, en què un personatge fa fora de casa seva un home perquè intueix en ell un cap de lladre, quan l’únic que li passa és que li ha sortit un nyanyo. Joies documentals com aquesta, i altres d’abans citades, formen part d’un formidable article científic publicat el 2014 pels neuròlegs García-Albea, José i Esteban, i semblaran ridiculitzacions extremes de la figura pública que va ser Cubí, però és que realment ell va alimentar aquesta fama.
Notícies relacionades
Comptava el gran frenòleg català que en una ocasió, amb motiu de la preparació del motllo del famós cap de ceràmica, va advertir al Carlos Pickman en persona que anés amb compte amb el porter de la fàbrica, perquè cap que veia, cap que mesurava, i en aquell va veure una preocupant ondulació a la zona de la destructivitat. «¡Quin oracle va ser vostè respecte al meu porter!», li va explicar Pickman quan temps després es van retrobar. «Ja es troba en presidi», li va explicar. Pel que sembla, en una inquietant profecia autocomplerta, qui sap si perquè Pickman va voler llançar-li encara sense haver fet res, va intentar disparar-lo.
La frenologia té avui la mateixa credibilitat científica que la curació amb vidres o l’homeopatia (l’inventor del qual, un altre ‘papadiners’, Samuel Hahnemann, també té dedicada a Barcelona una porció d’espai públic, ¿quina serà la següent, un carrer a Uri Geller?), però amb aquestes coses mai se sap, potser, com es diu dels jesuïtes, sempre torna. Per si això passa, ja tenim carrer i una peça d’antiquari.
