Pedro Sánchez desaprofita el debat i Núñez Feijóo resisteix

Asseguts en una taula blanca, com de ping-pong, l’attrezzo semblava que anticipava l’estira-i-arronsa que van protagonitzar aquest dilluns a la nit Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijoó, en l’únic debat electoral entre ells de la campanya. El cara a cara és un format vibrant, menys encotillat, però l’intercanvi d’idees que hauria d’ajudar els espanyols que encara dubtin sobre el seu vot en les eleccions generals del 23J , no es va produir.

Perquè des del començament tots dos es van enredar en una cascada de retrets, en una guerra de dades, acusant-se l’un a l’altre de mentir i sense respectar els torns de paraula. Entre un permanent «no és veritat» que li llançava el president i el «que no, home, que no» amb què responia el cap de l’oposició. Del «vostè està nerviós» al «que es tranquil·litzi». Al principi Sánchez es va mostrar més a l’atac però aquesta sensació es va anar compensant. Probablement els més inquiets devien ser els espectadors, per la impossibilitat d’entendre-hi res. Totes les vegades que el realitzador va mostrar un primer pla partit per la meitat, amb tots dos a cada costat, parlaven alhora.

Sánchez va començar amb la defensa que amb ell al capdavant de l’Executiu s’han creat llocs de treball, hi ha hagut creixement econòmic i s’ha controlat la inflació més que a la resta de països europeus. Feijóo va negar que l’economia espanyola anés com una moto i va afirmar que l’han marcat «Podem» i el «PCE». «Aznar i Rajoy van crear més llocs de treball».

Autogestió

Però és que gairebé era igual fos quin fos el tema. Es van tocar moltes qüestions, sense que pogués quedar clar res: deute, pensions, habitatge, salaris. Almenys en el bloc econòmic. Els dos moderadors no van moderar, Sánchez i Feijóo es van autogestionar. Qui va pensar que l’arrogància només estaria del costat del president i que únicament ell sortiria a l’atac es va equivocar. I el mateix va passar amb el control dels temes. El candidat popular s’havia preparat a consciència.

Quan es va passar al de política social, no hi va haver gaire millora. A Feijóo se li va preguntar per una de les notícies del dia –que la nova presidenta de les Corts Valencianes, de Vox, no complís amb el seu paper institucional i s’apartés de la concentració després d’un nou assassinat–. Però no va respondre. Va voler combatre’l portant a col·lació les rebaixes de penes a delinqüents sexuals de la llei del només sí és sí amb exemples concrets. «El seu problema és que el perseguirà sempre que hi hagi 117 violadors que han sigut excarcerats i 1.155 que han vist reduïda la condemna», li va dir.

Va ser un debat molt, molt aspre, incòmode i difícil d’escoltar. En aquesta part, Sánchez va posar el focus directament en els pactes del PP amb Vox i la negació que la ultradreta fa de la violència de gènere, malgrat que hi havia un altre bloc específic sobre això. Feijóo, molt a l’ofensiva, li va demanar que «no divideixi vostè amb la igualtat» i va aprofitar per plantejar la proposta d’una abstenció pactada. Que governi qui quedi primer.

El president li va contestar que li ho pregunti primer a Guillermo Fernández Vara, que no podrà ser president d’Extremadura per un pacte entre el segon (PP) i el tercer (Vox). Feijóo ho va repetir diverses vegades més al llarg del debat: «Si vostè guanya li facilitaré governar».

Sánchez va insistir amb els acords amb l’extrema dreta i Feijóo va replicar amb Bildu. Va recordar que aquest dimarts farà 26 anys que ETA va segrestar Miguel Ángel Blanco i que ell no pactarà amb els seus hereus. El president es va defensar llegint el perfil –antivacunes, antifeminisme, en contra del canvi climàtic– de les persones que Vox ha col·locat a les institucions, després dels pactes autonòmics i municipals, intentant traslladar que ell s’ha limitat a acords parlamentaris. «No governo amb Otegi ni amb ERC», va destacar. «No estic governant amb ells», va repetir en diverses ocasions. Va caldre demanar-los a tots dos que no s’oblidessin de parlar d’educació i sanitat.

Els pactes

El candidat socialista es va mostrar convincent en tot allò relacionat amb el discurs feminista i el retrocés que representa la ultradreta. «A Brussel·les estan preocupats per un Govern amb Vox», va advertir. Però Feijóo el va acorralar amb les decisions que ha pres a Catalunya. Amb els canvis d’opinió sobre el que va dir en altres moments, amb els indults als condemnats del procés, l’eliminació de la sedició i la reforma de la malversació. El va acusar de «no respectar la Constitució» –«de tots els presidents que ha tingut Espanya el que menys ho ha fet» –li va dir– i va prometre tipificar com a il·legal el referèndum d’autodeterminació i recuperar la sedició perquè «la unitat d’Espanya no es negocia».

Amb aquesta estratègia el dirigent gallec es va escapolir dels pactes amb Vox per demanar fins i tot als seus electors que el recolzin. Probablement per això es va mostrar tan dur amb Sánchez (i Sánchez amb Feijóo). Algunes enquestes apunten a una baixada del partit de Santiago Abascal i d’un vot útil al PP. El mateix que va passar a Andalusia. I la manera com el dirigent gallec va semblar adreçar-se a aquest electorat va ser amb un to més aspre, molt allunyat del seu registre habitual. En funció del minut que s’estigués veient, el president podia semblar la víctima o ajusticiador. I el mateix Feijóo.

Sánchez no es va oblidar d’esmentar la corrupció del PP i es va presentar com un «polític net, lliure i autònom». Va deixar anar que el seu contrincant no ho era a l’assenyalar que ell podia demostrar d’on sortia cada euro del seu compte corrent, amb referència a la quantitat de diners exacta que Feijóo cobra del seu partit, a més del seu sou de senador i els viatges que ha fet «per terra, mar i aire», en el que va ser una al·lusió velada a l’amistat del seu rival amb el narcotraficant Marcial Dorado (per la foto de tots dos al barco).

Per tanda el tancament va correspondre primer al president –l’anomenat minut d’or–. Va dir que no s’ha de votar el PP per acabar amb ETA perquè amb ETA es va acabar el 2015, però sí que pot acabar amb la revalorització de les pensions, la pujada del Salari Mínim Interprofessional, la reforma laboral, les polítiques d’igualtat, de protecció dels col·lectius LGTBI o la llei d’eutanàsia.

La crida de Feijóo va ser més general. «Vull ser president del Govern, però no de qualsevol manera». Per això va reclamar un suport massiu al PP per acabar amb els «bloquejos» i els «blocs» que estan tenallant la política espanyola. Una «majoria forta, sense necessitat de comptar amb els extrems».

Les audiències

Les audiències diran aquest dimarts quant interès ha suscitat entre els espanyols però tant el PSOE com el PP l’han afrontat com una dels grans cims de la campanya. Sánchez no ha amagat que li donava la màxima importància. Va cancel·lar un míting dissabte a Extremadura i des de divendres a la tarda ha estat tancat amb el seu equip. És veritat que també havia de preparar la cimera de l’OTAN a Vílnius (Lituània) que comença demà i la de la UE-CELAC, la setmana vinent a Brussel·les, però la seva posició de segon a les enquestes l’obligava a prendre’s la cita amb molta serietat. 

Feijóo ha mantingut la seva agenda, amb un míting multitudinari a Pontevedra, tot i que tampoc ha descuidat la seva preparació i es va reservar les tardes de dissabte, diumenge i aquest mateix dilluns per al cara a cara. El candidat popular acudia amb menys pressió perquè lidera els sondejos i, per endavant, a Génova deien que es conformaven amb empatar. No va ser això el que finalment va passar. Ni pel to utilitzat ni pel control dels temes.

Tot i que hi ha unanimitat en les empreses demoscòpiques sobre l’alta probabilitat de què el 23J hi hagi majoria absoluta del PP i Vox, els estudis postelectorals han demostrat que els debats mouen vot. Així va passar el 2019, malgrat que el format era a quatre (Sánchez, Pablo Casado, Albert Rivera i Pablo Iglesias), de sortida menys emocionant. A l’abril n’hi va haver dos, dues nits seguides, el primer a TVE i un dia després a Atresmedia. El de TVE va tenir una audiència de 8,8 milions de persones, el segon el va superar amb 9,4. Segons va recollir el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) en el seu estudi postelectoral, un 7,1% de les persones que els van veure va canviar la seva intenció de vot. La mitjana dels que es van mudar a un altre partit és de més de 600.000 electors.

Notícies relacionades

Investidura, en directe: Felip VI tanca avui la ronda de consultes per proposar candidat a la presidència del Govern

El PP veu en la «descomposició» de Vox una oportunitat per reunificar la dreta

Aquests moviments es van repetir en les segones eleccions de novembre. Amb Santiago Abascal ja al plató, hi va haver 8,6 ciutadans davant de la televisió. En aquesta ocasió el percentatge de persones que es van decantar per una altra papereta va ser un 4,2%, entorn de 3,5 milions.

Caldrà esperar els treballs de camp sobre aquestes eleccions per comprovar com ha pogut afectar, però el que no varia, una cita després rere l’altra, és que els espanyols decideixen cada vegada més tard el sentit del seu vot. Les dades més recents són de les autonòmiques del 28M. El 64,5% el tenia clar molt abans de l’inici de la campanya electoral; el 10,2% al començament; el 13,7% l’última setmana; el 3,3% en la jornada de reflexió i el 8,1%, el mateix dia de la votació. Per tant, el que passa els 15 dies previs als comicis afecta.