El Periódico de l'Eixample
Entrevista
Valls, regidor de l’Eixample: «La solució a Enric Granados no passa per demonitzar les terrasses»
«¿Hi ha un límit per al turisme a Barcelona? Sí. ¿Hem arribat al límit? Probablement sí»
«El meu dubte és si la transformació de Consell de Cent s’ha fet amb prou consens»
«¿Hi ha contaminació a l’Eixample?, sí, però dir que hi ha una crisi de salut em sembla excessiu»
Va ser alcalde de Manresa 11 anys, conseller amb Pasqual Maragall, va presidir el Port de Barcelona, va dirigir Mercabarna i, després de les eleccions municipals, és el regidor al capdavant de l’Eixample.
A més de tot això, va ser jutge. ¿És el que necessita l’Eixample, un Salomó que dirimeixi amb equitat els conflictes?
Jutge de districte, vull precisar-ho. Vaig estudiar Dret, cosa que et dona una certa estructura mental per afrontar els problemes, t’obliga a sospesar bé per què prens una decisió i no una altra.
¿Què diu ja d’entrada als que simplement demanen silenci per les nits per poder dormir?
Que tenen un dret i que s’ha de respectar. La discussió és entre la convivència i els usos que pot tenir l’Eixample per part d’un determinat sector econòmic. El conflicte sorgeix quan la llibertat d’un predomina sobre la d’un altre, o quan un té la percepció que li estan trepitjant una llibertat i potser no està passant. Les queixes pel soroll s’han de prendre seriosament. Una altra cosa és quina solució hi donem. D’entrada, estem parlant amb el sector de les terrasses, però sense demonitzar-les, per tal que comparteixin que aquest és un problema de la ciutat.
Els veïns d’Enric Granados distingeixen entre els restauradors amb els quals es pot dialogar i els que es limiten a explotar la seva llicència com un pou de petroli sense importar-los l’impacte ambiental que causen, els que es riuen de les multes perquè surten a compte.
La meva voluntat és arribar a un acord, també amb el gremi de les terrasses, precisament per defensar l’interès dels que respecten la legalitat. Els incomplidors són el 15%, la resta respecta la legalitat. No tinc interès a demonitzar ningú, entre altres raons perquè hi ha qui ha fet enormes esforços per complir les normes, per impulsar les contractacions indefinides i millorar les condicions laborals dels seus empleats..., i tot això s’ha de posar en relleu.
Vostè sap que ha generat suspicàcies. Porta dos barrets. Amb un, el de regidor del districte, representa els residents, i amb l’altre, és responsable de la promoció econòmica de la ciutat. ¿Això és més un avantatge que una incompatibilitat?
L’hi diré amb el temps, però jo només veig amb un barret. ¿Quin és el segon, el de l’economia? Miri, un negoci que funcioni a dins de la ciutat i que no respecti els entorns comunitaris, sigui o no terrassa, no aporta res a Barcelona. Tot negoci és una expressió de llibertat i qualsevol emprenedor que vulgui desenvolupar una activitat a Barcelona mereix la nostra ajuda, però té uns límits. No pot modificar ni el caràcter ni la qualitat de vida de la ciutat. No parlo ja de les terrasses. Parlo de tot. Del turisme mateix, que és positiu per a la ciutat, però, quan comença a modificar la qualitat de vida dels ciutadans, s’han de prendre decisions.
Es pretén obrir l’aixeta de la construcció de nous hotels en el que ells anomenen edificis singulars. ¿N’hi haurà a l’Eixample?
L’essencial, abans de respondre, és una altra cosa. Es respectarà el Peuat tal com està. A mi em preocupen més els apartaments turístics que els hotels, però no hi haurà noves places hoteleres. Que l’alcalde ha dit, i jo ho respecto, que alguna operació determinada es podria portar a terme en algun edifici, sí, és cert, però molt excepcionalment.
D’apartaments turístics il·legals gairebé no n’hi ha...
És que aquests últims vuit anys s’ha fet una excel·lent tasca en aquest sentit.
Però, prossegueixo, ciutats com Lisboa s’estan plantejant que fiscalment paguin molt més tenint en compte el gran benefici que reporten. El cas barceloní és el contrari. Per 230 euros en un únic pagament s’ha pogut obtenir una llicència de per vida.
És la nova economia. Utilitzar una propietat privada com una activitat econòmica. Aquí hi ha la qüestió. Si algú vol obrir un hotel, ha de consultar el planejament urbanístic i mirar si allà on el vol edificar està permès. I a partir d’aquí establirà una relació amb l’ajuntament a través d’una llicència. Amb els pisos no passa això. Els propietaris d’apartaments turístics es continuen relacionant amb l’ajuntament com si fos simplement un pis. Això ha de canviar.
La patronal dels apartaments turístics insisteix a presentar en societat una imatge beatífica del negoci.
I ens acusen de suggerir que els apartaments turístics afecten el mercat immobiliari del lloguer. És veritat que solucionant la qüestió dels apartaments turístics no resoldrem el problema de la vivenda, però no han ajudat. El 2015, van aflorar a Barcelona 9.000 apartaments turístics il·legals, dels quals, 4.500 a l’Eixample. Mentrestant, per comparar, des del 2015 s’han construït a Barcelona 14.500 pisos, i una part són de promoció pública. En resum, que quan la ciutat és capaç de posar al mercat 14.500 pisos residencials en 8 anys, 9.000 havien desaparegut perquè eren apartaments turístics. Dit d’una altra manera, respectem, compartim i ens sentim còmplices de la regulació de ‘numerus clausus’ que s’ha fet aquests últims anys.
¿Podem tornar al debat del turisme?
Sí, és clar. El turisme ha sigut un èxit a Barcelona. Una part del caràcter actual de la ciutat ve determinat per això. És una ciutat cosmopolita, per a les coses bones i per a les dolentes, en part pel turisme. El 1992 hi va haver un consens perquè fos així, el que passa és que ara som en el que podríem anomenar la tercera fase del turisme. La primera va ser crear marca i captar turisme; la segona va ser diversificar, anar a buscar el turisme americà, l’oriental..., el de més valor afegit, i ara som en la fase de gestionar el turisme. ¿Hi ha un límit per al turisme a Barcelona? Sí. ¿Hem arribat al límit? Probablement. Fa 20 anys, el 90% dels barcelonins veien el turisme com una cosa positiva. Ha descendit a un 67%. I un 60% creu que hem tocat sostre, que afecta la qualitat de vida.
El sector i no pocs càrrecs públics proposen apostar pel que ells anomenen un turisme de qualitat, una manera eufemística de dir d’alt poder adquisitiu. ¿L’Obama motxiller dels 80 no seria avui benvingut?
Estic totalment d’acord amb aquesta reflexió. Fem-ho al revés. Aquesta és una ciutat de llibertat, però hi ha llibertats mal enteses que és millor que no vinguin a Barcelona. No es tracta de dir que ‘no’ a qui no volem que vingui, sinó que es tracta de controlar l’oferta. La demanda dubto que sigui controlable, i per això hem de passar d’una fase de promoure el turisme a gestionar el turisme que volem.
Vostè s’estrena com a regidor de l’Eixample alhora que l’Eixample estrena eixos verds com ara Consell de Cent. De segur que ja l’ha recorregut i en té una opinió.
Com que no soc de l’Eixample, el que he intentat fer primer és llegir i comprendre-ho. El que és clar és que l’Eixample era una estructura que el que feia era connectar l’àrea metropolitana. És una estructura de vials i continua tenint aquesta funció. Hi ha, és cert, la Ronda de Dalt i la Litorial, i després la ronda més exterior, però l’Eixample continua complint aquesta funció. La pregunta és: ¿Fins on volem pacificar l’Eixample?
¿S’ha anat més enllà del que era aconsellable?
No, no, en absolut. El meu dubte és si aquesta transformació ha aconseguit prou consens perquè es puguin fer nous salts cap endavant. Les grans transformacions requereixen que la gent et segueixi. És difícil aconseguir un 100% de suport, però tinc clar que, amb la polarització amb la qual s’ha afrontat la transformació dels eixos verds, la resposta és ‘no’.
¿Què el preocupa dels eixos verds?
Que no passi això d’Enric Granados. Per aconseguir-ho hi ha un pla d’usos que funciona. També controlem les terrasses i l’ús econòmic de l’espai públic. Estem recol·locant els contenidors. Hem de solucionar més bé la càrrega i descàrrega. I la manera en la qual circulen les bicicletes i els patinets també requereix un ordre.
Amb la càrrega i descàrrega, segons es miri, ha passat just el contrari del que es va predir. Els transportistes hi accedeixen sense cap problema i només se’ls demana a canvi que a la tarda respectin aquest espai.
Sí, és clar, estan contents, però he vist files de furgonetes estacionades, i el que no poden és utilitzar aquest espai sense límit de temps i indiscriminadament.
Vostè defineix l’Eixample com una xarxa viària, però, igual que hi ha gent que demana menys soroll per poder dormir, n’hi ha que demana menys contaminació per poder respirar sense riscos per a la salut.
Cal utilitzar les paraules de manera raonable. Que em parlin de crisi de salut a l’Eixample em sembla excessiu. ¿Que hi ha un problema de salut vinculat a la contaminació?, sí. Però hi ha més crisi de salut en altres entorns de la ciutat.
