El Periódico de l'Eixample
Novetat editorial
La Model, retrats del veritable temple expiatori de Barcelona
barcelona/EP4_DUAITA.jpg /
Quatre vegades va estar Duaita Prats a la presó Model de Barcelona, sempre de visita, sempre càmera en mà. De la primera ocasió, i allò va ser el 1988, va perdre fa molts anys la pista dels negatius. Llàstima. Va entrar com a fotoperiodista de ‘Gigantes’, revista consagrada al bàsquet. S’havia organitzat un partit entre reclusos i un equip de jugadors extramurs, una mena de vis a vis esportiu del qual no recorda, per descomptat, el resultat esportiu, però sí un milfulls de sensacions torbadores. «Jo vaig matar el capellà del meu poble», li deia l’home que es va asseure al costat d’ella a la banqueta. Va pensar que seria bona idea moure’s, buscar un altre seient. Es va agenollar sobre una pilota i, quan es va posar dreta, dos interns es van barallar morbosament per la pilota. El cas és que aquella immersió carcerària va quedar allà, com un nafra al paladar que mai pares de tocar amb la punta de la llengua, fins que el 2017 va aconseguir encadenar tres visites més: la primera, quatre mesos abans de la clausura d’aquella presó i dues més immediatament després. Aquell últim alè que va exhalar la Model abans de morir i el retrat del seu cadàver només quatre dies després de la defunció són ara un llibre d’un monumental valor documental.
La Duaita Prats de 1988 era (confiem que s’ho prengui bé) una fotoperiodista aprenent. Avui és una altra persona, una artista multidisciplinària, tot i que ella prefereixi dir-se «indisciplinada». Crea amb la càmera i també, com a escultora, amb les mans. El llibre, ‘La Modelo 2017’, és el punt equidistant entre aquestes dues facetes, ja que, menys posar la impremta en marxa, ho ha fet tot per parir-lo, una expressió que convida a recordar Gustave Flaubert. En una ocasió, aquell novel·lista francès va explicar que «els llibres no es fan com els nens, sinó com les piràmides, a costa d’amuntegar grans blocs un sobre l’altre». Efectivament, diu Prats, «ha sigut un procés esgotador».
La Model, vist ara amb perspectiva, és una més de les anomalies que fan de Barcelona una ciutat desconcertant. Oberta al públic (és un dir, és clar) el 1904, va ser durant 113 anys, segons es miri, el tercer temple expiatori de la ciutat i, a la seva manera, el que més mereixeria aquest nom, perquè el del Sagrat Cor, al cim del Tibidabo, no és gaire més que un mirador amb vistes privilegiades, i la Sagrada Família, a la Dreta de l’Eixample, és la gran atracció turística de Barcelona i es construeix no amb devots donatius, sinó amb entrades a preu de Gaudí. La Model, el que dèiem, mereix el títol de veritable temple expiatori barceloní perquè per les seves cel·les han passat totes les classes socials possibles: homes condemnats per delictes atroços i d’altres per delictes que ja no ho són, ¡ah!, i presos polítics de tot l’espectre parlamentari; sempre, per descomptat, en funció de qui ostentava el poder en cada moment.
Només un apunt més sobre les excentricitats de la Model. En els seus 113 anys d’història hi va haver un alcaid, Gaspar Dalmau, que d’un dia per l’altre va passar a ser un pres, i encara més difícil, fins i tot hi va haver un subdirector, Manuel Valls, que literalment es va escapar de la presó abans que el detinguessin per inconfessables mercadejos. El més estrany és que, amb tot aquell passat i molt més, la Model pràcticament mai va ser retratada en vida amb una mirada documental, com si mereixés caure en l’oblit. A les hemeroteques hi ha les imatges dels motins, per descomptat, però molt pocs retrats de la quotidianitat, només el relat oral i escrit dels que van ser allà, interns, com prefereix anomenar-los Prats, no reclusos, reus, presoners o presidiaris, el lèxic més comú en literatura carcerària, paraules que degraden i que, segons l’autora del llibre, distancien qui està dins de qui està fora.
¿Què és el quotidià? ¿Què és tot allò que va veure Prats a través del visor i que, ara que són visitables les entranyes de l’edifici, amb prou feines en queda rastre?
Més d’un quart de milió de persones han traspassat els rastells de la Model des que el 8 de juny del 2017 es va fer l’últim recompte d’interns i els funcionaris van firmar l’últim full manuscrit de l’anomenat ‘Llibre de serveis’ (documents, per cert, que formen part de les 205 fotos del llibre). S’han pogut recórrer les galeries, els patis, les fredes cabines de contacte amb els familiars, l’icònic punt central de vigilància que dona nom a l’arquitectura de l’edifici, panòptica, i també la descoratjadora sala on inhumanament (perquè el garrot era una brutalitat) va ser executat Salvador Puig Antich.
Però aquesta presó va ser més que barrots i murs, molt més del que ara és visible. Era, per exemple, les estrictes rutines que un pres va anotar a la paret escantellada de la seva cel·la: a les 10, al pati, a les 12, hora de la dutxa, es dina la una, se sopa les vuit i a les nou els funcionaris compten els interns. I, sobre aquesta agenda, escrita amb lletra doblement remarcada, un recordatori més important: a la sis de la tarda, l’ansiolític.
Durant la visita que Prats va poder fer a la presó el febrer del 2017 (per tant, encara en funcionament), la sorpresa es podia amagar rere les portes d’un simple armari, com aquests cartells en principi desconcertants que assenyalaven si a la cel·la corresponent s’estava consumant un «vis a vis doble» o, la repera ja, un de triple. No hem de sentir-nos enganyats. Les trobades sempre eren de parelles. La qüestió és que els interns podien guanyar minuts en la intimitat com a premi a la seva predisposició a complir la condemna conforme a les normes de la direcció. Era una regla interna. Porta’t bé i se’t recompensarà. De vegades es diu que la Model era un mirall de la societat. Aquell reflex encara perdura, ¿oi?
De l’obra de Prats, si s’ha de destacar un dels múltiples fils conductors, despunta, sens dubte, el conjunt de fotos que relaten com era aquest canal que unia la vida a l’interior amb la de l’exterior. Fa impressió la imatge de les cabines telefòniques que hi havia als patis, idèntiques a les del carrer, que gairebé semblaven, allà dins, una anacronia radical, tan modernes enmig d’un lloc que s’havia quedat aturat en algun moment indeterminat del passat.
No és una exageració. Així era. Era un altre temps. Una dels objectes que més va impressionar Prats en les seves tres últimes visites (i que, per tant, va fotografiar) és aquest gran rellotge de paret situat al pati d’entrada, amb les agulles aturades, a saber des de quan, a la una i quatre minuts.
Notícies relacionadesÉs una imatge doblement simbòlica. D’una banda, perquè el temps s’ha aturat i, de l’altra, perquè aquell rellotge és una peça que voldria despenjar tot bon antiquari. Porta imprès el nom de José Besses i és gairebé idèntic al que aquest artesà de la precisió, rellotger de la Reial Acadèmia de Ciències de Barcelona, va instal·lar al mercat de la Boqueria el 1907 després de presentar un pressupost a l’Ajuntament de Barcelona per un preu de 1.520 pessetes, un gran dispendi llavors, però com podien dir que no si prometia que la maquinària interna, «construïda amb tots els avenços moderns i de primera qualitat, compreses cordes metàl·liques, politges, transmissions i altres accessoris, esfera i saetes exteriors i minuteria que a aquestes esfera i saetes es refereixi», tocaria amb precisió les hores i les mitges hores. Pel seu aspecte, el rellotge de la Model sembla contemporani d’aquell de la Boqueria que avui conserva el Museu d’Història de Barcelona (Muhba).
La Model, des de la seva clausura com a centre penitenciari, ha tingut (es podria dir) una inesperada primavera, ha reverdit com a centre cultural inesperat, amb debats apassionants a l’antiga sala d’espera de les vistes, concerts, presentacions de llibres, rodatges cinematogràfics i exposicions, com la magnífica actualment en curs, que utilitza les cel·les de la cinquena i sisena galeria per mostrar l’expedició que la fotògrafa Ana Sánchez va realitzar pels refugis de guerra de Barcelona, molts d’ells mai retratats. El cas és que després d’aquesta primavera, contravenint les normes del calendari estacional, vindrà la tardor i l’edifici començarà a ser devorat per diferents projectes, alguns d’imprescindibles, sens dubte, però de la Model algun dia només quedarà el costellam de la seva estructura panòptica. I llibres com ‘La Modelo 2017’, per sort.
