Els meravellosos sostres de Villarroel, 71, l’últim bombardeig d’Espartero

Parlem amb un veí del 71 del carrer de Villarroel, una altra finca (i en van ja no sé quantes) que ha comprat un d’aquests fons d’inversió immobiliària que opinen que els actuals inquilins de les vivendes paguen poc i que, ben modernitzats els apartaments, la finca oferirà una rendibilitat mensual de categoria. L’afectat és Casper Oplaat, holandès, que ha viscut al pis principal durant un quart de segle. No truca perquè s’estigui a punt de quedar sense sostre, sinó, com són les coses, perquè tem pels sostres del que fins ara era la seva llar. Aquest ofici, el d’explicar què passa a la ciutat, és de vegades com una matrioixca, perquè, en aquesta història, dins del que sembla un cas més de gentrificació apareix un cas de pèrdua patrimonial, i dins d’aquest, quina sorpresa, un descendent directe del general Espartero, aquell que el 1842 va bombardejar la ciutat. Passin i llegeixin, però, sobretot, passin i vegin les fotos que ha fet Georgina Roig.

La finca es va construir el 1890, just a la cantonada amb el carrer de la Diputació. La data és important. Just fins aleshores, les ordenances municipals que regulaven el creixement de l’Eixample eren entre rigoroses i austeres. Va ser el 1891, només un any més tard, que es va revisar la norma, en primer lloc a l’alça, perquè es van permetre més pisos d’altura, i en segon lloc i molt més important per a la història futura de la ciutat, o sigui, la d’avui, es va donar barra lliure als arquitectes perquè les façanes no fossin tan monòtones. Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner i, evidentment, Josep Maria Jujol i Antoni Gaudí s’ho van prendre al peu de la lletra.

El cas és que la finca de Villarroel, 71 és anterior, és a dir, els seus primers amos van aixecar només cinc plantes d’aspecte una mica avorrit, però la burgesia sempre era fidel als seus principis i a la planta principal, on llavors residien les famílies adinerades, van fer la resta.

En 140 esplèndids metres quadrats vivia Oplaat fins dimarts passat. Sota el parquet es conserva, tot i que una mica malmès, el paviment hidràulic original. Al que va acabar per ser el seu dormitori, no deixa de sorprendre una llar de foc, i no era aquesta l’única del pis. Però el que sens dubte més emociona són els sostres, increïblement treballats per un artesà fa 133 anys.

Pot ser que aquests sostres siguin en realitat l’últim vestigi del que va ser aquella finca, perquè el seu estat de deteriorament general, tot just entrar al vestíbul, és més que evident. I el que desconcerta Oplaat és que aquelles joies que coronen cada estança del pis no tinguin cap tipus de protecció patrimonial. Si no el té el conjunt de la finca, menys el tenen encara elements ornamentals com aquells. «És increïble, això mai passaria a París o a Venècia», posa com a exemple. No consta encara, en el registre del districte, cap sol·licitud de llicència d’obres per a aquest pis. Sí, per a d’altres de la mateixa finca. Els veïns se’n van a mesura que s’extingeixen els seus contractes. D’això se’n diu, en aquesta ciutat, desnonaments invisibles, sense ordre judicial, simplement perquè així ho decideix l’empresa propietària, a Villarroel, 71, la que va comprar tot l’edifici als hereus de Luis Montesino-Espartero. Oplaat el va arribar a conèixer. És una anècdota que té el seu què.

Va ser el 1999. Anava a la recerca d’un pis de lloguer a la ciutat. Ja en tenia un mig emparaulat, però pel que fos la firma del contracte no es va poder portar a terme. Llavors va saber que l’amo d’aquest pis que no va poder ser en tenia molts d’altres a la ciutat. El va rebre, en principi amb una certa desgana, però accidentalment, quan removia papers a la seva cartera, va saltar de l’interior la foto d’un cavall que Oplaat havia tingut a Holanda. A Montesino-Espartero, coronel de l’Arma de Cavalleria, se li van il·luminar els ulls. «¡Això és un pura sang!», va exclamar. Va ser gràcies a aquest cavall, en part, que va poder viure en aquell pis, no un diamant polit quan va entrar, ja que anteriorment havia sigut un despatx professional i, abans, una petita escola infantil. S’havien comès allà algunes barbaritats arquitectòniques, fins i tot als preciosos sostres. Era un diamant per tornar a polir.

En certa manera, es pot dir que Oplaat va conèixer una faceta de Montesino-Espartero, la d’entusiasta de l’equitació. En tenia una altra de molt menys amable, la política, de la qual un parell d’historiadors de la ciutat, Francesc Vilanova i Ricart Vinyes, atresoren un inesborrable i acollonidor record. En aquest mateix 1999 en què Oplaat va firmar el contracte, Vilanova i Vinyes comissariaven una exposició sobre la Barcelona del 1939, vaja, l’any zero del franquisme a la ciutat. Van anar a veure’l al seu despatx del castell de Montjuïc. Anaven a la recerca d’algun quadro del dictador que representés a la perfecció la seva victòria militar, un d’aquells en els quals havia sigut retratat pel pintor amb un abric amb coll de pells.

Notícies relacionades

Lloguers des de 430 euros: Barcelona obre el procés per adjudicar els 238 pisos de l'Illa Glòries

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

Coses així no s’obliden. Al moble situat darrere de la taula del despatx tenia un altar amb tota mena d’imatgeria de Fuerza Nueva. De cara a ell, una fotografia del general Moscardó, ja ho saben, un individu amb una fe patriòtica que anava molt més enllà de la que va mostrar Abraham amb el seu fill Issac, ja que arribat el cas, davant el dilema d’elegir entre perdre un descendent o rendir-se als rojos, va preferir el primer. «‘Encomienda tu alma a Dios, da un grito de ¡Viva España y muere como un patriota’», li va dir per telèfon des de l’assetjat Alcàsser de Toledo. Montesino-Espartero (tornem al que estàvem explicant) va cedir el quadro. Després se’n va penedir, i ho va fer amb una carta de queixa que acomiadava amb molt poca distinció. «‘A todo cerdo le llega su San Martín’», va advertir els historiadors.

Bé, aquell militar, llavors al càrrec del museu castrense de Montjuïc, un home que va presenciar la retirada d’estàtua eqüestre del dictador del pati d’armes de la fortalesa (no només això, se li va gelar l’ànima quan va veure que per posar l’escultura en una estança va caldre tallar-li la cama al dictador perquè no passava per la porta), era descendent, nebot net, de Baldomero Espartero, el general que va suggerir que cada 50 anys convenia bombardejar Barcelona. Segons es miri, entre la falta de protecció patrimonial, la set de beneficis de les immobiliàries i la llei de la selva dels lloguers, aquest suggeriment se segueix al peu de la lletra. Ni tan sols cada 50 anys. Cada dia.