El Periódico de l'Eixample
La pell de Barcelona
Cinc anys d’obres salven una postal de l’Eixample: passeig de Gràcia 2 i 4
La Casa Pascual i Pons, un projecte del més que prolífic Enric Sagnier, reneix 132 anys després que s’edifiqués
Dos anys només va trigar Enric Sagnier (el més fecund arquitecte barceloní, fins a extrems malsans, com després es veurà) a aixecar la finca dels número 2 i 4 del passeig de Gràcia. Va ser entre 1890 i 1891. Fins i tot es podria dir que la Casa Palau i Pons, perquè així s’anomena, és la cantonada més bonica de la plaça de Catalunya, una competició, d’altra banda, molt poc disputada. Vuit anys (tres de delinear plans, cinc d’obres) ha trigat el taller d’arquitectes Espinet + Ubach en modernitzar l’edifici, una eternitat, es podria afirmar, però el que ha passat rere la façana durant aquest lustre en què les bastides han impedit contemplar-la a peu de carrer ha sigut un treball d’enginyeria que mereix ser explicat perquè, acabades les obres, forma part ja de la història de Barcelona, per bé i una mica també per malament.
De vegades es diu allò de renovar-se o morir. És un mal lema si d’arquitectura i urbanisme es tracta, un eslògan a què massa vegades s’ha abraçat Barcelona. Sobretot ho ha fet el passeig de Gràcia, bulevard de finques magnífiques, sí, però fruit d’aquesta renovació compulsiva, també carrer d’edificis espantosos. És per això que del ‘rehabilitar-se o morir’ portat a terme a la Casa Palau i Pons han volgut presumir els arquitectes responsables del projecte i han organitzat una visita que, si és possible, hauria de formar part de les pròximes edicions del festival Open House.
La finca original, com hem dit, és un dels 482 projectes que va elaborar en vida Enric Sagnier. Queda clar amb aquestes xifres que qualificar-lo de prolífic és quedar curt. Més de 300 d’aquestes obres són avui la pell de Barcelona, una xifra majúscula. Entre els seus edificis hi ha, això sí, algunes monstruositats, com el temple expiatori del Tibidabo, l’antiga seu de La Caixa de la Via Laietana i la vella Duana del Port de Barcelona. Contemporani de Puig i Cadafalch, de Domènech i Montaner i de Gaudí, se’l considera un membre més de la família modernista, tot i que la seva fixació per les inspiracions medievals i neogòtiques han fet d’ell un autor inclassificable i no sempre respectat. En els número 2 i 4 del passeig de Gràcia, no obstant, es va cenyir al guió i va crear el que durant dècades ha sigut una postal de la ciutat.
La casa té dos cognoms perquè són els de les dues famílies que conjuntament li van encarregar el projecte en una cantonada tan cotitzada. El que va fer Sagnier (marquès per designació pontifícia, que es diu aviat) va ser concebre un immoble burgès fins a les últimes conseqüències. A dos mesos de les pròximes eleccions municipals hi ha un corrent de defensors de les suposades essències de l’Eixample que afirmen que les superilles estan creant un districte de rics i pobres, d’afortunats per viure en un carrer verd i d’infeliços que pateixen el trànsit dels vehicles. A la Casa Palau i Pons, les famílies Palau i Pons vivien en l’amplísima primera planta, amb una escalinata pròpia d’accés, en una vivenda en la qual havien treballat en la seva decoració els millors artesans de la ciutat. A les plantes superiors s’accedia per una porta secundària. Eren pisos de lloguer. La burgesia i la seva ànima rendista, aquest debat que tant donaria per parlar.
¡Perill, remunta!
Recorda Miquel Espinet que als anys 60 l’edifici va patir una cruel mutilació. Els dos pinacles que el caracteritzen van ser truncats perquè es pretenia aixecar l’altura de la finca amb una porciolionana remunta. No es va executar l’operació, però les dues crestes ja havien sigut retallades. Va ser amb aquest aspecte amb què es va arribar a la primera gran rehabilitació, efectuada a mitjans dels anys 80 per la firma MBM (la cèlebre terna de Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay) i per Espinet + Ubach, però aquell treball, que va recuperar els pinacles i va arreglar l’immoble, no ha tingut res a veure en dimensions amb la portada a terme aquests últims vuit anys. Tot i que des del carrer no s’aprecia, l’edifici s’ha expandit com un acordió, cap amunt i, sobretot, cap avall, però això sense tocar la façana (fins aquí res de nou sota el sol) i (això sí que ja és poc usual) conservant gairebé intacta la planta noble, l’antiga residència dels Pascual i els Pons.
Per tal que el passeig de Gràcia no perdés una de les seves façanes més representatives, allà s’ha practicat literalment la mineria. Això, per construir l’aparcament subterrani, del qual al final del text trobaran una postdata molt reveladora. Abans, no obstant, un aclariment sobre quin tipus de mineria s’ha practicat.
L’antiga Casa Pascual i Pons es mantenia dempeus sobre les seves parets de càrrega. Era el natural en l’època en què va ser construïda. La façana s’ha conservat, però l’edifici se sustenta ara sobre pilars d’acer que van ser inserits al terra de la ciutat fins a situar-se en la mateixa cota que l’L-4 del metro. Va ser una vegada arribada a aquesta profunditat que es va començar a excavar la galeria que avui és el pàrquing subterrani. Mentrestant, en superfície, a l’eliminar les parets de càrrega interiors, s’han guanyat uns 600 metres quadrats de superfície disponible, tot un tresor en aquesta adreça postal, de les més cotitzades d’Espanya.
Artesans
Ha sigut, sens dubte, una obra majúscula, puntera en alguns aspectes, però, simultàniament, molt tradicional. Per restaurar els elements ornamentals (vidrieres antigues, forjats modernistes, fusteries...) s’ha buscat, quan ha sigut possible, els nets dels qui ja van treballar amb Sagnier.
L’aparcament, com s’ha avisat abans, requereix una postdata, una acotació a peu de pàgina o simplement un punt i a part, perquè té el seu què.
Notícies relacionadesEl 31 d’agost del 2018, quan Catalana d’Occident, propietària de la Casa Pascual i Pons, va posar en marxa el rellotge de les obres, va servir el seu últim cafè un establiment estimadíssim a la ciutat, el Bracafé que ocupava el número del carrer de Casp, és a dir, part de la finca. Aquella defunció comercial (una més) es va lamentar en aquest diari com «l’última víctima de sa majestat el cotxe». La cafeteria, amb 87 anys d’història a la seva esquena, estava situada just allà on els plans d’Espinet + Ubach havien previst l’entrada al pàrquing.
Com a aparcament és realment singular. No té realment cinc plantes. És en realitat una rampa helicoidal que se submergeix en el subsol i en la qual els conductors tenen al llarg del recorregut espai per estacionar els seus vehicles. No obstant, durant la visita a la finca era buit. Tot just hi havia cotxes. La raó, tret que un fos l’amo o un antic client del Bracafé, té la seva broma. Catalana d’Occident no ocupa les oficines, les arrenda, i la part més noble de l’edifici l’ocupa la multinacional Apple. A un costat del passeig de Gràcia té la seva icònica botiga (en un immoble que en una determinada etapa de la seva història, com a Hotel Colom, també portava el segell de Sagnier) i a l’altre té les seves oficines, amb una terrassa amb gandules que és una enveja. Són els seus empleats els que haurien d’utilitzar l’aparcament. Se’ls hi va oferir. Però com que venen del futur van dir que el que en realitat necessiten és un lloc on deixar els seus patinets i bicicletes. Fins a aquest punt es pot considerar que la Casa Pascual i Pons és història de Barcelona.
