El Periódico de l'Eixample
La naturalització de l’Eixample
Espai Nur, el millor que li ha passat a la rambla de Consell de Cent
L’Espai Nur, una minúscula mossegada sense edificar a la cantonada de Calàbria amb Consell de Cent, no és, sens dubte, un jardí Forestier o a l’estil del seu més fidel deixeble, Rubió Tudurí. No és tampoc un paisatge com el que Monet, pintor, però també excel·lent floricultor, va recrear a la seva finca de Giverny perquè fos el paisatge de les seves més famoses obres. L’Espai Nur és més aviat una ‘uci’ de plantes inadaptades a la vida en un pis o, si així es prefereix més cinematogràficament, una versió vegetal de la ‘Casablanca’ de Humphrey Bogart, amb espècies procedents dels dos hemisferis que no saben gaire bé com han acabat allà. Però és també, i vet aquí el punt colossal, potser el millor que li ha pogut passar a l’eix verd de Consell de Cent.
D’aquest carrer, renascut com a rambla, s’han destacat alguns dels seus objectius: ‘Descotxitzar’ l’Eixample, unir els barris d’aquest districte amb una ruta parcialment convertida en zona de vianants, avançar cap a una ciutat menys contaminant... Es remarca poc, però entre els bons propòsits hi ha també naturalitzar la ciutat, no només amb un augment de la massa verda, sinó fent-la atractiva per a (dit en minúscules) la vida salvatge, perquè sigui desitjable per a les diferents espècies de pol·linitzadors els 12 mesos de l’any. L’Espai Nur no només va començar abans, ja que tres anys han passat ja des que el veïnat va fer seu per força aquest espai abandonat, sinó que, sense ni tan sols un pla, el jardí ha sigut triat com lloc de cria per merles i becs de coral, també multitud de papallones (sí, a plena Esquerra de l’Eixample) i, en el que mereix ser qualificat com la repera, abellots, que no només són els reis de la pol·linització del tomàquet, sinó que són un bioindicador inqüestionable de la salut d’un lloc.
La Paqui, veïna i una de les ànimes de l’Espai Nur. /
Quantes plantes hi ha a l’Espai Nur no ho sap Mireille Maladry, una de les veïnes que fa tres anys va creuar aquest solar triangular qualificat com a zona verda i que, tanmateix, havia sigut de tot una mica menys un jardí. També va ser ella, al costat d’altres veïnes, la que va aconseguir que l’anterior equip de govern desistís de convertir el lloc en un hort urbà convencional i, ara, la que ha obtingut del nou regidor de l’Eixample, Jordi Valls, un encoratjador missatge de gran sentit comú: si funciona, no el toquis.
La qüestió, com dèiem, és que han perdut el compte del nombre de testos i arrels, fins i tot del de la quantitat espècies reunides. «Més de 1.000 segur, però quant més no ho sabem», diu la Mireille. Tant és. N’hi ha prou amb acomodar la vista a tant verd per començar a emportar-se sorpreses. El ficus petit és un regal habitual quan no se sap què regalar a algú que estrena pis. No sempre s’adapta a la vida sota sostre. El que creix ara bonic a l’Espai Nur, on va arribar a la recerca d’una segona oportunitat, amaga un tresor. Si se n’aparten amb compte algunes de les branques apareix un niu de bec de coral, un ocell natiu de l’Àfrica subsahariana que no hauria de ser a Barcelona, però la seva cria en captivitat com a animal de companyia acaba en ocasions amb fugues. Que bastants hagin triat aquesta cantonada de Consell de Cent amb Calàbria per criar la seva prole diu molt de les condicions que ofereix l’Espai Nur.
Un bec de coral, espècie nativa de l’Àfrica subsahariana, a l’Espai Nur. /
Si el ficus petit no causa sorpresa per la seva presència, al contrari pot dir-se d’un robust dragó canari que està el seu costat. No era gran cosa quan va arribar. Era més aviat menut. Ara té un aspecte robust, això sempre dins de l’excepcionalitat estètica d’aquesta espècie que sembla un arbre dibuixat per Tim Burton.
Espinacs japonesos, amarants, presseguers, poinsettias, caputxines i, al fons, un frondós maracujà al qual cal prestar constant atenció perquè tendeix a enfilar-se pels murs en un vist i no vist. De les seves flors neix l’anomenada fruita de la passió, que no hauria mai de convidar a la confusió. La passió a què es refereix res té de lúbrica. El nom l’hi van posar els conquistadors espanyols perquè hi van veure una metàfora de la mort de Crist.
Un ‘veí’ de l’Espai Nur, en ple exercici del seu ofici, pol·linitzador /
El jardí, en això cal insistir, no és l’obra d’un mestre paisatgista, però sí el resultat de molt d’enginy. En una dels murs despullats del fons hi ha subjecta amb un parell de claus una canya de bambú resseca. No sembla gran cosa. Al contrari. Sense les ostentacions dels anomenats hotels d’insectes de la resta de la ciutat, que amb Ada Colau com a alcaldessa, per raons òbvies, van passar a dir-se refugis d’insectes, aquesta simple canya és l’apartament en el qual passen la nit els abellots, un insecte comú abans que el trànsit desgraciés la vida silvestre de Barcelona, perquè era molt fàcil veure’ls de balcó en balcó, de test en test, com les solitàries abelles no mel·líferes. Que de sobte n’hi hagi a l’Espai Nur és més que una anècdota. Fa poc més d’un any, el Zoo de Barcelona va obrir al públic una nova instal·lació dedicada als insectes. Al marge que és una visita molt recomanable, el fet singular era que de totes les espècies allà mostrades, només una té accés a l’exterior. Són els abellots, perquè la seva recuperació demogràfica es considera una necessitat.
En aquesta cantonada de Calàbria això ha passat (podria dir-se) de manera ‘amateur’, igual que l’arribada de les papallones, igual que la nidificació de les merles; tot això, conjuntament, és la millor de les notícies per al projecte de biodiversitat de Consell de Cent. Sobretot dues de les quatre places nascudes després de la reurbanització d’aquest carrer, el de Rocafort i el d’Enric Granados, han sigut concebudes com a espais esperats per a aquesta vida salvatge de baixa intensitat, on, ja sigui en forma de nèctar o de fruits, sempre hi hagi alguna cosa al rebost. Part de l’èxit que allà se’n faci la collita serà gràcies a l’Espai Nur.
El frondós maracujà de l’Espai Nur, que si no és per les tisores de poda escalaria les finques veïnes. /
Aquest breu resum sobre els tres primers anys de vida d’aquest lloc seria incomplet, però, si no es posés la lupa, també, en l’altra vida, la veïnal. Allà porten alguns residents del barri les plantes amb què ja no saben què fer, per refractàries a la vida sota un sostre o perquè la seva mida aconsella buscar-los una nova llar. Hi ha qui farà el camí contrari, a demanar esqueixos per plantar al balcó de casa. Fins i tot algun ensurt hi ha hagut, com enxampar amb les mans a la terra algun amic de l’aliè. Però tot això són minúcies al que en realitat ha passat, que l’Espai Nur ha florit com a centre social a l’aire lliure, on un dia un veí baixa amb el seu llaüt i fa un concert, un altre programa una sessió de cine a la fresca (des d’aquesta crònica se’ls suggereix que un dia projectin ja ‘Naus silencioses’, fenomenal i botànica pel·lícula de ciència-ficció dels anys 70) i, quan diversos es posen d’acord, se’n van a Collserola a proveir-se de terres fèrtils, preferentment, diuen, aquestes que remouen amb les peülles els senglars de la serra.
Aquests dies, aquesta família, els Nur, sospesen com poden muntar un jardí vertical als murs disponibles. Mereixerà també un reportatge quan sigui realitat.
