El Periódico de l'Eixample
Els eixos verds
Passeig pels nou paviments de les superilles de l’Eixample
A1-173760666.jpg /
Per a aquells que literalment volen saber el terra que trepitgen, que sàpiguen que en els nous eixos verds de l’Eixample ho faran sobre nou tipus diferents de paviment, des de les rajoles de simple ciment compactat que Barcelona ha aconseguit convertir en una icona de la ciutat (la cèlebre flor, per descomptat, que als anys 70 va ser condemnada a la desaparició i, no obstant, va sobreviure), fins a lloses granítiques procedents de pedreres d’Extremadura i Galícia. La disposició de tots aquests tipus de paviment pot semblar capritxosa, com si l’arquitecte en cap de Barcelona, Xavi Matilla, se les hagués volgut donar de Piet Mondrian de l’urbanisme, però hi ha menys atzar allà del que sembla a simple vista. Aquest és el terra que trepitgem.
Granit Gris Quintana
Quintana de la Serena i els seus 4.500 habitants són l’enveja de la seva comarca de Càceres per la pedrera de granit amb la qual han calçat mig Espanya. Diuen que tenen pedra per a més de 200 anys. D’Extremadura ve la major part de les llambordes amb què s’ha substituït l’asfalt a Consell de Cent, Girona, Rocafort i Borrell. Han creuat la Península centenars de tones de granit quan just aquí, és cert, hi ha una anciana pedrera, la de Montjuïc, però d’aquesta queda només l’esquelet del que al seu dia va arribar a ser. La Barcelona antiga, la que avui és Ciutat Vella, es va edificar amb aquesta pedra local, és veritat, però un no s’ha de sentir enganyat. Aquestes calçades d’aspecte gòtic que els turistes i, també algun nadiu, pugen a Instagram són en realitat una modernor. Pot ser que la més antiga de totes sigui la del carrer del Bisbe i és del 1952. Vist així, l’opció d’utilitzar granit de Quintana de la Serena cobra més glamur. Mil·limètricament tallat i tractada la seva superfície com correspon, proporciona unes llambordes antilliscants perfectes per caminar.
Granit Blanc Càceres
Són poques, però encaixades entre les lloses procedents de Quintana de la Serena apareixen de tant en tant peces quatre vegades més grans procedents d’altres pedreres extremenyes. Són més clares. Són una perfecta oportunitat per explicar perquè el paviment dels eixos verds sembla un catàleg de terres. Es corregeix així el que es considera un error comès a la superilla de Sant Antoni. En aquella primera pacificació, voreres i calçada van quedar al mateix nivell, però va mantenir un similar aspecte original per a cada antiga part del carrer. El resultat (psicològic, així es podria dir) és que els vianants tendeixen a transitar pel que abans de la conversió en superilla era la vorera i renuncien molts d’ells a passejar per la part central del carrer. En els nous eixos verds, el paviment indica clarament als cotxes, motos, bicicletes i patinets que no circulen per un espai que els pertany. L’experiència en els trams ja acabats sembla indicar que s’ha aconseguit l’objectiu fixat.
Granit Rosa Porriño
Tot i que cal buscar-los amb paciència per trobar-los, per exemple a la plaça que està en ple part d’obres a Consell de Cent amb Enric Granados, hi ha una tercera varietat de llambordes de nova factura. La seva singularitat, a més del to lleument rosat, és que procedeixen de Porriño, un altre poble, aquest gallec, afavorit amb una pedrera de colossals dimensions.
Llambordes centenàries
La conversió del carrer de Girona en un eix verd va oferir tres sorpreses tan aviat com es va començar a aixecar l’asfalt. Entre els carrers de Mallorca i la Diagonal van veure de nou la llum els murs d’una masia del segle XVI o tal vegada XVII. Es va documentar i es va tornar a sepultar, perquè qui sap si futurs arqueòlegs que avui estan en primeria voldran algun dia estudiar-la amb més calma.
Van aparèixer també les vies del tramvia que cobria part de la seva ruta per la ciutat pel carrer de Girona. Ni es van retirar ni es van sepultar. Es va modificar sobre la marxa el projecte d’urbanització i es va considerar que seria adequat que fossin visibles, com si l’eix verd fos un palimpsest urbanístic. No són exactament un paviment, però han sigut tractades com a tal, ni que sigui per no ensopegar-hi.
La tercera sorpresa no va ser menys interessant. No hi havia platja sota l’asfalt, qüestió ja dilucidada el maig del 1968 a París, hi havia llambordes, perfectament conservades, autèntiques antiguitats de la història de l’Eixample, peces de les quals, no obstant, es desconeix encara, en el dia d’avui, el seu origen, i això que dels terres de Barcelona fins i tot s’han escrit tesis doctorals, la més cèlebre la de la professora de disseny Danae Esparza.
Ildefons Cerdà, que com a enginyer va planificar l’Eixample fins al més ínfim detall, va sospesar diverses alternatives per urbanitzar els carrers de la nova Barcelona. ¿Asfalt? ¿Macadam? ¿Madera? Al final, la solució elegida van ser les llambordes, tan gruixudes que ha sigut possible ara partir-les per la meitat i de cada una obtenir-ne dues unitats. La seva presència li concedeix a Girona un aire vuitcentista que no tenen tan clarament la resta dels eixos verds.
Paviment podotàctil
Són les rajoles probablement menys capritxoses dels eixos verds. El seu disseny i color són irrenunciables, perquè marquen el camí per als invidents totals i també per als que pateixen una pèrdua parcial de visió. Segueixen línies rectes, lliures d’obstacles, sempre entre la primera fila d’arbres i la façana dels edificis. Sota cap concepte les cadires d’una terrassa de bar haurien de tallar aquest camí. De vegades, no obstant, passa. Només una curiositat sobre les rajoles podotàctils: semblen de dos colors, de dues tonalitats diferents del gris. És només un efecte òptic.
La flor i la xocolata
No hi ha llambordes de granit enel que abans de la reforma eren la voreres. Té la seva raó de ser. Quan no és la companyia del gas la que obre una rasa, és un del sector de les elèctriques la que ho fa. O una rere l’altra. El granit és car. El ciment, no, i d’aquest material estan fetes les rajoles més reconeixibles de la ciutat, les de la flor (que no pocs veïns s’han emportat a casa com a objecte de decoració durant els mesos de les obres) i les que semblen una xocolatina, les preferides pels urbanistes, perquè es poden partir per la meitat per completar el puzle del paviment i ni tan sols així perden la seva essència.
Hi ha hagut queixes veïnals, cartes dels lectors que lamenten que al seu carrer, Consell de Cent, per exemple, s’ha desdenyat l’opció de la rajola de la flor. Mereixen una resposta. La dona Matilla, l’arquitecte en cap municipal. «La rajola de la flor desguassa perquè la de quatre pastilles, per això és aconsellable per a carrers amb pendent, com Girona. La solució final acordada va ser col·locar la flor a dos carrers i la de quatre pastilles en les altres dues».
I aprofita Matilla per insistir precisament en aquesta qüestió, la de l’aigua. És un detall imperceptible, però el carrer de Consell de Cent, l’única transversal de les quatre reformades, ha sigut dissenyat al gust d’Isidro Labrador, el sant de les pluges. A Barcelona són escasses i, quan s’esdevenen, en ocasions són torrencials. L’aigua que cau a prop de la façana del costat muntanya del carrer l’aboca la pendent als escocells dels arbres. La de la calçada central, pot ser que bruta d’olis del pas dels vehicles a motor, acaba als embornals.
La lloseta de Gaudí
No s’hi sol reparar, però les rajoles del passeig de Gràcia (l’obra més modesta d’Antoni Gaudí en aquest carrer, però també la que més espai ocupa) contenen la silueta de tres espècie marines, un cargol de mar, una estrella de mar i un sargàs. És el vuitè tipus de paviment de les noves superilles. El novè són les simplement llises, les que serveixen, per exemple, per unir les podotàctils amb les granítiques.
Aquestes gaudinianes surten uns metres dintre de Consell de Cent quan aquest carrer es creua amb el passeig de Gràcia. Són una senya d’identitat d’aquesta avinguda des del 1906, quan es van col·locar per primera vegada a la ciutat. Als anys 70 es va cometre el pecat capital de la supèrbia i es van redissenyar, més grans, més blaus i, ¡ai!, més fràgils. El 1997 es va corregir aquell error.
Bancs, taules i arbres
No és paviment, però aquest passeig amb Xavier Matilla pels eixos verds no seria complet sense una referència a un parell de detalls més que no passen inadvertits. El primer és que, en una aposta que no deixa de ser arriscada, s’ha apostat pels bancs de diverses places i s’ha renunciat així a la cadira Montseny, habitual d’algunes de les últimes grans reformes a Barcelona, individual, elegida perquè amb ella s’evitaven els grups. Segons es miri, aquesta cadira era tot un símptoma.
Hi ha, doncs, bancs, però també taules, de comprovat èxit a la superilla de Sant Antoni. Però el que realment serà cridaner és part de la vegetació elegida perquè els eixos verds siguin mereixedors (tot i que amb alguna llicència cromàtica) d’aquest nom, verds. Els quatre carrers reformats sumaran en total 1.400 arbres, a més de les espècies arbustives plantades en els 7.500 metres quadrats de parterres.
Notícies relacionadesIpés rosats, arbres de l’amor, ginkgos, pereres de flor... la llista d’arbres elegits per als nous escocells mereixerà, quan comencin arrelin i comencin a florir, un nou passeig, aquesta vegada de la mà d’algun botànic, però a tall d’avançament cal destacar que entre les espècies elegides no faltaran algunes unitats del sempre sorprenent arbre de foc, cridaner com pocs quan totes les seves fulles adquireixen un intens color carmí.
