El Bauma, oasi de tertúlies, escriu el seu últim obituari a martell i cisell

L’última pàgina de la història del Bauma, un de tan pocs oasis on els escriptors de Barcelona es reunien per tertuliar, s’està escrivint aquests dies igual que a l’Orient Mitjà, en la més remota antiguitat, va néixer la literatura, amb martell i cisell. Amb gran pressa s’està enderrocant tot el que d’aquell establiment quedava, que ja no era gaire, perquè la parròquia que el va fer cèlebre (Vila-Matas, Marsé, Sagarra, Vidal-Folch, Casavella, Puig...) fa temps, fidel al seu nomadisme, que va buscar altres oasis, no precisament cèlebres per les seves aigües, o perquè senzillament, llei de vida, ja no hi són.

El Bauma no va ser el Café Gijón de Madrid, i probablement tampoc ho pretenia, però als anys 90 va tenir el seu què. Allà, sense grups de WhatsApp i sense telèfons mòbils que facilitessin l’hora de la cita, coincidien al voltant d’una taula alguns dels literats més interessants de la ciutat, no supervendes de Sant Jordi, sinó escriptors que perduraran i que potser hi trobaven un al·licient més per insistir en el seu ofici, habitualment molt solitari tret que un sigui Carmen Mola, aquest test de naps. En aquestes trobades es parlava de tot i, pel que sembla, amb bona oïda, alguns d’ells podien entendre entre línies les més sinceres opinions sobre la seva obra.

L’obituari del Bauma no és d’aquells que ja tenen làpida. No era un establiment centenari i, per tant, mai es va considerar que mereixés una placa commemorativa a terra, d’aquelles que als 90 l’Ajuntament de Barcelona va instal·lar davant molts comerços de la ciutat, convençut que els esperava una llarga vida. Desenes d’aquests, com si aquests homenatges fossin una maledicció, ja no hi són. Només en queden les plaques, en ocasions davant de negocis risibles. El Bauma va sobreviure a totes aquestes defuncions, però la seva sort potser va quedar parcialment tirada el dia en què les autoritats municipals van obligar l’amo a desinstal·lar la marquesina del carrer. Els clients, o sigui, els escriptors van moure el cul per salvar aquesta part del Bauma, imprescindible per als del puro, com Joan de Sagarra, però ben aviat van descobrir quina era la seva veritable força, van descobrir com d’equivocat estava Edward Bulwer-Lytton, vaja, que la ploma no és més forta que l’espasa. La marquesina va volar i, sense que calgui establir una relació entre la causa i l’efecte, les tertúlies van acabar per buscar un altre sostre, el del bar José Luis, res greu, ja que el Bauma havia agafat abans el relleu de la cafeteria de l’Astoria.

Arquitectònicament no era gran cosa. O potser sí. Depèn del punt de vista. Una part de les cadires estaven disposades com si fos un teatre, que en part ho era. Després hi ha el record, sempre traïdor, del seu menú. «La truita d’espinacs. Apunta-ho. Era boníssima». Això diu Victoria Bermejo, aquesta mena de David Attenborough de la ‘flora’ i la ‘fauna’ urbana, que el Bauma era, per descomptat, una pacient observadora de tot el que passava. I és que hi havia molt a anotar, com la picardia d’aquestes famílies que els diumenges portaven l’àvia a la missa de 12 a l’església del Santuari del Carme, just a la cantonada del costat, i mentre durava l’homilia celebraven una eucaristia laica amb una copa de vi a la terrassa.

Notícies relacionades

Lloguers des de 430 euros: Barcelona obre el procés per adjudicar els 238 pisos de l'Illa Glòries

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

De tertúlies literàries encara n’hi ha a Barcelona. Sense llum ni taquígrafs, menys conegudes, amb les estovalles d’Il Giardinetto com a altar, per exemple. Que tot canviï de forma constant a Barcelona ja no estranya ningú. Això no és Londres, on la llar de foc del club Brooks crema ininterrompudament des de 1764. Aquí les manetes del rellotge giren sempre veloces. La glòria d’Els Quatre Gats, segona casa de diversos artistes del modernisme, va durar exactament sis anys. El London Bar va ser la repanotxa quan de forma inesperada era el lloc on els artistes del circ segellaven els seus contractes amb els agents d’aquest gremi i, de passada, convertien el local en una pista, d’aquí ve el trapezi que penjava del sostre. La llista de matrimonis entre un ofici i un bar és molt més llarga, però el que aquí interessa és remarcar que el Bauma hi seria.

I, el que dèiem al principi, que l’última pàgina de la seva història s’està escrivint amb martell i cisell, ja que amb una mica d’imaginació fins i tot podria intuir-se una literatura cuneïforme a les seves parets. Des del carrer encara es veia a mig matí la caravel·la que presidia la barra. «¿Puc passar i fer una foto?». L’encarregat de les obres, amb una cintura de la mida de les columnes del Bauma, i amb això queda tot dit, sembla que diu que sí amb una ganyota amb els llavis. «¿Sap que hi posaran, aquí?». Aquesta vegada respon amb un lleu moviment d’espatlles, o sigui, que no ho sap. Quin final de novel·la.