El Periódico de l'Eixample
Fins al 13 de maig
Una exposició rendeix homenatge a 10 fotògrafes que mai haurien de caure en l’oblit
L’Agrupació Fotogràfica de Catalunya celebra els seus 100 anys a la Casa Elizalde amb l’obra de dones que van trencar motllos socials i van empunyar una càmera
Amb un títol immillorable, l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (AFC), que aquest 2023 entra amb honors en el selecte club de les entitats centenàries de la ciutat, ha inaugurat a la Casa Elizalde (carrer de València, 302) una captivadora exposició dedicada a les primeres dones que literalment i materialment van tenir un objectiu. Podia ser de Leica, Nikon o Hasselblad, però era un objectiu. La fotografia va ser en diferents moments del segle XX, fins i tot als anys cinquanta, una afició i un ofici considerat masculí. «Ves-te’n a casa a rentar plats», van cridar un cop a Carme García Padrosa (Barcelona, 1915-2015) perquè empunyava una Kodak durant la postguerra. Durant dècades, l’obra i la biografia d’aquelles dones s’ha mantingut borrosa, així que l’AFC, amb gran encert, ha posat per títol a l’exposició ‘Enfocades!’. És una molt recomanable visita cultural i reivindicativa d’aquí al 13 de maig, data de la seva clausura.
L’Agrupació Fotogràfica de Catalunya va començar a celebrar el seu centenari el 28 de gener (en un gran acte celebrat sota la cúpula del MNAC i que al final del text serà ressenyat, però només per als que no tinguin ànima de càntir, avisats esteu) i ho continuarà fent al llarg de tot el 2023 amb una bateria d’actes. No és per a menys. Són amos d’una oceànica col·lecció de negatius i positius que de tant en tant proporcionen agradables sorpreses, com el setembre del 2022, quan van donar a conèixer que havien trobat dues caixes amb obres perdudes de Francesc Català-Roca.
L’exposició de la Casa Elizalde és només una etapa de la sèrie d’actes previstos amb motiu del centenari, però quina etapa, perquè les fotografies que s’hi exposen no són interessants perquè darrer del visor i a la sala de revelatge hi haguessin dones, sinó per la seva exquisitat tècnica i per la qualitat dels retrats.
Només un any després de la seva fundació, el 1923, l’agrupació va tenir una primera sòcia, cert, Mercè Villamur, però sembla que va acabar per penedir-se d’haver fet aquell pas quan es va veure enmig d’un món absolutament masculí, no perquè els socis fossin uns esquenes platejades de la fotografia, sinó perquè socialment allò estava mal vist llavors.
A la seva manera, la Guerra Civil, amb totes les coses terribles que va comportar, va ser una font d’inspiració, potser, perquè van arribar a la Península fotògrafes com Gerda Taro i Margaret Michaelis; així que, quan a la postguerra l’AFC va insistir a obrir les seves portes a les dones, el primer pas ja estava mig fet.
El que l’exposició fa és un merescudíssim homenatge a 10 de les fotògrafes que en algun moment d’aquella etapa van ser sòcies de l’agrupació, i l’homenatge, com és ben lògic, s’executa a través d’una selecta mostra dels seus treballs.
Formen part d’aquest altar Montserrat Gili, paisatgista i mestra en la tècnica de l’estereoscòpia; Remei Rahola de Falgás, moderna com poques en la seva època, en la manera de vestir, en l’oci i en la fotografia; Carme García Padrosa, que va liderar el grup femení de l’AFC i des d’allà va formar les noves generacions; Montserrat Vidal-Barraquer, que va deixar un llegat d’imatges de la vida rural de gran valor documental; Gloria Salas Bulbena, a la qual la recerca de les línies i formes perfectes la portava a esperar durant hores per aconseguir l’instant que desitjava capturar; Rosa Szücs del Olmo, que va posar el focus molt sovint precisament sobre les dones; Roser Oromí, a la qual la seva càmera la va acompanyar al voltant del món; Conxita Viñals, que va fer de la seva filla una model sense la qual la seva obra no seria la mateixa; Roser Martínez Rochina, la primera dona que a Espanya va escriure crítica fotogràfica i va ser un referent en la matèria, i, en desè lloc, tot i que perfectament podria ocupar el primer, un cas a part, que mereix precisament això, un punt i a part.
L’exposició inclou part dels treballs fotogràfics de Milagros Caturla, protagonista de manera pòstuma d’una història recent i entranyable, que va fer que se la definís, no sense encert, com la Vivian Maier de Barcelona. Tot va començar quan un turista nord-americà, Tom Sponheim, va comprar molt barats uns negatius als Encants i, de tornada a casa, els va revelar sense saber ben bé què trobaria. Quan va tenir les fotos positivades a les seves mans va saber immediatament que tenia un tresor, però no sabia qui hi havia darrere d’aquelles obres, així que, en un gest que sempre li agrairà l’AFC (a la qual, per cert, va acabar per donar els negatius), va pagar de la seva butxaca una campanya a Facebook a la recerca de pistes sobre aquelles imatges.
El 2017, el que firma això es va apuntar ràpidament a la recerca d’aquest greal, tot i que la que realment va ser la Indiana Jones d’aquella aventura va ser Begoña Fernández, fascinada també per aquell misteri des que en va tenir coneixement i que va morir prematurament l’any passat. Ella va aconseguir, després d’un treball de biblioteca no apte per a impacients, descobrir que aquelles fotografies eren obra d’una dona, Caturla, sòcia de l’agrupació des del 1957.
Potser algun lector haurà reparat que un mínim denominador comú de les nou primeres eren les seves possibilitats, filles de famílies en general acomodades. Caturla tenia el mateix do que elles, però la seva vida quotidiana, com a funcionària de la Diputació de Barcelona, era ben diferent. El seu cas mereix aquesta explicació perquè resumeix molt bé el títol de l’exposició. La seva era una imatge molt desenfocada, per diferents raons, però entre aquestes, sens dubte, ser dona. Només a tall d’apunt, va ingressar a l’AFC el mateix any que Joan Colom, tot un referent. Ni d’ell ni d’ella es pot discutir la qualitat de la seva obra, i, no obstant, que diferent que li va anar a cada un en l’olimp de la fotografia.
Notícies relacionadesLa qüestió, ja apuntada al principi, és que aquest és el centenari de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, una associació que, per si algú creu que ranquejar en algun moment, ha decidit reivindicar-se, no com una glòria del passat, sinó també com un actor cultural amb gran futur. La prova del nou va ser la sessió inaugural celebrada al MNAC, on el president de l’AFC, Pere Puigdollers, va tenir la brillant idea de convidar com a conferenciant el sempre gamberro Joan Fontcuberta, fotògraf diverses vegades premiat per aquesta faceta artística, però que va preferir ser presentat també, aquell dia, com a «saltimbanqui, crític taurí, agent d’assegurances, actor porno i domador de puces», ocupacions que, segons ell, ha simultaniejat amb les seves etapes professionals com a periodista i publicista.
El cas és que davant una audiència més aviat entrada en anys, Fontcuberta va ser molt original a l’hora d’exposar com el gust per la fotografia contravé un a un tots els manaments amb els quals Moisès va baixar de la muntanya Sinaí. La seva conferència, acompanyada amb fotografies il·lustratives, va ser un ‘crescendo’ del qual resultava molt difícil abstreure’s, sobretot, és clar, quan va arribar al sisè. Llavors va mostrar en pantalla l’obra d’una fotògrafa que ha explorat fronteres inabastables per als homes. És Dani Lessnau, novaiorquesa, una artista que va voler convertir el seu propi cos en una càmera fotogràfica i ho va aconseguir, i tant que ho va aconseguir. Va introduir una minúscula i molt rudimentària càmera estenopeica (o sigui, un recipient amb tros de pel·lícula sensible al fons i un petit forat a la tapa) a la seva vagina per, des d’allà, retratar els seus amants abans de passar a l’acció. Val la pena anar a la recerca d’aquestes fotografies a internet. No només és el mètode. És el resultat. I serveix, a més, de colofó per remarcar que la història de les fotògrafes va començar tard, més que la dels homes, però que avui dia van alhora.
