Sergi Mingote: "Crec que podria fer els vuit vuitmils que em queden en dos anys, però encara no sé si ho faré»

Fa poc més d'un any que el rellotge de Sergi Mingote es va engegar per comptar el temps que l’alpinista de Parets del Vallès tardaria a dur a terme la seva gesta. L’objectiu: pujar sis vuitmils en un any sense l’ajuda d’oxigen artificial. “Era un projecte molt improbable”, reconeix ara, però el cert és que ho va aconseguir. Si bé va necessitar dos dies més, Mingote va aconseguir entrar en el rècord Guinness de l’alpinisme superant la marca que l’italià Silvio Mondinelli havia deixat en 3 anys i 64 dies. 

El 16 de juliol del 2018 va coronar el Broad Peak, el primer gran colós del projecte 3x2x8000 Solidary Project, impulsat per Onat Foundation, l’organització que ell mateix presideix i que està dedicada a fomentar la inclusió a través de l’esport, els dos vessants d’aquesta iniciativa. El cercle es va tancar el 18 de juliol del 2019 amb la seva ascensió al Gashebrum II. Enrere quedaven moments de dubtes, canvis de plans, accidents, abandonaments i sorpreses, sobre els quals ara reflexiona, davant un cafè a la plaça de la Vila de la seva estimada localitat vallesana.

---

Pregunta. En poc més d’un any, ha passat de deixar l’alcaldia de Parets

Resposta. Ha sigut una bogeria, i després del rècord, un bombardeig també a nivell dels mitjans. Jo tenia el rècord com una cosa més anecdòtic, una cosa que li donava presència al projecte, però el motiu principal per a mi era el vessant social i inclusiu i donar a conèixer les associacions amb qui he treballat, i en aquest sentit estic molt content, ja que crec que s’ha tingut aquesta sensibilitat i s’ha entès que la finalitat del projecte era aquesta: promocionar la inclusió a través de l’esport.

P. L’etapa final del projecte ha tingut un ritme vertiginós. ¿Què va sentir quan per fi va aconseguir coronar el seu sisè cim, el Gasherbrum II?

R. Aquesta última expedició ha sigut molt dura, hem hagut de fer molts canvis i córrer molt. Ara he recuperat pes, però vaig perdre sis quilos, el meu company italià, 11... Quan vaig coronar el Gasherbrum vaig sentir un alliberament, perquè no m’ho hauria imaginat. Va ser el primer cim sense oxigen de la temporada, la baixada va ser un calvari, perquè vaig haver de fer dos rescats, un a un lituà i un altre a un portador, Hussain, que tenia un bloqueig renal i vam haver de baixar-lo amb llitera. Era un projecte molt improbable i ha tingut un colofó brutal, he tancat un cercle.

P. ¿No vol ampliar aquest cercle?

Aquest projecte tenia un principi i un final. Ara no descarto res, però el 3x2x8000 està acabat. Hi ha 14 vuitmils, jo en porto pujats 10, però ara seguits són sis. El rècord Guinness actual sense oxigen està en set anys i 10 mesos per fer-los tots, i tenint en compte que en un any ja n’he fet sis, jo crec que seria probable fer-los en tres anys, fent-ne quatre i quatre els pròxims dos, i deixant així el rècord actual en menys de la meitat.

P. ¿Es planteja fer-ho?

R. Ara mateix encara no ho sé. Han de sortir moltes coses i és un sacrifici enorme a nivell econòmic, personal i familiar, de viure i de preparar-te exclusivament només per això. El que sí que tinc clar és que aquest projecte no me'l podria plantejar en dos o tres anys; ha de ser ara, en els pròxims mesos, perquè des del juliol del 2018 el temps corre i hauria d’acabar el 2021. Jo crec que podria, però he d’estar disposat a sacrificar moltes coses.

P. Broad Peak, K2, Manaslu, Lhotse, Nanga Parbat i Gasherbrum II. ¿Quina diria que ha sigut la muntanya més complicada del projecte?

R. La més difícil tècnicament, el K2; la més perillosa, el Nanga Parbat. Per alguna cosa l’anomenen la muntanya assassina. Per a mi, un vuitmil impossible seria la combinació del tram del Camp Base al Camp 3 del Nanga i del Camp 3 fins al cim del K2. El Nanga és una muntanya molt exigent, i d’aquí va venir el desgast que vaig acumular en aquesta última expedició. Ali, el meu amic i portador, va patir un edema cerebral i va haver de ser evacuat, vaig haver de pujar jo tot el material i a sobre havíem d’obrir traça nosaltres.

P. En realitat, el Nanga Parbat no estava en els seus plans. ¿Es penedeix d’haver-lo afegit a última hora

R. Ara no me’n penedeixo ara, però sent allà sí. És una muntanya complexa, amb història i volia fer-la, però és alpinisme pur i dur. Allà no et trobes turistes d’alçada, no hi va ningú que no sigui alpinista. El 3 de juliol vaig fer cim i, sense dormir, vaig fer un ‘trekking’ de sis dies en només dos dies i mig, vaig arribar al Camp Base del GI i GII i el mateix dia vaig sortir cap al CB1.

Crec que una animalada així no l’havia fet mai. Vaig intentar el GI, però el segon portador també es va posar malalt, em vaig quedar sense la meitat del material, amb neu i vent, i vaig veure que no podia fer el cim. L’endemà vaig baixar al Camp Base 1 i vaig decidir fer el GII.

P. Va haver de descartar quatre cims per diferents motius, el Kanchenjunga, l’Everest

R. Al Kanchenjunga. L’Everest ja l’he fet dues vegades i el Dhaulagiri és que no va ser ni descartat, perquè directament no vaig poder anar al Camp Base, i és una muntanya que sé que podré fer. El GI ha estat allà, però el meu objectiu era fer el sisè i m’era igual quin fos. Però el Kanchenjunga sí que el vull fer en el futur.

P. ¿En algun moment va pensar a abandonar?

R. Sí. De fet, el moment més crític no el vaig passar a l’alta muntanya, sinó quan vaig decidir anar al GII. El meu cos m’havia dit prou i vaig pensar “¿segur que no m’estic passant?”. Acabava de veure com queia a terra el portador, el vaig reanimar i el vaig poder baixar al CB2, on muntem el rescat, però aquell moment va ser el més dur, perquè creia que s’hi quedava. A la nit vaig trucar la Miriam, la meva dona, i li vaig dir que no sabia si valia la pena.

Em vaig sentir malament, perquè al final són els nostres somnis, i ells intenten estar a l’altura però no tenen la preparació que tenim nosaltres i jo em sentia una mica culpable, perquè el ritme de les meves expedicions ha sigut molt alt. Volia anar-me’n a casa, però em van trucar de l’hospital i em van dir que el portador havia sortit del coma i estava millor, i aleshores vaig decidir seguir.

P. Parla dels xerpes que acompanyen els escaladors. ¿La massificació que s’ha vist a muntanyes com l’Everest afavoreix aquesta deshumanització dels portadors?

R. Ells estan fent la seva feina, i quan moren no se’ls dona el mateix valor. Quan vam rescatar l’alpinista lituà era una cosa ‘molt lògica’, però l’endemà vam rescatar un ‘porter’, que no és el més habitual. Es dona per fet que estan fent la seva feina i que s’hi arrisquen, però també són persones i cada any en moren alguns. Aquest 'porter' anava acompanyant algú que no el va anar a buscar; això depèn molt de quin concepte tens de l’alpinisme, en aquest cas, estava clar que era un client i ja està.

P. Les imatges difoses sobre les cues per pujar a la muntanya més alta del món

R. Sí, és cert. Però és que te’n vas a l’Aneto o a la Pica d’Estats i passa el mateix. Les imatges que es veuen de l’Everest són certes, sí, però dos dies a l’any. A l’Aneto cada cap de setmana hi ha 300 persones, el Montblanc és cada dia és ple de gent... Són les muntanyes més altes de tal lloc, o les més conegudes de tal altre, i és el que passa. Jo no aniria a un Aneto si no fos a l’hivern o un dia en què no hi hagi gairebé gent.

P. No són els primers rescats que fa en aquests sis vuitmils. En el descens del Lhotse, va intentar rescatar Ivan Tomov, que va morir als seus braços, i Nastja Runova

R. Sí. Ell va morir d’un edema cerebral, vam intentar reanimar-lo però va ser impossible. Ella al principi no s’ho volia creure, i a nosaltres ens va tocar convèncer-la que era mort, perquè l’havíem de deixar allà. En aquell moment no el volia veure, a més tenia mal d’altura i no reaccionava igual, la vam poder baixar al Camp 4, on la van rescatar. Vam fer dos rescats en dos dies, però no és una cosa habitual; la gent no es mou, i no està disposada a arriscar la seva vida per salvar la d’un altre.

Quan va tornar a Rússia ella em va enviar un missatge d’agraïment per a mi i els meus companys. Això et mostra els veritables valors de la muntanya, que per a mi és la part més bonica d’aquest esport, el que no s’hauria de perdre i el que molts turistes d’alçada que ara van a fer vuitmils no tenen. Primer, perquè no estan en condicions d’ajudar ningú –van amb xerpa i amb oxigen–, i segon perquè perden una part essencial de la muntanya, que són els valors. Jo aquesta noia no la coneixia de res, però ara sempre hi haurà un vincle, perquè és una situació que et xoca.

P. A més de l’esportiu, el vessant solidari és l’altra gran pota d’aquest projecte. ¿Continuaran impulsant-la des d’Onat Foundation?

R. És clar. De fet, ha crescut molt el nombre d’organitzacions que s’adrecen a nosaltres i Onat està sent el paraigua per a tots els col·lectius que fan inclusió mitjançant l’esport. La nostra missió és ajudar, no som una fundació receptora, està molt bé conscienciar però també cal ajudar econòmicament. Per això hem posat en marxa les beques dels primers Premis Inclusius de l’Esport Català, i ens estan arribant propostes i projectes molt macos.

P. Una de les oenagés amb les quals ha col·laborat més ha sigut la Cooperativa Apindep, que treballa amb joves amb discapacitat i que el van acompanyar en el ‘trekking’ a l’Everest 

R. Sí. A Apindep el projecte els ha donat moltíssima visibilitat i estan molt contents, perquè realment eren uns grans desconeguts, i ara s’han trobat amb gent i fins i tot usuaris que no els coneixien i s’hi han adreçat. Sé que la majoria de mitjans truquen pel rècord i la fita esportiva, però m’agrada veure que quan coneixen el vessant social també l’entenen i els agrada, per això vull explicar que l’esport és un gran instrument per generar inclusió.

Notícies relacionades

Confinament, alpinisme i capacitat d'adaptació

L'alpinista Sergi Mingote ofereix en obert els seus documentals per amenitzar el confinament

P. ¿Quins són els seus plans a partir d’ara?

R. De moment, me’n vaig de vacances. M’he proposat no pensar en res més fins que torni i aleshores ja prendré decisions si ho he de fer. De moment, estic abocat en els premis i a acabar tant el llibre com el documental del projecte, que es presentaran probablement a finals de novembre o a començaments de desembre, per al pont de la Puríssima. I després les conferències, que realment és amb el que em guanyo la vida. Ja en vaig fer unes 30 abans d’anar-me’n, ara espero fer-ne més.