El Periódico de l'Eixample
Fins al 31 de juliol
Els refugis de Barcelona en 170 fotos memorables i, a veure qui en dona més, ¡a la Model!
Després de tres anys de descendir a subsols adormits des de fa 85 anys, la fotògrafa Ana Sánchez exhibeix a la presó d’Entença els emocionants retrats de 40 refugis
El 31 de juliol del 2023 serà una data trista perquè tancarà una formidable exposició sobre els refugis de guerra de Barcelona, que, quina sort la nostra, aquest dijous s’inaugura a les galeries tres i quatre de la presó Model, o sigui, realment un marc incomparable. Hi han posat un nom que impacta, tot i que menteix una mica, molt poc. ‘1.322 refugis antiaeris de Barcelona’. En realitat, no se sap quants n’hi ha. Probablement en són més, perquè de tant en tant encara hi ha obres que inesperadament topen amb refugis mai cartografiats. L’únic indiscutible és que la fotògrafa Ana Sánchez ha descendit a 40 d’aquests durant tres anys d’esgotadora però reconfortant feina i els ha retratat com mai, en algun cas perquè era la primera persona que hi entrava des de feia 85 anys.
L’exposició arriba perfectament comissariada per l’historiador Xavier Domènech després que durant dos dies, a mitjans de març, es debatés a la ciutat sobre com Londres, Berlín i París, a més, de Barcelona, han de tractar aquest passat arqueològic.
Les jornades van servir per constatar que cada cas és diferent i, de fet, que el de Barcelona no té parangó. De forma preventiva, abans que la ciutat comencés a ser bombardejada per la marina (primer) i per l’aviació italiana, els barcelonins van començar a preparar-se per al pitjor. Només un 5% dels refugis portaven el segell institucional. La resta, vaja, gairebé la totalitat, eren fruit d’un còctel d’entusiasme i por. Espanya havia quedat al marge de la Primera Guerra Mundial, però va estar prou informada com per saber que alguna cosa havia canviat en la manera de matar, i ben aviat descobririen els barcelonins que per a l’enemic era més fructífer tàcticament bombardejar la rereguarda que la primera línia de cara.
L’exposició brinda, abans d’entrar en l’emocionant treball de Sánchez, lectures que no haurien de ser passades per alt. Domènech convida, per exemple, a no passar per alt el detall que el mapa d’on van caure les bombes i el d’on eren els refugis a penes coincideixen. En realitat, el mapa dels refugis ho és també de l’associacionisme veïnal. En aquest carrer on era més fàcil que en temps de pau s’organitzés una revetlla, més senzill era, en guerra, que es coordinés la construcció d’un refugi.
Domènech també aconsella mirar el mapa dels refugis i les seves característiques com si fossin una radiografia de la superfície. Entre els llocs visitats per Sánchez amb la seva càmera i les seves pantalles de llum, despunten, entre d’altres, el subsol de la que va arribar a ser ambaixada de l’URSS, a l’avinguda del Tibidabo, i, també, l’anomenat refugi de Negrín, a Pedralbes. En els últims moments de la Segona República, Barcelona va ser la capital de tres governs, el central, el català i el basc, i les seus diplomàtiques van elevar la seva categoria a l’estatus d’ambaixades. Va ser un cant del cigne que, el que dèiem, va deixar empremta també al subsol.
La qüestió és que Domènech i Sánchez han armat una exposició que podria qualificar-se d’ineludible, i no només pel lloc elegit per a això. Tota oportunitat de visitar la Model abans que el picot en desfiguri la geometria panòptica sempre hauria de ser ben rebuda.
Un incís sobre aquesta qüestió, abans de tornar amb ganes a les fotografies d’Ana Sánchez.
L’escriptor (i alhora moltes coses més) Alejandro Jodorowsky, fabulador com pocs, va explicar que el mestre zen Ejo Takata, a qui admira, li va enviar en una ocasió un paquet que va trigar diversos minuts a desembolicar. Era un puzle de nusos, papers i capses. Quan per fi el va desarmar, ¡oh sorpresa!, va veure que a dins no hi havia res. El regal havia sigut el viatge al qual havia sotmès les seves mans i el seu enginy. Als amants del ‘bondage’ sembla que els encanta explicar aquesta anècdota. Ja que la Model és avui, a la seva manera, aquell paquet, amb la sideral diferència que, en aquesta ocasió sí que s’arriba a alguna cosa, a 170 fotografies memorables.
S’ha d’entrar una a una a les cel·les dels presos per poder gaudir-les. Cada una té la seva pròpia història. No n’hi ha dues d’iguals. Això és el millor. N’hi ha que fins i tot obren la porta a anècdotes impagables. Vet aquí un parell d’exemples per obrir boca.
Acabada la Guerra Civil, els refugis no van caure en un immediat oblit. El franquisme fins i tot es va aprestar a construir els seus propis refugis quan va veure que Alemanya i Itàlia podien perdre en la Segona Guerra Mundial, però acabada aquesta contesa, la majoria van passar a ser inaccessibles i només eren ja un record dels que van ser allà, que ni tan sols sabien si es mantenien dempeus. Per això mereix reparar en un dels retrats, el del refugi del passatge de Simó, junt a la Sagrada Família. El que en aquesta imatge es veu, al fons, és una llengua de ciment. Tan oblidats eren els refugis que, als anys 60, en plena febre constructora de nous edificis a la ciutat, no era estrany que algun promotor immobiliari injectés formigó per aixecar els fonaments de la nova finca i se li escapés per aquí el pressupost de l’obra sense comprendre què passava. El ciment, encara per solidificar, havia trobat una escletxa en una paret i s’havia acomodant al refugi.
Notícies relacionades
També mereix una menció especial el refugi de Trotski, no Lev, el dirigent bolxevic que tan mala mort va tenir en mans de Ramon Mercader per ordre de Stalin, sinó el gos Trotski, que era el cinquè membre d’una família que vivia als voltants del Besòs i que tenia una oïda tan fina que sabia abans que ningú que l’aviació italiana se’ls acostava per llevant amb funestes intencions. Llavors, bordava. Al barri era la sirena abans que sonessin les sirenes. Es dona per fet que així va salvar vides, de manera que, en just pagament, al refugi, com si fos el passeig de la fama de Hollywood, van fer que estampés en un maó la seva empremta. Allà segueix la marca, a la placeta de Macià, de Sant Adrià de Besòs.
Les raons per visitar ‘1.322 refugis antiaeris de Barcelona’ abans del 31 de juliol són el que s’hi explica detalladament i també la mateixa Model, però a més hi ha l’oportunitat de meravellar-se amb la capacitat de Sánchez de domar la llum i les ombres a les seves fotografies. No són només fotos carnet dels refugis, per dir-ho d’alguna manera, sinó que són, a més, estèticament molt potents. «Al principi, que alguns estiguessin inundats semblava descoratjador, però després vaig descobrir el joc de reflexos que això proporcionava». És fàcil dir-ho, però fer-ho, amb la complexitat que suposa accedir a alguns refugis, on l’oxigen és cada vegada més escàs, és una altra cosa. Val la pena tenir-ho en compte si es visita l’exposició.
