Així governa Sánchez: controla l’estratègia al mil·límetre però deixa gestionar els seus ministres

Pedro Sánchez acaba de complir un lustre a la Moncloa. Les eleccions generals del 23 de juliol dictaminaran si es manté més temps al capdavant del Govern. Aquests anys ja són suficients per certificar un estil propi d’exercir el poder que no guarda similituds amb els seus predecessors. Tots els presidents s’han enfrontat a enormes dificultats i les han resolt amb més o menys encert. Però només ell, en els moments més complicats, ha mostrat un instint de supervivència tan desenvolupat. 

Aquesta pulsió va marcar la seva trajectòria abans de presidir l’Executiu i l’ha acompanyat tots aquests anys. Els que van parlar amb ell la nit electoral del 28M asseguren que molt poc després de mitjanit ja havia decidir que avançaria els comicis. Sánchez sempre fa un pas, tot i que sembli que no hi ha camí i malgrat que el perill sigui caure al buit aquest 23J. Però no és un líder impetuós. Al contrari, és un dirigent reflexiu.

Ni resulta impenetrable ni està aïllat. L’envolta un nucli dur al qual escolta i que ha anat variant en funció de les seves necessitats. El seu cap de gabinet, Óscar López; el segon en Presidència, Antonio Hernando (tot i que ara és cap de cartell per Almeria i ja no ocupa aquest càrrec); la vicesecretària del PSOE i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero; el ministre de Presidència, Félix Bolaños; la portaveu del PSOE i ministra d’Educació, Pilar Alegría; el secretari d’Organització, Santos Cerdán i el secretari d’Estat de Comunicació, Francesc Vallés. 

Amb aquest grup debat els seus següents moviments. El president es deixa aconsellar, escolta què li diuen i de vegades busca opinions fora d’aquest cercle. Però rumia i adopta les seves decisions en solitari, sense compartir-les pràcticament fins que les ha pres. L’estrepitós error de percepció de Ferraz i de la Moncloa, que no va intuir l’onada de rebuig de l’Executiu de coalició que va fructificar el 28M, ha desencadenat el dubte de si realment el seu equip no sap llegir el que pensa la societat espanyola o si és que no s’atreveixen a dir-l’hi.

¿Diuen la veritat al president?

Comença a obrir-se pas la tesi que a Sánchez li tenen «por» perquè el president acumula una reguera de cadàvers polítics, precisament de persones que fins fa dos anys eren de la seva plena confiança. La defenestració de José Luis Ábalos, Carmen Calvo i Iván Redondo, els dos primers amb suficient capacitat per oferir un criteri polític propi, i posteriorment d’Adriana Lastra, podria pesar en la sinceritat de la seva òrbita actual, apunten des de l’organització.

En canvi, els que van viure aquella crisi afirmen que existien raons fundades per als relleus, que no van ser un caprici: «Calvo estava extenuada després d’un any amb la salut menyscabada per la covid i el seu propi paper en l’Executiu, desdibuixat per la presència del vicepresident Iglesias». La marxa d’Ábalos, afegeixen, «ha sigut sempre un enigma que ara es resol quan torna a ser candidat, sense més explicacions». En el cas de Redondo, després de confiar en ell per impulsar la moció de censura i les victòries electorals del 2019, la seva sortida «es va anar decantant a poc a poc» després de la fallida moció de censura a Múrcia, l’autoria de la qual «sempre ha negat», i el «ridícul nacional per l’efímera salutació entre Sánchez i Joe Biden, que sí que va cuinar políticament i mediàticament el director de gabinet». 

Tot i que és igual qui estigui al seu costat, perquè Sánchez sempre té les regnes. Si durant un temps Iván Redondo va ser algú poderós a Espanya és perquè ell l’hi va permetre. Cada vegada que s’ha vist en problemes dona un cop de timó sense que ni tan sols els més pròxims siguin capaços d’intuir-lo. Aquesta hegemonia contrasta amb l’autonomia que concedeix als seus ministres. Hi confia i els deixa les mans lliures. Sánchez, asseguren els que han treballat amb ell, «es concentra en el global, en l’estratègia i en la tàctica, en la gestió dels ministeris s’hi posa poc». En canvi, en l’àmbit polític està pendent d’absolutament tot. Fins al punt de veure el vídeo d’un dels seus mítings a les xarxes socials, adonar-se que en producció han utilitzat un pla nou i trucar al director de comunicació del PSOE per dir-li que li ha agradat. 

La tensió amb Podem

No obstant això, el seu afany controlador ha topat aquesta legislatura amb un important obstacle: el manteniment de l’estabilitat de l’Executiu de coalició amb Unides Podem. S’ha hagut d’empassar la saliva per mantenir unit el Govern. En contra fins i tot de l’opinió del seu propi equip, ha deixat fer als ministres morats i en diverses ocasions, com amb la ‘llei trans’ i la del ‘només sí és sí’, s’ha decantat la balança a favor d’ells. Aquestes concessions també s’han rebel·lat a part del partit, però fins que la Moncloa no va percebre el perjudici electoral de les rebaixes de penes dels delinqüents sexuals, el president no va donar l’ordre de presentar una reforma legislativa, amb Podem o sense. 

L’Executiu acaba trencat, políticament i personalment, amb molta incomprensió del bloc socialista al soroll constant de Podem i certa decepció amb Yolanda Díaz perquè no s’hi alineés més. La ruptura ha anat tan lluny que el Govern, el setembre de 2022, va votar, dividit, sobre l’adhesió de Finlàndia i Suècia a l’OTAN. La situació es va repetir després amb la llei del ‘només sí és sí’. 

Però per Sánchez hi va haver un abans i un després en la coalició amb la marxa de Pablo Iglesias del Govern. La relació entre ells sempre va ser aspra, tot i que el bienni de cohabitació els va servir per conèixer-se millor i respectar-se mútuament. Als dos els tocava desbloquejar els conflictes més seriosos, que han sigut molts. Amb Díaz la comunicació ha sigut més fàcil i es tenen més estima i confiança. 

El partit, abandonat

La disposició natural del PSOE ha sigut intentar imposar-se i passar per sobre de Podem. Els morats no només no els han deixat, sinó que han fet constantment bandera que les mesures socials s’aprovaven gràcies a ells. El xoc entre les dues formacions ha marcat la legislatura. Al Congrés, els socialistes han mostrat el mateix ànim, malgrat la seva minoria. Han negociat, però entre queixes constants dels seus aliats, que els han retret moltes vegades portar les converses al límit i donar per fet el seu suport, perquè el contrari era aliar-se amb PP i Vox. 

A falta de comprovar què passa el 23J, el vestit de president ha concedit a Sánchez tota l’autoritat en el partit. Després de la seva segona victòria com a secretari general, la seva arribada a la Moncloa va acabar acostant els barons més crítics, tot i que la legislatura no ha estat exempta de retrets de dirigents com Javier Lambán i Emiliano García Page, sobretot pels pactes amb ERC i Bildu. Malgrat que coneix bé el PSOE, el president no ha prestat atenció a la relació del Govern amb els territoris socialistes. Els vincles eren molt deficients amb Iván Redondo al capdavant del seu gabinet i, tot i que van millorar amb Óscar López, la llunyania de Moncloa ha sigut una queixa constant dels barons. 

Imatge de dirigent superb

Imatge de dirigent superbEn els primers anys, Sánchez es va distanciar més del PSOE, va optar per més fitxatges d’independents i el Govern operava d’esquena a Ferraz, que, a més, no acompanyava l’Executiu com a reforç de la seva acció política. Això es va polir sobretot amb la marxa de Redondo, que sempre va percebre que «el líder era cavall guanyador, amb una empenta superior a les sigles històriques del partit», segons destaquen fonts pròximes. Amb aquesta idea que «la locomotora era Sánchez i no la seva organització política», va treballar a la Moncloa fins qu eva marxar-ne. Al costat d’ell, el periodista Miguel Ángel Oliver, el primer secretari de Comunicació, sense carnet del PSOE.

En els successius esdeveniments que li ha tocat viure –la pandèmia, la guerra d’Ucraïna, la negociació dels fons europeus, de l’excepció ibèrica– s’ha revelat com un bon gestor de crisi, amb iniciativa. Però l’absència de patiment gratuït, probablement un element crucial del lideratge, s’ha convertit en una característica negativa, fins al punt de dibuixar-lo com una persona superba i deshumanitzada. Una projecció que rebaten els més pròxims.

Notícies relacionades

Investidura, en directe: Felip VI tanca avui la ronda de consultes per proposar candidat a la presidència del Govern

El PP veu en la «descomposició» de Vox una oportunitat per reunificar la dreta

Al llarg d’aquests anys no ha tingut en compte que aquesta imatge anava calant. I mai ha explotat una part de la seva personalitat; no és rancorós, és capaç de reconciliar-se amb persones de qui s’havia allunyat, com López, Hernando i l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero, que el podien haver presentat com un polític més sentimental.

Al seu equip limitaven el rebuig de la seva figura a una característica estrictament madrilenya. El resultat del 28M va demostrar que no, que era molt més transversal. En aquesta campanya ha optat per combatre-ho acudint a alguns programes on més se l’ha criticat. Aquesta última setmana de campanya segueix fent-ho. Ara el 23J dictaminarà si arriba massa tard.