El Periódico de l'Eixample
La renaturalització de la ciutat
L’arca de Noè vegetal, Enric Granados amb Consell de Cent
A1-175915636.jpg /
Són només uns 2.000 metres quadrats, o sigui l’espai habitual de qualsevol intersecció comuna de l’Eixample emmarcada per quatre xamfrans. Però són 2.000 metres quadrats diferents dels altres. A vista d’ocell, o d’insecte pol·linitzador, el 80% de la cruïlla entre els carrers d’Enric Granados i Consell de Cent és verd. És, des de fa uns dies, l’encreuament amb més biodiversitat de l’Eixample, això després que fa una quinzena de dies s’hagin plantat 37 noves espècies vegetals, i no amb simples propòsits estètics, sinó amb l’ambició que aquí comenci a girar la roda de la natura, vaja, que això sigui una mena de mercat de la Boqueria (el de fa anys, no el d’ara) per als insectes pol·linitzadors (ja s’han vist les primeres papallones) i per als ocells a la recerca de fruits, sobretot durant els mesos de més escassetat de l’any.
Igual que els altres tres punts de l’Eixample on s’intersequen els anomenats eixos verds, la cruïlla d’Enric Granados i Consell de Cent encara és un lloc sense nom. Ni tan sols està clar si s’ha de considerar una plaça (la de Girona amb Consell de Cent, per exemple, clarament ho és), perquè l’arquitecta responsable del seu disseny, Miriam García, i l’enginyera agrícola i paisatgista municipal Jana Miró, opinen que mereix més el qualificatiu de jardí, però pot ser que fins i tot aquest nom li quedi curt.
Flors de gaura, als jardins d’Enric Granados.
/Enumerem. Hi ha, d’una banda, les noves veïnes del lloc, les 37 espècies acabades de plantar, encara molt tendres. Al setembre, algunes començaran a arribar a una alçada adulta, que mai serà més gran que la de qui s’hi passeja. «Es tracta de fer que no siguin una barrera visual, no volem que impedeixin veure l’horitzó de l’eix verd de Consell de Cent», expliquen García i Miró. La seva missió (el que s’ha dit al principi) és una altra.
D’algunes de les espècies triades per embarcar-se en aquesta arca de Noè vegetal, se’n podria dir que són la fantasia nectariana d’importants insectes pol·linitzadors. Ja ha arrelat als parterres, per exemple, la ‘Salvia mycrophilla’, la vistosa Royal Bumble, el seu nom comú, que de juny a novembre té unes flors d’un intens vermell carmí. Com correspon a l’estigma d’aquesta ciutat, en què a tants veïns els toca compartir pis, aquesta varietat de sàlvia comparteix parterre amb exemplars de ‘Lavandula dentata’, que coronen les seves espigues a l’estiu amb unes singulars flors de color violeta pàl·lid.
Entre maig i juliol posen el seu color rosa lavanda les flors de la ‘Teucrium chamaedrys’, que té no menys de mitja dotzena de noms comuns segons quin sigui el lloc on creixi (alzineta, auladella, peu de rata, camedris...). Valdrà la pena estar al corrent, també, de la ‘Centranthus ruber’, tot i que només sigui per ser preciosament coneguda, a més de com a herba de Sant Jordi, com a Barba de Júpiter, perquè el conjunt de la seva floració convida a imaginar el principal personatge de la mitologia romana com un diví pèl-roig.
‘Salvia microphylla’, al jardí d’Enric Granados.
Vermell carmí, violeta pàl·lid, rosa lavanda... Coincideixen els interessos dels ‘instagramers’ amb els dels insectes pol·linitzadors, que ja és coincidir, però és que, en realitat, com remarca Miró, l’espai ha sigut concebut gairebé equitativament per a uns i altres, per a les papallones, les abelles i els sempre incompresos abellots (la seva presència, si es dona el cas, seria tota una fita), d’una banda, i per als humans, perquè, com afegeix Miró, el jardí ha sigut pensat com un espai on percebre el pas del temps. En una ciutat on la temporada turística és de 12 mesos i on és possible comprar prunes i raïm al març, taronges a l’agost i kiwis qualsevol dia de l’any (així són les fruiteries), val la pena que alguna cosa, tot i que sigui un jardí, recordi l’existència de les estacions.
‘Myrtus cummunis’, una planta que garanteix fruits per a les aus a l’hivern.
Que el lloc ha sigut dissenyat arquitectònicament com un espai on els ‘Homo sapiens’ tenen els mateixos privilegis que, posem per cas, els ‘Bombus ruderatus’ (els incompresos abellots) no és cap exageració. Els primers tenen bancs per seure. Els segons tenen a la seva disposició el que avui dia encara s’anomena als despatxos municipals de Barcelona un refugi d’insectes, però que quan es produeixi el canvi al capdavant de l’alcaldia repescarà, probablement, el seu anterior nom, hotel d’insectes. No està gaire amagat. Per qui tingui curiositat, és just al mig de la banda de mar de l’encreuament de carrers.
El refugi d’insectes, també anomenat hotel, segons qui governi.
/Recapitulació. Trenta-set noves espècies vegetals, que s’afegeixen a les ja preexistents. ‘Homo sapiens’, sovint acompanyats dels seus ‘Canis lupus familiaris’. Abelles, no necessàriament mel·líferes. Papallones, la qual cosa implica, també, per pura llei de la metamorfosi, erugues. L’Atles de la Biodiversitat de Barcelona, en un atac d’honestedat, assenyala com a residents d’aquesta zona de la ciutat (agraciada d’entrada amb la potent massa vegetal del Seminari Conciliar i de la Universitat de Barcelona) la ‘Rattus norvegicus’ i el ‘Mus musculus’, o sigui, la rata i el ratolí comú, però són bèsties del subsol. La llista podria continuar fins aclaparar, sobretot quan s’obre, a més, la carpeta de les aus presents.
Va quedar acreditat durant la pandèmia que els ocells de la ciutat cantaven més alt. També és una evidència que les espècies observables són cada vegada més. Quan el 2002 es va inaugurar el parc de Diagonal Mar, el menys esperable llavors era que es convertís en un ric refugi de biodiversitat. Com a mínim 171 espècies d’aus han sigut albirades aquí, de les quals bastantes han niat malgrat l’aspecte, i això en un lloc arquitectònicament concebut per a qualsevol cosa menys per a la vida salvatge. Als jardins del Baix Guinardó, una simple làmina d’aigua sobre un terra de ciment ha servit durant dos anys seguits, per a sorpresa veïnal, com a llar de nidificació d’una parella d’ànecs salvatges.
Jana Miró, tècnica de Parcs i Jardins, Miriam García, arquitecta del projecte, i Álvaro Melo, enginyer també del projecte, repassen els plans del jardí.
La qüestió, per resumir el paràgraf anterior, és que si en condicions hostils la natura s’obre pas, per poc que siguin adequades es pot preveure (dit amb la boca petita) el paradís. Miró convida a estar especialment pendent de dues de les espècies plantades als parterres, la ‘Pistacia lentiscus’ i la ‘Myrtus communis’, el llentiscle i la murta, respectivament. Potser la segona els soni als aficionats a la mitologia clàssica i, també, als que ho són de les begudes espirituoses, ja que la murta era la planta icònica d’Afrodita i amb els seus fruits s’elaboren a Còrsega i Sardenya gustosos licors. La part interessant, en el context de la superilla, és que són dos arbustos que produeixen drupes i baies a l’hivern, immenjables per als humans, però que resulten molt nutritives per als ocells (coloms, cotorres, merles, tallarols de casquet, pardals, estornells, garses, tórtores turques, gafarrons...) en una època de l’any pobre en aliment. Totes aquestes aus enumerades a la carrera ja són fàcils d’observar en aquesta zona de l’Eixample. L’imprevist serà la part interessant que s’haurà d’explicar a partir del 2024.
