L’al·legat de defensa de l’urbanisme de Colau, en 600 fotos

Encara fa olor de tinta, tot just sortit d’impremta, cosa que en rigor podria qualificar-se com l’al·legat final de l’advocat defensor d’Ada Colau ara que el segon mandat de l’alcaldessa s’acaba i arriba el judici de les eleccions. Podria parafrasejar-se aquí Atticus Finch, el nom que Harper Lee va triar per a l’advocat de la seva novel·la més cèlebre, ‘Matar un rossinyol’, i que amb tanta solvència va interpretar Gregory Peck – «començaré dient que aquest cas no s’hauria d’haver portat davant un tribunal»–, però des de fa mesos es debat, en ocasions amb formes molt brutes, la transformació en curs a la ciutat, així que, vulgui o no Finch, hi ha judici perquè no hi ha consens. El que a continuació podran llegir és, per tant, un resum simplement descriptiu del que diu, en format de llibre, una de les parts, la de la defensa de l’acusada. Es titula ‘Survey Barcelona’ i, en essència, són 600 fotografies que, si es desconeix el context, retraten preciosament una ciutat en la qual vindria de gust viure.

Aquest tipus d’àlbums visuals amb el segell municipal té una llarga tradició a Barcelona, una cosa lògica si es recorda la insistència d’aquesta ciutat a mudar de pell. A això fa referència, sense pèls a la llengua, sempre provocador, Valentín Roma, director artístic de La Virreina Centre de la Imatge i autor del text que introdueix la selecció d’imatges. «La fotografia no ha sigut aliena a aquestes metamorfosis discursives. Fins i tot podríem dir que va ser una de les seves eines més eficaces per a la glorificació del passat, per a l’apuntalament propagandístic i per a la canonització dels relats governamentals». Roma confia que ‘Survey Barcelona’ no hagi caigut en aquests vicis, però això és una cosa que en última instància hauran de decidir els lectors.

Roma repassa, en la seva introducció, alguns antecedents, en especial el cas d’aquelles exposicions i llibres publicats després dels Jocs Olímpics, quan, segons Roma, «va començar una etapa de dissociació entre les narratives oficials sobre la ciutat i els usos col·lectius que es desenvolupaven». Fins i tot hi va haver el que televisivament es deia abans ‘contraprogramacions’. Quan el 1995 Josep Antoni Acebillo i Pep Subirós van ensenyar al Maremàgnum la transformació de Barcelona, amb el seu anell de Glòries, les rondes, el Moll de la Fusta, etc., a la Fundació Tàpies es va estrenar un any després una mostra a càrrec del fotògraf Craigie Horsfield, titulada ‘La ciutat de la gent’, amb una tesi argumental que era diametralment contrària a la de la primera exposició.

El que ve a explicar Roma, en essència, és que a través de les fotografies en les quals Barcelona és la protagonista principal es podria conèixer la seva història, per exemple, com es va anar assimilant amb el canvi de segle «una concepció neoliberal i tecnòcrata de la ciutat», un procés que va tenir el seu zenit quan es va començar a parlar d’aquesta metròpoli en termes de marca.

‘Survey Barcelona’ és, en aquest sentit, un nou capítol en aquesta trajectòria fotogràfica, però, això sí, bastant trencador.

Darrere de les càmeres hi ha hagut 10 fotògrafs coordinats per un del gremi, Adrià Goula, que explica quin és el mínim comú denominador comú dels 600 retrats. A cada autor se li ha encomanat una mirada. Hi ha els parcs, els usos que li dona la gent als espais transformats, les postals nocturnes, les vivendes, la vegetació, la vida salvatge (en el bon sentit de l’expressió), l’arquitectura (res de monumentalitats per ‘épater’, com abans), els interiors (és inevitable esmentar aquí com de magnètica resulta la visita a la Biblioteca García Márquez), la transformació dels carrers i, en el que potser requereix un punt i a part, la mirada a vista d’ocell, com la de la fotogaleria que encapçala aquesta ressenya bibliogràfica.

Notícies relacionades

Lloguers des de 430 euros: Barcelona obre el procés per adjudicar els 238 pisos de l'Illa Glòries

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

Roma explica al llibre que quan els parisencs van poder pujar per primera vegada a la Torre Eiffel el 1889, van comprendre per fi la magnificència de ciutat en la qual els havia tocat viure. Aquella, visualment i sentimentalment, era una nova perspectiva de París.

La fotografia aèria, tret que sigui furtiva, o sigui, amb drons no autoritzats, sol mostrar només allò que desitja qui permet aquest vol. És arbitrària. Això no treu, però, que les mirades des del cel que brinda ‘Survey Barcelona’ siguin realment interessants. Fa 30 anys presumia Acebillo del viaducte elevat per a vehicles de Glòries, també conegut com el tambor, una infraestructura al servei del trànsit, i la vista actual sobre aquell lloc tot just mostra cicatrius d’aquell passat no tan llunyà en el temps.