Casa Elizalde pregunta: ¿De qui és el paisatge?

Amb dues exposicions convida la Casa Elizalde des del 13 de setembre i fins a mitjans de la tardor a reflexionar sobre qui és l’amo d’allò que en el cas de Barcelona (sense que sigui una pretesa broma) fins i tot té un institut municipal encarregat de la matèria, el paisatge urbà, sarcasme gegant si es té en compte que de camí a casa o simplement de passeig pels carrers el més comú és que en aquesta ciutat precisament això, el paisatge, sigui una invitació constant al consum. María López i Javier de Riba, les dues ànimes del col·lectiu Reskate, presenten, d’una banda, ‘Reacció’, un repàs dels murals amb què, sempre amb permís de les autoritats, tots dos han decorat diferents ciutats i pobles d’Europa amb una idea provocadorament deliciosa, que les parets són una cosa així com xarxes socials analògiques a través de les quals poden expressar-se punts de vista. L’altra exposició, ‘Pells’, porta la firma només de De Riba i repassa la seva trajectòria amb el que en aquestes pàgines va ser qualificat el 2015 com el ‘grafiti vuitcentista’, perquè amb plantilles, aerosols, molta paciència i una mica d’‘esprit de chicane’ aquest artista pinta falsos terres de paviment hidràulic en edificis abandonats. El resultat mai deixa de sorprendre.

La foto que encapçala aquesta crònica és només un botó de mostra. No és ni tan sols una intervenció en una paret mitgera, tela preferida pel col·lectiu Reskate, però és un bon exemple de què pretenen la María i el Javier, que potser els lectors recordin perquè van ser els autors del cartell de la primera Mercè de la pandèmia, la del 2020, la de la nena amb la mascareta. «Tot això era camp». Això diu el fals anunci de carretera de la imatge. Van aprofitar un espai publicitari disponible per cal·ligrafiar aquest missatge en el que segurament és el millor lloc d’Espanya per fer-ho, al terme municipal de Rivas-Vaciamadrid, un lloc considerat l’explosió demogràfica més gran d’Europa, perquè el 1980 era un poblet de tot just 500 habitants i avui ja s’acosta als 100.000. Realment, tot això abans era camp.

Al voltant d’aquest tipus de propostes gravita ‘Reacció’. Els dos artistes solen fer servir frases curtes, però, això sí, de llarg recorregut narratiu, i, a més, sovint amb una picada d’ullet al lloc. Si és possible, recorren a la llengua local, per molt minoritària que sigui. «‘Libertá, el mayor espectáculu del mundu’», es pot llegir en un mural de grans dimensions de Santander. Està escrit en càntabre, un idioma gairebé en extinció, i en aquest cas el missatge, que té com a protagonista una foca, és una crítica al minúscul zoo de l’illa cantàbrica de Magdalena, on diverses espècies de mamífers marins i alguns pingüins malviuen en pèssimes condicions.

Explica María López que, malgrat que Barcelona és tinguda per una meca internacional dels artistes de l’aerosol, el cert és que és una ciutat molt reticent a deixar les seves parets més visibles per a aquest tipus d’intervencions. De grans murals n’hi ha realment molt pocs. No en són més d’un vintena, alguns amb firmes cèlebres com les de Roc Blackblock i Slim Safont. Un parell més són al cim del carrer de Lepant (de Miss Van i de Sixe, pràcticament l’un davant l’altre), un altre ja històric es troba a la confluència de la Diagonal amb Enamorats (conegut com a ‘Balcons’), el d’homenatge a la rumba catalana al carrer de la Cera és un altre referent i, per descomptat, el que sempre se cita en aquests casos, el treball de gran format de Keith Haring restituït a la plaça interior del Macba, renascut després de la seva desaparició igual que ho va ser el del tauró capitalista d’El Carmel, en aquest cas una obra de l’italià Blu.

Tot i que no hi ha un cens exhaustiu de murals, els que coneixen la matèria asseguren que en número hi ha fins i tot més murals de grans dimensions per càpita a l’Hospitalet que a la mateixa Barcelona. Allà, en la primera d’aquestes dues ciutats va deixar el seu segell el 2019, per exemple, el gallec Yoseba, cèlebre per convertir les dones de la seva terra, Galícia, en superheroïnes en grans parets de diversos llogarrets.

«És cert, és més fàcil fer aquest tipus d’intervencions a Saragossa, Rubí o Grenoble, per exemple, que a Barcelona», lamenta López. A cop de talonari, en aquesta ciutat és possible cobrir tota una façana en obres amb una lona publicitària en ple passeig de Gràcia, però si es pretén obtenir un permís per arreglar de manera artística una paret mitgera lletjota de qualsevol barri poc afavorit, els obstacles són incomptables. En certa manera, és com si només la més prosaica de les prediccions de ‘Blade Runner’ s’hagués complert. Estrenada el 1982, la pel·lícula mostrava un llavors futur 2019 en què els cotxes volaven i una raça de robots indistingibles dels humans habitaven entre nosaltres. A l’hora de la veritat, el més encertat d’aquella pel·lícula és l’omnipresència als carrers de la publicitat que convida al consum.

Notícies relacionades

Lloguers des de 430 euros: Barcelona obre el procés per adjudicar els 238 pisos de l'Illa Glòries

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

La segona exposició de la Casa Elizalde, ‘Pells’, la protagonitza en solitari Javier de Riba, és a dir, la meitat de ‘Reskate’. Tal com es promociona la mostra, a De Riba li sembla fascinant en aquests temps en què la imatge guanya totes les batalles jugar a l’engany en racons oblidats, brindar a la pell dels llocs un aspecte noble que no és el seu. Per fer-ho utilitza la tècnica de l’‘stencil’, res de nou sota el sol, plantilles, una mena d’impremta a mà, però la seva tècnica és realment prodigiosa, tant que un dels al·licients de l’exposició serà, el 18 de setembre, un taller per a no iniciats.

‘Pells’ estarà oberta al públic a l’antiga residència dels Elizalde (carrer de València, 302) fins al 3 de novembre i ‘Reacció’ fins al 28 d’octubre.