Quatre volcans en tan sols set dies

Han sigut uns dies intensos, d’aquests que em serveixen per sentir de nou aquesta sensació de seguretat que m’aporten les altures. Un país conegut, Xile, amb uns fantàstics records de l’any anterior. Si li hagués de posar nota a aquests dies seria sens dubte un 10. 

Bona companyia, molta muntanya, bona aclimatació i bones converses. Les expectatives eren altes, ja que coneixia bé la zona i volia intentar coronar un volcà més que l’any passat. Teníem una setmana per davant i quatre volcans que «em cridaven» amb més força que la resta. Un d’ells és ‘el rei dels volcans’, el més alt i fred del món: l’ Ojos del Salado (6.893 metres). 

La nostra arribada a Copiapó, als peus del desert, va ser molt ràpida. Vaig aprendre la lliçó de l’any anterior i en comptes d’anar en camioneta vam anar-hi amb avió. Primer encert: en una hora estàvem a la capital de la regió d’Atacama, on ens vam trobar els cartaginesos Carlos i Pepe, els catalans Juan, Chemo, Jordi i jo, amb els xilens Ivano, Sandy i Jorge. Cap d’ells havia aconseguit ascendir l’Ojos del Salado, i aquest era el seu somni. 

Primers dies a Atacama

El dia 22 de febrer, després d’arribar a un lloc de somni, la Llacuna Santa Rosa, vam ascendir fins als 4.2000 metres del volcà Padre Encantado. Per a mi era un volcà conegut, ja que el vaig ascendir l’any anterior, però no tocava pujar fins al seu cim sense haver aclimatat abans una mica. Va ser un bon primer pas i tots estàvem bé. 

El dia 23 vam coronar els 5.090 metres del primer objectiu, el Pastillito. Un volcà fàcil però molt llarg. El dia 25 vam afrontar el nostre primer 6.000, el Barrancas Blancas, un volcà interessant que pertany a una cadena muntanyosa pròxima a Laguna Verde, el nostre campament base. 

Després de 12 hores d’esforç, ascendint i descendint per unes enormes tarteres de pedra volcànica i amb un fantàstic cim de 6.030 metres que fa de mirador del seu germà gran, l’Ojos del Salado, vam arribar de nou als 4.350 metres del refugi. Un bany a les aigües termals que allà neixen ens va fer recuperar les forces perdudes.

Adversitats meteorològiques

No deixa de ser curiós que un refugi lliure sigui tan especial i acollidor com aquest. Un espai poc cuidat i amb només quatre parets i unes fustes velles que conformen un llit i una llitera i que els nou components de l’expedició «vam colonitzar» durant cinc dies. 

Després d’un dia de descans ens va arribar una informació meteorològica bastant esperançadora: la matinada del dia 27 podia ser bona per intentar fer cim. Els vents allà a dalt es preveien de 45 km/2, però això és molt habitual en aquestes muntanyes. De fet, els dies anteriors s’havia arribat a  ratxes de vent superiors als 90 km/h. 

#14x1000 | @sergi_mingote saluda a los lectores de @elperiodico desde #Chile, donde el alpinista de #Parets ha completado en siete días el ascenso de cuatro volcanes, entre ellos el nevado Ojos del Salado, el más alto del mundo https://t.co/GfHlOYsoI2 #Deporte pic.twitter.com/Eh2y6PGgr6

— EL PERIÓDICO Parets (@EP_Parets) 3 de marzo de 2020

Camí del cim

A la una de la matinada ens vam aixecar i en poc més de dues hores en 4x4 estàvem a Tejos. L’arribada no va ser fàcil, ja que una de les furgonetes es va quedar clavada en una de les dunes del desert. A les cinc del matí vam començar a caminar cap al cim. La nit era molt freda; la sensació tèrmica baixava fins a –30 ºC i no sentia els dits dels peus i de les mans. 

De fet, aquesta és una de les petites preocupacions que m’emporto. Sento que tantes expedicions seguides han sensibilitzat molt els meus peus i les congelacions són més fàcils. Tots aquests «excessos» per sobre dels 8.000 metres sempre es cobren el seu preu. 

En Chemo va decidir després d’una mala nit quedar-se al refugi i en Juan i en Jordi no es trobaven gaire bé, així que intel·ligentment van decidir donar la volta sobre els 6.000 metres. Jo vaig decidir pujar amb en Carlos, que l’any passat es va quedar sense fer cim perquè se li van congelar el Camelback i les manyoples. Em va encantar poder anar amb ell i compartir la felicitat del cim junts.

Nou hores i mitja d’ascens

Després de nou hores i mitja d’esforç, fred i determinació, vam arribar al cim del volcà més alt del món. L’última part del recorregut és molt bonic i aeri, un díedre d’uns 15 metres verticals que moren en una aresta preciosa que condueix fins al cim. Més enllà de les sis de la tarda, ja tots junts al precari refugi de Laguna Verde, vam celebrar l’èxit de l’ascens. 

Som un equip, i si una part de l’equip aconsegueix arribar a cim, l’èxit és de tots. D’uns, per tenir la constància i les forces d’arribar fins als 6.893 metres, i d’altres per tenir la capacitat de renunciar i per no condicionar els ascensos de la resta. Som un equip, un bon equip, i com a cap visible de l’expedició vull agrair públicament a tots ells el seu esforç, comprensió, amistat i companyonia. 

Després d’un nou dia de merescut descans afrontem l’últim dels volcans programats, un preciós pic de 6.044 metres, el Peñas Blancas. Per a mi va ser el més important i emotiu de tots, perquè vam poder trepitjar les pedres del seu cràter tots junts. I és que el més important no és el cim ni l’altura, sinó el que sentim i que siguem capaços d’aconseguir-ho junts. Han sigut quatre volcans en tan sols set dies. Objectiu aconseguit, felicitat plena. 

Un somni cada vegada més pròxim

Vam creure en les nostres possibilitats, vam somiar gran i ens hem guanyat un dels moments més bonics que es poden viure per sobre dels núvols. Les abraçades sinceres van donar pas a la baixada i, és clar, a buscar en les nostres ments nous somnis. El meu somni és molt a prop i ja escrit en foc al meu cervell i al meu cor: l’Annapurna.

Notícies relacionades

Confinament, alpinisme i capacitat d'adaptació

L'alpinista Sergi Mingote ofereix en obert els seus documentals per amenitzar el confinament

El primer vuitmil conquistat per l’home, una de les muntanyes més perilloses del món però de les més atractives i meravelloses, m’espera el dia 28 de març. Em sento fort, ben aclimatat i amb prou energies per afrontar aquest repte.

El 14x1000 continua i jo us aniré explicant en primera persona com ho visc, com ho planifico i com ho disfruto. I també, per què no, com ho pateixo. Seguim en contacte, amics. Somieu gran.