La família Lari treu del barret de copa un apassionant arxiu de fotos oblidades

Ni més ni menys que 2.024 clixés fotogràfics d’altíssim valor estètic i també històric dormien en un armari. Ara són un tresor en mans de l’Institut de Cultura de Barcelona, que els conserva en el seu arxiu fotogràfic. En aquest món de la premsa no sempre les bones notícies són les males notícies. Com si fos un conill blanc, la família Lari, el membre conegut del qual per tots és Josep Maria Lari Vilaplana, formidable mag, magnífic ‘showman’, va descobrir dins del barret de copa que l’avi per línia paterna, Josep Maria Lari Mirambell (1903-1974), literalment va retratar una època, dels anys 20 a la postguerra, en plaques de vidre estereoscòpic i en negatius de totes les mides, un arxiu que aquesta saga familiar ha decidit donar a la ciutat i del qual el departament editorial de l’ajuntament, mà a mà amb Pagès Editors, ha seleccionat una mostra amb destí a les llibreries.

‘Lari, la popularització de la fotografia domèstica a Barcelona’. Amb aquest títol ha sortit de la impremta. S’ajusta a la realitat, és veritat, perquè és una perfecta mostra dels temps en què la fotografia casolana va arrelar en aquestes latituds, però potser es queda curt per al que es descobreix després a les pàgines interiors. Hi va haver un temps, quan Josep Maria Lari era jove, que la fotografia va despertar grans passions. Era un dels grans invents amb què es va acomiadar el segle XIX i que, de sobte, passava a estar a l’abast de bastantes butxaques. Taxifoto visor estereoscòpic. Amb noms així, és clar, resultava a més irresistible. Lari va tenir un d’aquests enginys de tan còsmica descripció que no només permetia impressionar plaques de vidre, sinó que, si es desitjava, fins i tot permetia després positivacions per veure l’escena en tres dimensions.

Va tenir també una Cornu Ontoscope Reflex, una Rolley Heidoscop i una Stereflektospok de Voigtländer, recorden la família, totes elles avui càmeres de col·leccionista, però l’interessant és el que va fer amb elles. Va captar, sobretot el quotidià no amb l’enquadrament de l’escena i el joc de llums habituals en els molt populars llavors concursos de fotografia, sinó amb una mirada que, en realitat, és la més fidedigna al que són els records. La ment no emmagatzema contrallums i meritoris contrapicats, així que el que hi havia a l’armari dels Lari era la vida simple i planerament tal com se sol rememorar un dia entorn de la taula amb els amics.

En realitat, a saber quants armaris hi ha o hi ha hagut així a Barcelona. El comú sol ser, no obstant, que per desconeixement o desídia acabin, en el pitjor dels casos, a les escombraries, i en el millor, que no és mala opció, als Encants i en mans d’aquesta mena de resurreccionistes que compren negatius a pes i té per afició revelar fotos antigues de les quals a priori res saben i que, ocasionalment, els permet endinsar-se en les vides d’altres famílies. En ocasions descobreixen, podria dir-se, novel·les gràfiques.

Les fotos de Lari, no obstant, cal reconèixer que tenien un plus. És un bon consell endinsar-se en aquesta novetat editorial per sorprendre’s pel bon gust de l’avi del mag a l’hora de retratar els amics, escenes de la infància, les celebracions familiars, els carrers de Barcelona (maquíssim el passeig de Gràcia moll de la pluja recent), també les festes populars, els grans esdeveniments, com l’expo del 1929, i, per citar una foto insòlita i preciosa per la seva perspectiva, la del baixador de ferrocarril de passeig de Gràcia, presa a peu de vies i no des del carrer d’Aragó, com sempre es mostra.

Però l’abracadabra, hocus pocus o birlibirloque definitiu és estirar el fil d’algunes de les captures que va fer Lari, perquè després d’elles, malgrat el succint del peu de foto, hi ha molt més del que d’entrada sembla. Vet aquí dos exemples.

Primer. Pàgina 15. Aquesta foto del 1930. El mateix Lari apareix enmig de l’escena. És una sessió fotogràfica al pati interior d’una finca. Allò de menys és el lloc. Allò de més és qui hi ha al seu costat. És Josep Joan Gironès, tot i que en el món dels punys i el ring el coneixien sense el cognom del seu pare, només amb el de la seva mare. Josep Gironès és fàcil d’identificar a la foto perquè dels cinc és l’únic amb aspecte de tombar tot un pes ploma d’una galeta.

Ho va fer sovint. En ocasions, quan el públic amb prou feines s’havia acomodat a la cadira. D’altres, amb més èpica. El 1929 va lluitar a Montjuïc davant 40.000 espectadors contra un púgil danès que al segon assalt se’n va anar de morros a terra. Tothom donava per fet que allà s’acabava el combat, però quan l’àrbitre anava a dir 10, aquell tossut Knud Larsen es va posar dret i va resistir la pluja de cops de puny fins al quinzè assalt, però va perdre.

Notícies relacionades

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

El primer ‘showroom’ virtual d’Espanya de reformes de la llar s’estableix a l’Eixample

Gironès va posar fi a la seva carrera després d’una derrota humiliant i perquè, segons va confessar, li feien més mal a ell les mans que als seus contrincants la cara cada vegada que llançava un cop o el que fos. Va trobar feina, i no un qualsevol, sinó d’escorta de Lluís Companys. Allò va ser la seva perdició. Acabada la guerra, amb ell ja a Mèxic, va córrer la veu que, a més de vetllar per la seguretat del president de la Generalitat, tenia una segona feina en les temibles txeques perquè els presos parlessin. Sembla que efectivament hi havia un Gironès que donava pallisses en aquestes presons dels partits d’esquerres, però pot ser que fos un altre.

L’altra foto que, entre tantes, amaga un relat és a la pàgina 52. És el transatlàntic ‘Augustus’, que el novembre del 1927, acabat de botar a Gènova, feia la seva escala inaugural a Barcelona. La qüestió no és que ja llavors la ciutat era creuerista (una matèria en la qual, amb noms il·lustres, s’aprofundirà en la pròxima ‘newsletter’ de l’Eixample), sinó que, com tots els vaixells d’aquells temps, navegava sense que els seus armadors sabessin què els oferia el futur per l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Remolcat per la Catalunya i el Monturiol, aquell gegant va fer una entrada espectacular al Moll de Contradic que Lari va voler immortalitzar des d’un punt de vista diferent del de la gent que s’amuntega a l’esquerra de la imatge. Tot just 12 anys més tard, l’armada italiana va prendre possessió de l’Augustos i a les drassanes el ‘va descreuaritzar’ i el va fer renéixer com a portaavions al servei del feixisme de Benito Mussolini. Quan Itàlia es va rendir als aliats el setembre del 1943, la Kriegsmarine nazi el va enfonsar a la bocana del port de Gènova per dificultar l’ofensiva dels Estats Units i que les seves tropes tinguessin temps de retrocedir fins a Alemanya. A Barcelona, mentrestant, Lari mirava de reprendre la seva passió per la fotografia malgrat les penúries que comportava de l’autarquia i, a poc a poc, continuar omplint de clixés tan valuós armari que ara forma part del patrimoni de la ciutat.