Política exterior: El pròxim Govern haurà de consolidar el Marroc, recuperar Algèria i acordar sobre Gibraltar

Són temps trepidants per a la política internacional. Els responsables d’Exteriors han de navegar per un món canviat per la guerra d’Ucraïna i tens per la fricció constant entre els Estats Units i la Xina. Un moment d’incertesa geopolítica que recorda a la caiguda de la Unió Soviètica o a la guerra contra el terrorisme després de l’11-S. El pròxim Govern, sortit de les urnes del 23 de juliol, s’ha de moure a les palpentes en aquest context, i atendre alhora els interessos més concrets de l’agenda exterior nacional.

Espanya té en marxa en aquests moments dues negociacions obertes en canal, que s’hauran de tancar els pròxims mesos o anys: el «full de ruta» amb el Marroc i la negociació sobre l’encaix de Gibraltar a la UE després del Brexit.

El març de l’any passat, Sánchez va fer un gir sobre el Sàhara Occidental i va recolzar la posició marroquina de donar autonomia al territori disputat, però dins del Regne. Ara, ell o el seu successor hauran de consumar o frenar l’acostament al Marroc. Tot i que el secretisme és gairebé total, hi ha obertes negociacions de grups de treball que han de decidir on són les aigües espanyoles i les marroquines, qui gestiona l’espai aeri sobre el Sàhara Occidental, quin tipus de productes es deixen passar a les futures duanes de les ciutats autònomes o com es coopera en immigració, entre molts altres assumptes. 

«Pedro Sánchez ha tingut una política exterior bastant exitosa en general, però amb el Marroc els rèdits han sigut molt magres, més enllà de la cooperació migratòria», opina per a aquest diari Nacho Molina, investigador principal del Reial Institut Elcano. «Si segueix, haurà de donar sentit a la nova posició: fer que s’obrin les duanes de Ceuta i Melilla o que es reconegui l’estatus d’aquestes dues ciutats». Si arriba el PP, afegeix, continua sent una incògnita si farà marxa enrere i retirarà el suport al pla autonomista de Mohamed VI. El programa del partit conservador, conegut dimarts, es limita a dir que «recolzarà els esforços de les Nacions Unides per arribar a una solució justa, duradora i acceptable per a les parts» mentre manté «un raonable equilibri entre el Marroc i Algèria» sense «oblidar les nostres responsabilitats amb el poble sahrauí».

Des que va començar la nova «lluna de mel» amb el Marroc, el nombre de migrants que arriben a Espanya des del país magribí ha caigut significativament, en part per l’estricte control que exerceix ara la policia del país. Les entrades per mar han baixat un 40% (un 60% en el cas particular de la ruta atlàntica cap a les Canàries), i les terrestres cap a Ceuta i Melilla, un 80%. No obstant, la ruta d’Algèria cap a les Balears ha pujat en un percentatge similar (un 50%). El pròxim Executiu haurà de calibrar en termes d’impacte migratori qualsevol canvi en les relacions bilaterals. El Marroc «va llançar» contra la frontera espanyola prop de 10.000 immigrants un dia en ple xoc diplomàtic el 2021.

Algèria i Gibraltar

L’acostament al Marroc ha alienat Algèria, que ha iniciat un bloqueig comercial il·legal contra Espanya, amb un cost de prop de 1.400 milions d’euros en exportacions espanyoles. La Unió Europea podria aplicar dos punts de l’acord bilateral de comerç per pressionar Alger, però el Govern espanyol actual prioritza de moment la via de la negociació, segons fonts diplomàtiques. «La part algeriana ha manifestat que espera el canvi de Govern a Espanya, i això pot significar un gir en les polítiques o un canvi en les persones», assegura Eduard Soler, professor de Relacions Internacionals de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Una altra de les carpetes obertes és la de l’estatus de Gibraltar després de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Fa dos anys que la colònia britànica viu una situació temporal en la qual permet el trànsit de persones i mercaderies a través de la reixa sense gaire controls. Gairebé com si res hagués canviat. Però aquesta situació, reconeixen totes les parts, no pot seguir indefinidament. Sens dubte, no quatre anys més. En algun moment algú haurà de prendre una decisió. O s’ajusta la reixa i es comencen a aplicar controls estrictes com si el Penyal pertanyés a un tercer país (cosa que implica cues d’entrada i sortida per a les 15.000 persones que van d’un costat a l’altre cada dia). O es consumeix l’acord que fa dos anys que negocia per fer-la caure o, almenys, crear una «zona de prosperitat compartida» amb la regió gaditana del camp de Gibraltar. És un dossier diplomàtic dur. El PP a principis de segle va intentar solucionar-ho amb el concepte de «sobirania compartida» entre Espanya i el Regne Unit, sense èxit. Després el PSOE de Zapatero va provar el «fòrum tripartit», converses directes amb Gibraltar i el Regne Unit, també en va. I ara el Govern de Sánchez s’afegeix a les negociacions directes entre el Regne Unit i la Unió Europea, infructuosos després de 14 rondes per diferències en l’estatus de l’aeroport, de la base militar, els controls de fronteres i els assumptes fiscals, entre molts d’altres.

El Sahel i el xoc EUA-Xina

En les tertúlies polítiques i diplomàtiques preocupa molt la inestabilitat al Sahel, la zona subsahariana de Mali, Burkina Faso i el Níger. Allà, s’hi estan fent forts grups terroristes vinculats a Al-Qaida i Estat Islàmic. Els mercenaris russos de Wagner aprofiten per vendre els seus serveis a la zona, cosa que afegeix sal a la ferida. La desconfiança és tal que les Nacions Unides han decidit posar fi a la missió dels seus cascos blaus a la zona, la MINUSMA. El Govern de Sánchez va aconseguir que en la cimera de l’OTAN s’afegís la seguretat a la zona com un dels objectius dels aliats. Si aquest «flanc sud» de l’Aliança explota, es preveuen onades migratòries, narcotràfic i un problema creixent de gihadisme. 

Espanya haurà de trobar també el seu equilibri respecte al xoc de trens que es preveu entre la Xina i els Estats Units. Hi ha fonts militars espanyoles que diuen, en privat, que temen que el món s’encamini a una conflagració a l’estret de Taiwan, a més sancions comercials mútues i a una mena de nova guerra freda, si Washington i Pequín no s’acaben d’entendre. La unitat de la UE és clau, especialment a l’existir països com Hongria molt més pròxims als interessos del Partit Comunista Xines. En aquest sentit, Espanya (que presideix el Consell de la UE aquest semestre) defensa i impulsa la reforma del sistema de votació dins de la Unió Europea perquè no faci falta unanimitat.

Posicionament sobre Ucraïna a llarg termini

Espanya haurà de donar forma a finals d’any a un possible inici de candidatura d’adhesió d’Ucraïna a la Unió Europea. «Fins ara, la unitat sobre Ucraïna a la UE ha sigut relativament senzilla, però pot ser que a curt termini sorgeixin desavinences en funció del desenvolupament de la guerra o de si la contraofensiva ucraïnesa no progressa», opina Molina. 

Notícies relacionades

Investidura, en directe: Felip VI tanca avui la ronda de consultes per proposar candidat a la presidència del Govern

El PP veu en la «descomposició» de Vox una oportunitat per reunificar la dreta

I després està la incògnita del factor Vox al Govern. La resta de partits ja han sigut provats en política exterior. Podem es va resistir al començament al suport a Ucraïna, però va cedir. Va criticar el gir sobre el Sàhara, però no va arribar la sang al riu. ¿I el partit d’ultradreta? «A Vox hi ha un grup d’una dreta molt atlantista, com l’eurodiputat Hermann Tertsch; després, una altra línia més alineada amb els hongaresos. ¿Tancarien files amb Ucraïna, com Giorgia Meloni a Itàlia?», es pregunta Molina. «No descarto que s’imposin altres línies, com la de Jorge Buxadé, més revisionista i crític amb la UE i pro-Viktor Orbán [líder hongarès]». 

En tot cas, en política exterior hi ha diversos amortidors davant canvis dràstics, opina Eduard Soler. Espanya, com a país, no pot canviar radicalment les seves posicions, perquè té compromisos adquirits i forma part d’organitzacions amb les quals té obligacions: la UE i l’OTAN, o les convencions normatives multilaterals. La segona restricció és la geogràfica. Espanya sempre estarà vinculada al «veïnat sud» o a Llatinoamèrica, i això haurà de ser una prioritat. Finalment, hi ha un cos diplomàtic consolidat, 1.000 funcionaris de carrera i uns 5.000 de diferents ministeris a l’Exterior que, si bé no marquen les polítiques, les influeixen decididament.