Barcelona rendeix homenatge a les porteres afusellades pel franquisme

El de portera va ser un ofici d’altíssim risc el 1939. Així ho acrediten les xifres. De les 3.267 dones que van ser empresonades entre el gener i l’octubre d’aquell any a la presó de les Corts per les noves autoritats franquistes de la ciutat (entossudides, com deien amb el seu detestable verb feixista, a aconseguir la «redempció femenina»), 108 eren porteres. Dues d’elles, com a mínim, van ser executades al Camp de la Bota després de pantomímics judicis militars, acusades de ser delatores de quintacolumnistes durant la Guerra Civil. Una era Cristina Fernández Pereira, a la qual l’Ajuntament de Barcelona ha decidit dedicar un interior d’illa a prop d’on vivia i treballava.

El que durant 50 anys va ser la colossal platea de butaques de l’Urgel Cinema és actualment un jardí i, des d’aquest dissabte, ho continuarà sent, però dedicat a la memòria de Cristina Fernández Pereira. El seu cas planteja sobretot dues coses. Convida que no caigui en l’oblit que la venjança franquista va ser especialment roïna amb les dones, a Barcelona i a tot Espanya, i recorda que a hores d’ara ja resulta indiscutible que un altre nomenclàtor seria possible per a l’Eixample, un, per exemple, que no rendís homenatge a tant comandant almogàver considerat imporant pel nombre de saquejos i enemics passats a ganivet. ¿D’això volem presumir?

Cristina Fernández, lleonesa de naixement, tenia 39 anys quan va ser detinguda el 5 de març del 1939. Tenia dos fills amb Baltasar Paz Fernández, també jutjat i condemnat a 12 anys de presó. Vivien al 163 del carrer de Tamarit, just a la cantonada amb Borrell. La va denunciar l’amo de la finca perquè se suposa que durant la guerra va informar sobre la seva presència als grups d’esquerres que dominaven els carrers de la ciutat, una cosa contradictòria, ja que a aquell propietari, a qui van trobar una pistola a casa, no li va passar res, com demostra el fet que a partir del gener del 1939 allà era ell, tan tranquil i tan fred alhora, per denunciar-la. ¿Amb quin propòsit? Segons Isabel Pellejero, veïna avui d’aquella finca, que va descobrir per casualitat aquell episodi oblidat quan buscava informació sobre l’edifici, potser va ser simplement per acomiadar-la, per una mena de cruent ‘mobbing’ immobiliari, res impossible, d’altra banda, en aquesta ciutat. El 13 de maig del 1939, només dos mesos després que fos detinguda i sentenciada a mort per un tribunal militar, va ser despertada de matinada pels seus carcellers i, en companyia d’una quinzena més de condemnats, portada al Camp de la Bota. Al costat de la desembocadura del Besòs va morir afusellada o, com es deia llavors en el comunicat mèdic, víctima d’una «hemorràgia interna».

No van ser poques les dones que van tenir la mateixa mala sort aquell any, sentenciades per un disbarat d’acusacions tan variades que, vistos tots els casos en el seu conjunt, s’hi intueix un propòsit d’advertència general a la resta, a totes aquelles a les quals es va perdonar la vida malgrat no combregar amb el nou règim.

Fernando Hernández Holgado, professor de la Universitat Complutense de Madrid, va presentar el 2011 una tesi doctoral precisament sobre aquesta qüestió, sobre les presons per a dones del franquisme, un text que a mesura que el llegeixes se t’encongeix el cor. Quina brutalitat. A aquelles presons s’hi enviaven famílies senceres o el que en quedava després de tres anys de guerra, com Ángela Montoliú, també portera, que va acabar entre reixes en companyia de la seva filla Ángela Torruella, de 15, que, per tant, només en tenia 13 quan va començar la Guerra Civil, així que és inimaginable que se la pogués acusar d’alguna cosa. Elles eren dues, però hi havia àvies, mares i filles menors en una mateixa penitenciària, i ells, els marits, en altres presons o una cosa pitjor. A la parella de Cristina Fernández, el Baltasar, li va caure una doble condemna, la de la privació de llibertat i la de construir, amb les seves mans esclaves, la presó de Carabanchel, això, a ell, que no havia amagat els seus ideals llibertaris i que, per tant, era un bon coneixedor dels manaments d’un profeta de l’anarquisme com Kropotkin, segons els quals tota revolució ha de començar per fer caure les presons.

De les fitxes d’ingrés a les presons del 1939 fins i tot es pot arribar a deduir com d’incòmode podia ser per a algú amb les orelleres d’un feixista el fet que les dones sortissin del marc de simples esposes. Hernández Holgado, en la seva tesi doctoral, inclou una llista reveladora de les empresonades aquell any a la presó de les Corts: «telefonistes, empleades de ferrocarrils, guardabarreres de tren, funcionàries de presons, operàries d’arts gràfiques, infermeres, ballarines, locutores de ràdio, tripulants de barco, obreres metal·lúrgiques, treballadores del metro, una fotògrafa, una metge, una dibuixant, una artista d’òpera, una catedràtica de física, una professora de piano, dues pilotàries i una alcaldessa». Totes aquestes dones no van morir, però se’ls va impedir exercir més els seus oficis, de manera que se les va condemnar a una defunció social.

Van ser afusellades de manera exemplaritzant, com a mínim, 11 dones. Un petit monument al Camp de la Bota recorda els seus noms i la seva tragèdia. La primera de la llista va ser Carme Claramunt, com són les coses, acusada de rebel·lió pels veritables rebels. Era militant d’Esquerra Republicana i un escamot va posar fi a la seva vida l’abril del 1939.

Virginia Amposta va viure la mateixa situació, perquè, segons la sentència, en la seva faceta de professora de l’etapa infantil, havia aprofitat per «fer propaganda dissolvent» entre els seus pàrvuls.

Eugenia González Ramos, madrilenya i infermera a Mataró, va morir amb només 20 anys perquè una monja de l’hospital li va sentir dir un dia que molt mal assumpte era que les tropes franquistes entressin a Barcelona.

De Ramona Peralba Sala no queda clar si als seus jutges els molestava més que hagués militat a la CNT o que fos una «propagandista del desnudisme i de les idees marxistes».

Dolors Giorla Laribal, una altra víctima mortal d’aquella brutal repressió, era «una dona de molt mala conducta», perquè durant la Segona República havia denunciat que el seu marit la maltractava físicament i psicològicament. Neus Bouza Gil va tenir la pèssima sort de rentar la roba i cuinar als voltants del Camp de la Bota quan allà es va ajusticiar colpistes el 1936. Es va dir d’ella que havia participat en els afusellaments, però a més de no haver-hi proves, sembla molt difícil que fos així.

Després hi ha el cas d’Elionor Malich Salvador, que sí que era portera. A l’hora de decidir la pena el tribunal militar va considerar un inqüestionable agreujant el fet que fos «una dona de moral dubtosa i, segons la seva pròpia mare, que havia viscut maritalment amb diversos homes».

Qualsevol d’elles mereixeria probablement un carrer, una plaça o un jardí. Claramunt ja el té, a les Corts i batejat així a principis de març. Però el cas de Cristina Fernández pot ser que tingui una cosa excepcionalment simbòlica. No hi ha cap foto d’ella. A Vega de Valcarce, al seu llogarret natal d’El Bierzo, és impossible estirar el fil de la seva biografia. El rastre de la seva parella i els seus fills s’ha perdut. També, el del seu denunciant, que pel que sembla va emigrar o va fugir a l’Argentina, ja que diversos veïns del barri, sense saber que havia sigut afusellada, van denunciar que se l’havien endut víctima d’una falsa acusació. L’únic material que queda d’ella és la seva empremta dactilar estampada en el seu expedient judicial, en el qual, aneu a saber què volien dir amb això, la van titllar de «depravada».

Notícies relacionades

Lloguers des de 430 euros: Barcelona obre el procés per adjudicar els 238 pisos de l'Illa Glòries

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

La seva sort, si així es pot dir, és que hi ha hagut algú que no vol que la seva història caigui en l’oblit. El seu cas apareix en la tesi doctoral de la Complutense i el seu nom està gravat en la placa del Camp de la Bota. Però la cosa no acaba aquí. Isabel Pellejero, una actual resident del 163 de Tamarit, on la Cristina era portera, va saber de la seva existència quan buscava una informació sobre la finca que no tenia res a veure amb aquell episodi. Aquell tràgic destí de la portera la va commoure tant que, en companyia d’Eduard Musulén, va començar a investigar i tots dos, de manera altruista, van treure al final de la impremta un llibre, ‘Puerta a ningún sitio’. És un homenatge formidable.

«El vam escriure durant la pandèmia. Un dia, des del balcó, quan començava a tornar la vida als carrers, vaig veure que aquest encreuament de carrers, Tamarit amb Borrell, el dedicava l’ajuntament a una altra dona, Conxa Pérez Collado, una anarquista admirable, i vaig pensar que l’honor se’l podia haver emportat també la Cristina, ja que allà hi havia la seva porteria», explica Pellejero. Una cadena de casualitats va voler, no obstant, que el seu cas arribés a orelles de Miquel Salas, del col·lectiu Memòries de Sant Antoni, que va elevar la proposta a les instàncies municipals, realment molt empenyorades perquè l’actual mandat pugui ser considerat d’aquells que marquen un abans i un després en matèria de nomenclàtor, per més femení, en primer lloc, i també perquè obre la porta que qualsevol barceloní no se senti incòmode quedant a tal carrer o a tal altre perquè està dedicat a algú que va bombardejar la ciutat sanguinàriament (per exemple, Baldomero Espatero) i ho pugui fer en un que ret homenatge a una persona que va morir per criticar la carestia del pa, o sigui, Josefa Vilaret.