El Periódico de l'Eixample
Novetat editorial
Un monument de paper rendeix homenatge al passeig de Gràcia en el seu bicentenari
barcelona/JOSEP MARIA CO DE TRIOLA _ AFCEC.jpg /
Compleix el passeig de Gràcia 200 anys, un bicentenari elegit una mica a la babalà, perquè el 1821, quan una epidèmia de febre groga es va carregar una cinquena part o més dels barcelonins, aquells terrenys, en els quals avui s’alça el modernisme més lluït de la ciutat i en el qual les grans marques del luxe es donen cops de colze per tenir botiga de cara al públic, encara va fer d’improvisat cementiri de grans rases. Però s’accepta que un parell d’anys més tard, l’antic camí que portava fins a Gràcia va néixer com a passeig, entre altres raons perquè es va plantar una doble filera d’arbres i poc després, en un senyal inequívoc que allò tindria el genotip característic de Barcelona, s’hi van instal·lar taules i cadires, o sigui, les primeres terrasses. De tot això i molt més versa el llibre que l’editorial Edafós i el cronista Lluís Permanyer acaben de treure de la impremta, una mena de biografia il·lustrada del passeig de Gràcia, un monument de paper, es podria afegir.
Nodrisses al passeig de Gràcia.
Només per obrir boca i abans de remarcar de manera més ordenada per què ‘El passeig de Gràcia, 200 anys d’un espai burgès’ és un llibre memorable, vet aquí una anècdota d’aquelles que l’autor atresora després d’anys d’ofici i amb les quals en aquesta ocasió amenitza el capítol dedicat a la manera en què les classes acomodades utilitzaven aquesta avinguda per veure i ser vistos. Hi havia una gestualitat sobre com descobrir-se el cap al saludar una dama, un detallat calendari del dol per la mort d’un familiar, un planificat protocol sobre com anar de visita o rebre convidats a casa i, fins i tot, una manera de vestir les nodrisses perquè sortissin a passejar els nens pel carrer, perquè solien ser dones de procedència humil i no es tractava que oferissin una mala imatge de la família per a la qual treballaven. Tot allò, d’obligat coneixement si es residia o presumia al passeig de Gràcia, estava fins i tot recollit en un manual publicat el 1883 per Camil Fabra, marquès d’Alella, precisament l’any en què va ser alcalde de Barcelona. ‘Codi o deures de bona societat’, es titula, per si vostès volen. L’anècdota que recorda Permanyer és que una nit d’òpera se’n va anar la llum al Liceu i, amb tota la sala a les fosques, es va escoltar algú cridar des d’una llotja..., «¡Fabra!, i ara què hem de fer».
El passeig de Gràcia, quan les barreteries eren un gran negoci. /
El llibre, el dit, és un mà a mà entre l’autor dels textos i el capital fotogràfic que és capaç d’aportar Efadós, una editorial que el 1996 va començar a recopilar imatges antigues dels pobles i ciutats de Catalunya, amb el propòsit inicial de publicar uns modestos fascicles, i que en el dia d’avui posseeix un fons de més de 700.000 arxius, una barbaritat, cosa que li permet, cada certs mesos, portar a les llibreries volums excepcionals, com aquest del passeig de Gràcia.
Tan majúscul és el fons d’Efadós que facilita, en aquesta ocasió, la tasca de disseccionar l’objecte d’estudi, el carrer més senyorial de Barcelona, amb un mètode gairebé de metge forense, òrgan a òrgan. Hi ha un capítol per als orígens de tan famós carrer, per a la seva primera arquitectura, per a la irrupció posterior del modernisme, per als elements ornamentals, per a les seves botigues i els seus veïns il·lustres, per a les celebracions populars i fins i tot per a quin va ser el seu ús com a escenari de patriòtiques desfilades. Per exemple, remarca Permanyer la devoció amb la qual els barcelonins erigien un arc de triomf cada vegada que un rei d’Espanya visitava la ciutat, tot i que fos efímer (l’arc, no el rei) i al passeig de Gràcia n’hi va haver un, per descomptat, per homenatjar Alfons XII el 1904.
Sense reparar en despeses, arc de triomf en honor de la visita d’Alfons XII a la ciutat. /
Va arribar el Borbó a la ciutat amb tren, a l’estació de la cantonada amb Aragó, va sortir per aquesta glorieta que segons Josep Pla semblava «el Partenó de l’arquitectura urinària» i va cavalcar després pel passeig de Gràcia vestit com tot just sortit del tintinesc regne d’Ottokar. Les fotos d’Efadós donen fe d’això.
A la història del passeig de Gràcia es poden aproximar els barcelonins des de diferents punts de vista. Aquesta, per descomptat, l’ineludible, el d’imaginar que tot allò era camp abans que caiguessin les muralles, perquè l’autoritat militar tenia prohibit que s’edifiqués fins a la distància d’un tret de canó des del que avui és la ronda de Sant Pere, o sigui, més o menys, segons la balística de l’època, fins a l’actual carrer de Bonavista. Però l’aproximació més interessant a la història és, valgui la redundància, la que permet entendre la mateixa història de la ciutat. Tot i que detestat pels seus contemporanis, Ildefons Cerdà va brindar als arquitectes una cosa de la qual mancaven a la ciutat intramurs, literalment perspectiva. L’eclosió del modernisme a Barcelona no hauria sigut la mateixa si no es pogués prendre distància de la façana dels edificis. Es pregunta l’autor, i no sense gran raó, quina fama tindria avui el Palau Güell si s’hagués alçat al passeig de Gràcia i no enmig de les estretors del Raval.
La plaça Cinc d’Oros, nom que va néixer com una broma, encara sense cap tipus de monument. /
A l’extint Teatre Líric del passeig va actuar Sarah Bernhardt, que es diu aviat, actriu que va renovar l’art de morir en escena, fins i tot en papers masculins, com quan interpretava el Hamlet en persona. Des del 71 del passeig de Gràcia, edifici coronat amb un observatori astronòmic, es va captar el 4 d’octubre del 1957, fita mundial, un dels primers senyals del vol espacial de l’Sputnik. Tres anys abans d’aquella data, al cine Fémina es va projectar per primera vegada a Barcelona una pel·lícula en cinemascop, ‘La túnica sagrada’. I molts abans, a finals del XIX, va ser també al passeig de Gràcia on per primera vegada els barcelonins van conèixer Wagner, ja saben, aquest compositor que, segons Rossini, tenia moments molt bonics i quarts d’hora insuportables. Aquesta andanada ve al cas perquè, sí, també el passeig de Gràcia, recorda Permanyer en el llibre i documenta Efadós, ha tingut els seus mals moments, com quan el sector bancari va prendre els baixos comercials i va ensopir la vida comercial de l’avinguda, fins al punt que el Drugstore, lloc bastant canalla, semblava la repera, o pitjor encara, quan es repassa la llarga llista de patrimoni arquitectònic perdut, un atemptat que res simbolitza millor que aquell dia en què les escultures que decoraven la porta d’accés a la Casa Lleó-Morera van ser destruïdes a martellades en vista de tothom.
¡Tramvies a la Diagonal amb passeig de Gràcia! /
Compleix 200 anys el passeig de Gràcia, en resum, i no és fàcil triar una fotografia entre totes les disponibles. És qüestió de gustos i inquietuds. La que encapçala aquest text és una de tantes de possibles, i té, entre altres mèrits, el que podria donar peu a una altra crònica sencera. És una protesta de ciclistes al passeig de Gràcia. L’arribada de les primeres bicicletes a la ciutat va ser saludada com si fos un iphone vuitcentista, tota una modernor a què personatges com Ramon Casas i Santiago Rusiñol aviat es van apuntar. Tan bona acollida va tenir, que fins i tot entre les figures esculpides al Palau Macaya, de Puig i Cadafalch, apareix un ciclista, però els de la fotografia són en realitat els obrers de les fàbriques, per a qui aquell invent va ser el millor dels mitjans de transport possible, barat i ràpid, només que l’ajuntament imposava el pagament d’un arbitri per la seva tinença. ¿Quin millor lloc que el passeig de Gràcia per expressar la seva disconformitat?
