El Periódico de l'Eixample
Tresors de ferro i fusta
Barcelona passa a tractar com joies patrimonials els seus vells ascensors
A1-178152431.jpg /
Si es tracta de redibuixar amb pinzell fi la història de l’Eixample, de l’ascensor es pot dir que va posar cadascú al seu lloc. El 1921, Juan Pich i Pon, que llavors encara no era alcalde però sí president de la Cambra de la Propietat Urbana, va ser el primer barceloní acabalat que va preferir traslladar-se a l’àtic de la seva finca perquè, a més de ser un lloc més assolellat i més ben ventilat, simbolitzava a la perfecció quin lloc ocupava ell en el que podria qualificar-se com l’escala tròfica social.
Pot ser que el seu (perquè no es conserva) fos un ascensor d’aquells que venien moblats amb banquet envellutat, perquè la velocitat dels primers elevadors era de tortuga, però el que ve al cas no és com era aquella unitat amb què Pich i Pon pujava fins a l’última planta del número 9 de la plaça de Catalunya, sinó com són aquests (com a mínim) 420 ascensors que l’Ajuntament de Barcelona ha censat ja i que formen part d’un preciós patrimoni històric col·lectiu que val la pena conservar.
Està sent una exploració molt pacient. A través de les fitxes urbanístiques que guarden els arxius municipals, de la valuosa ajuda del gremi d’empreses del sector i d’un treball de carrer (és a dir, d’anar finca per finca i demanar permís per entrar), l’Ajuntament de Barcelona té geolocalitzats ja 420 ascensors instal·lats des de finals del segle XIX fins a 1936. En aquesta primera fase de recerca s’ha posat el focus principalment en l’Eixample, amb el convenciment, confirmat pels fets, que és allà on més ascensors catalogables es poden trobar.
Però el treball de camp continuarà, ¿amb quin objectiu? Preservar-los. El pla, ja executat en un parell de casos, preveu proporcionar ajudes econòmiques a les finques perquè renovin els seus elements castigats pel pas temps, com les guies, abans de fusta, però que sobretot no es desprenguin dels ascensors i els substitueixin per altres de més moderns.
En una ciutat abonada a la pèrdua de botigues icòniques (que en ocasions va arribar a portar la firma arquitectònica d’Antoni Gaudí) per la simple raó que si el conjunt de l’edifici no estava catalogat, els baixos comercials tampoc, la iniciativa d’assegurar una llarga vida als ascensors és una molt bona idea.
Tot i que l’arribada de l’ascensor a Barcelona no va poder ser més accidentada. Tot i que sigui de manera nebulosa, sense documents que ho acreditin com inqüestionable, se suposa que el primer ascensor de la ciutat va ser el que es va instal·lar a l’interior de la columna que sustenta el monument a Cristòfor Colom. Es va construir amb motiu de l’Exposició Universal de 1888 i l’1 de juny de 1888 s’hi va muntar, en el viatge inaugural, l’alcalde Francesc de Paula Rius i Taulet. Van haver de rescatar-lo. Es va avariar l’invent.
Per treure culpa als responsables d’aquell nyap, s’ha de dir que l’ascensor com a mitjà de transport de persones i no de mercaderies era un enginy mecànic molt jove. No va ser fins a 1870 quan es va instal·lar el primer del món, a Nova York, és clar, per raons òbvies. El fet que pocs anys abans l’empresa Otis hagués dissenyat un mecanisme de frenada per als casos en què es trencava el cable va contribuir, sens dubte, a donar aquest pas.
El cas de Barcelona, tot i que va arribar més tard, és especialment interessant perquè la irrupció de l’ascensor va córrer en paral·lel al part i posterior creixement de l’Eixample, un territori immobiliariàriament gegant que ocupava una superfície 10 vegades més gran que la ciutat intramurs.
Amb els anys, van arribar a instal·lar-se tants ascensors de fusta que, a la seva manera, van començar a ser part del paisatge interior de cada finca sense que els veïns i visites se sorprenguessin per la seva bellesa. Per això en tants casos van ser jubilats en nom de la modernitat i van acabar estellats en un contenidor.
Una pena, perquè sempre han sigut cinematogràficament agraïts. En un d’aquests ascensors tornava despullat a casa Juanjo Puigcorbé al final de ‘L’orgia’, de Francesc Bellmunt, i amb gran naturalitat i per a desesperació de la seva mare («fill meu, tu no estàs bé») conversava amb la seva veïna al sortir del seu apartament. En aquella escena, l’ascensor fins i tot hauria de ser considerat un quart personatge perquè, tot i que callat, proporcionava credibilitat al diàleg entre els protagonistes. Pot ser que sigui un dels 420 ara censats.
