El Periódico de l'Eixample
Arqueologia a la ‘superilla’
El jaciment de Girona treu a la llum un convent i el seu violent final
Múrria dissuadeix amb cinc euros els turistes que envaeixen el colmado
Els exquisits cadàvers immobiliaris de la Barcelona burgesa
La Model, retrats del veritable temple expiatori de Barcelona
A1-178191278.jpg /
Baes de canó, una pica baptismal partida en dos, una porcellana xinesa que va creuar mig món i va acabar feta miques, una làpida gravada amb una creu, ceràmiques amb paisatges irreconeixibles..., el jaciment arqueològic del carrer de Girona ha acabat per revelar que aquest lloc, avui destinat a ser un plàcid tram de la superilla de l’Eixample, va ser fa tres segles un caos, qualificatiu oportú perquè sembla que va ser llavors quan va arribar a la seva fi la història del convent dels Caputxins del Mont Calvari. L’arqueologia no és, sens dubte, com la practica Indiana Jones. Des de l’octubre del 2022, un equip d’arqueòlegs capitanejat per Marta Lucas està recomponent en vista de qualsevol que passi per allà un puzle fascinant, tant que en un primer moment, quan li van obrir les tripes al carrer, les primeres peces suggerien que eren davant les restes d’una masia, però les últimes setmanes de tasques de pic, pala i pinzell estan revelant una cosa diferent i no incompatible: va ser allò un convent que, una vegada destruït durant la Guerra de Successió, va renéixer com a masia fins que va néixer l’Eixample.
El febrer passat, la notícia, desenfocada en aquell moment, donava per fet que aquells murs eren de la masia que el 1823 van cartografiar amb bastanta precisió els enginyers que acompanyaven als anomenats Cent Mil Fills de Sant Lluís, una tropa expedicionària gal·la que va travessar la frontera per rescatar políticament Ferran VII. Coincidia el lloc amb la descripció. El més cridaner llavors va ser la troballa d’una autèntica porcellana cuita a la Xina durant el regnat de l’emperador Wanli (1563-1640). No era en realitat un tresor fora de la seva època i lloc. L’artesania del llunyà orient era molt apreciada i viatjava com a objecte de luxe. Es va suposar que els amos de la família pretenien que un dels seus fills, no l’‘hereu’, ingressés en un convent pròxim i que aquest podia ser el seu dot per ser acceptat en l’orde. Ple que fos, la porcellana estava trencada en una dotzena de trossos, així que el relat familiar s’acabava allà, en una mena de fosa en negre arqueològic.
Sembla que va ser al revés. La porcellana era un dot, però que havia arribat al seu destí. Durant gairebé 150 anys allò va ser un convent, un fèrtil convent, amb terres de cultiu al seu voltant, però que va tenir la mala fortuna, el 1697, en cas de ser elegit com a hospital per les tropes franceses que assetjaven Barcelona. Quan acabin els treballs sobre el terreny, començaran els que els arqueòlegs porten a terme entre plecs documentals. Pot ser que sobre les taules d’alguna estança d’aquell convent desplegués també els seus mapes, en algun moment de la contesa, Antoni de Villarroel, comandant general de la soldadesca austracista. Són només teories que els arqueòlegs, a falta de més i més dades, només s’atreveixen a insinuar com ventrílocs, a peu de jaciment, en veu baixa i sense gairebé moure els llavis. L’inqüestionable és que sota el subsol del que aviat serà un eix verd de l’Eixample hi havia bombes que havien esclatat i d’altres encara estaven per canonejar, o sigui, que des d’allà es va donar i es va rebre.
El que va passar després d’aquella guerra és el que va propiciar l’error d’apreciació inicial quan van començar les obres de Girona. Es va creure que allò era l’espai perimetral d’una masia perquè un pla ho suggeria i perquè realment això sembla que va ser el que va passar. El convent va quedar parcialment destruït, però els camps encara eren fèrtils i cultivables, així que una família va poder obtenir permís per reconstruir l’edifici, però no per donar empara a la fe, sinó a les collites i al bestiar.
Al jaciment li queda a penes mig mes a l’aire lliure, en vista de tots. Val la pena, si no s’ha fet ja, donar-li un últim cop d’ull, perquè després serà protegit amb materials adequats i el carrer serà urbanitzat a sobre amb el seu nou aspecte de superilla. Quedarà així preservat (no destruït) per si futures generacions d’arqueòlegs volen aprofundir-hi més. S’ha treballat a Girona com correspon, sense presses, res a veure amb anteriors etapes de l’arqueologia barcelonina no tan llunyanes en el temps. S’ha pogut excavar el que es creia una masia i s’ha acabat per treure d’entre les argiles una pica baptismal. Només per situar com són de mal companyes de viatge les presses,el cas paradigmàtic és el de les obres que es van realitzar el 1991 davant la porta principal del Born per construir un aparcament subterrani. Com si d’aquell pàrquing depenguessin els Jocs Olímpics, quan els arqueòlegs van descobrir allà un inesperat cementiri musulmà (primer i únic conegut de la història de Barcelona), tot van ser presses per fer-los fora d’allà. Es va suposar llavors que era un cementiri del segle VIII, del curt període de temps en què Barcelona va ser Barshiluna.
Va ser un error atribuïble a les presses polítiques per construir un pàrquing. A finals del 2021, un apassionant estudi multidisciplinari, en el qual va despuntar la col·laboració d’un equip de genetistes, va revelar que els esquelets, per la posició en la qual van ser enterrats, de cara a la Meca, eren efectivament de practicants de l’Islam, però que en realitat eren esclaus de la ciutat de com mínim un segle més tard del suposat en un primer moment. Que una de les restes humanes aparegués amb grillons a un peu era un detall massa temptador com perquè el cas no fos objecte d’una investigació més pacient. En el cas del convent del carrer de Girona, qui sap si estudis posteriors revelaran noves sorpreses. O sigui, que mai tan ben dit, continuarà...
