Eleccions Catalunya 2021: Vuit partits, vuit objectius per a la campanya més plural i disputada

Hi ha vegades que els tòpics compleixen el seu objectiu. I al parlar d’ERC i aquestes eleccions, aquesta n’és una. Els republicans es juguen ser o no ser als comicis del 14-F. Després del fiasco de les passades, en què totes les enquestes els donaven com a guanyadors i, al final, van quedar tercers, rere Ciutadans i, sobretot, Junts per Catalunya, Esquerra, que pel camí ha acumulat dos triomfs a les generals i un a les municipals, incloent Barcelona, no té un pla b. O guanya o té una severíssima esmena a la totalitat a la seva estratègia d’ampliar la base de l’independentisme fugint de radicalismes unilateralistes d’entrada. Una esmena que podria, fins i tot, tenir repercussions internes.

Es pot matisar, no obstant. Sabedors que l’electorat es divideix en dues grans bombolles, la independentista i la constitucionalista, els republicans se senten amb les mans lligades pel que fa a quant vot no independentista pot acumular el PSC. Per la qual cosa l’objectiu és doblegar JxCat i ser la primera força d’un bloc, el secessionista, que molt probablement serà el que aconsegueixi la majoria absoluta.

Amb la postconvergència puigdemontista Esquerra comparteix una ampla frontera de vot. I és aquí on els estrategs del partit van amb més tacte. Qualsevol atac que es llanci des d’ERC acaba retornant al partit, com un bumerang, en forma de desinterès electoral i deserció de files. És per això que la tàctica feta servir, des de ja fa mesos, és buscar el cos a cos amb el PSC. Es busca ser la força útil de l’independentisme perquè els socialistes no guanyin i, a més, els atacs al PSC serveixen per allunyar l’espantall d’un nou tripartit que els seus adversaris i enemics de JxCat escampen a la mínima, sense haver cap argument que ho sustenti, més enllà de les seves estratègies electorals.

Els republicans es preparen per a una dura campanya de desgast, a compte de la seva gestió de la pandèmia, i saben que els postconvergents vendran cara la seva pell. Tant que un resultat molt igualat els fa témer que Jxcat pretengui forçar una ‘segona volta’ en forma de noves eleccions.

El nou partit de l’expresident Carles Puigdemont es juga l’hegemonia independentista. Després d’anys d’enfrontaments sense treva que ja van començar durant la convivència d’Artur Mas amb Oriol Junqueras al Govern, Puigdemont va aconseguir una victòria contra pronòstic el 2017 i el seu repte ara és tornar a desmentir les enquestes.

Si derrota ERC, podrà donar per validada l’estratègia de seguir la confrontació, renegar de la taula de diàleg amb l’Estat i plantejar (de moment, de forma retòrica) un altre conflicte com a única via cap a la independència.

El repte aquesta vegada és més gran perquè el PDECat, el partit del qual procedeix Puigdemont –després d’haver passat anys representant CiU al Parlament i l’Ajuntament de Girona– competeix per aquest mateix espai. També ho fa Marta Pascal amb el seu també nou PNC.

A més, ha aflorat el factor Illa. Tot això fa que Puigdemont aposti per un discurs pròxim a la CUP en termes de desobediència, enfrontament i rebuig de qualsevol acord amb el Govern. Amb això i amb Laura Borràs com a candidata (en segona posició de la llista, que encapçala el mateix Puigdemont, tot i que no es presenti a la investidura en cas de guanyar), JxCat confia a mobilitzar els seus i aglutinar el vot emotiu. Compta per això amb el recolzament dels presos postconvergents i amb figures com la de l’exresponsable de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell, per donar un vernís també de gestió i prioritats econòmiques al seu pla per a Catalunya. I és que JxCat apel·larà també a la necessitat d’un millor Govern –encara amb l’evidència que forma part de l’actual– per gestionar la pandèmia i la crisi econòmica i social.

Perdre davant ERC –cosa que ja li ha passat a JxCat en diverses cites electorals, des de les generals espanyoles a les municipals en espais clau com Barcelona– representaria per a Puigdemont perdre, doncs, la bandera de l’hegemonia. El seu discurs ja no seria el més avalat del sobiranisme. Perdre, a més, el Govern, seria encara pitjor per a un partit nou trufat de càrrecs de responsabilitat al mateix Executiu que perdrien la feina. La cohesió del projecte, amb cares molt dispars, estaria en joc.

La irrupció sorpresa de Salvador Illa com a candidat del PSC dona als socialistes catalans, per primera vegada en molt temps, opcions de guanyar les eleccions al Parlament. Totes les enquestes donen per fet que l’‘efecte Illa’ els oferirà un increment important d’escons, després dels decebedors 17 diputats del 2017. El dubte és si aquest creixement donarà per trencar els blocs monolítics –independentistes i no independentistes– que es mantenen inalterables des de l’inici del procés.

«Torna Catalunya», es llegeix als cartells electorals del PSC. Els socialistes dirigeixen preferentment la seva campanya als fastiguejats pel debat identitari, a qui pensa que una dècada d’inflamació oratòria no ha servit perquè Catalunya progressi i sí, en canvi, ha provocat divisió social i patiment per als líders independentistes empresonats. Si calgués resumir la seva proposta electoral en una paraula, podria ser ‘reconciliació’.

Conscient que el virus pot allunyar molts ciutadans dels col·legis electorals, el PSC tem sobretot l’abstenció, que podria malmetre el seu objectiu de robar vots a gairebé tots els seus rivals. El partit s’ha esforçat a oferir un menú desitjable tant per als que el 2017 van fer que Ciutadans guanyés les eleccions com a votants dels comuns que enyoren l’etapa del tripartit. I haurà d’afrontar durant la campanya, i sobretot en els pròxims mesos, debats espinosos com el dels indults o el de la reforma de la sedició.

Illa, acomiadat amb carinyo pels que fins dimarts eren els seus companys al Govern de Pedro Sánchez, ha passat l’any de la pandèmia de ser gairebé un desconegut a erigir-se en un perfil familiar –el serrell, les ulleres de pasta– per a tots els espanyols i els catalans. Per bé i per mal, va aterrar en un ministeri en principi empetitit per la descentralització, però que el coronavirus ha convertit en el centre de totes les mirades. En la seva nova etapa no s’allunyarà del focus: la política catalana no és bon lloc per passar desapercebut.

Ciutadans va guanyar les eleccions del 2017 situant-se com a primera força, però els pronòstics electorals auguren que tres anys després s’hauran de conformar amb la quarta posició. Els taronges no han sabut mantenir l’eufòria que va generar la seva victòria, que es va anar desinflant a poc a poc des que Inés Arrimadas va rebutjar presentar-se a la investidura per falta de recolzament i que es va accentuar quan va deixar l’escó del Parlament per ocupar-ne un altre al Congrés.

Els taronges van començar la precampanya amb dures crítiques contra els socialistes, per la gestió de la pandèmia i per la investigació a la presidenta de la Diputació de Barcelona, Núria Marín. No obstant, a les portes de la campanya, va arribar el ‘plot twist’: Arrimadas va allargar la mà a Salvador Illa per configurar un Govern «assenyat i moderat» després del 14-F. Cs tem perdre més de la meitat dels escons –amb una clara fuga cap a Vox i el PSC– mentre veu com el PP n’esgarrapa fent-se amb líders del seu partit, com Lorena Roldán. La recepta és tornar al centre i mostrar-se com la garantia perquè el PSC no s’aliï amb ERC.

L’espai dels comuns afronta unes altres eleccions complicades. Als seus problemes tradicionals a les eleccions autonòmiques –menys propícies per ells que les generals o les municipals– s’afegeix aquesta vegada tant el clar desmarcatge d’ERC de l’estratègia unilateral com la irrupció de Salvador Illa. Els dos factors podrien provocar fugues als comuns, poc còmodes en el debat identitari.

Per contrarestar aquesta situació, la candidata, Jéssica Albiach, s’ofereix com a pont entre l’esquerra independentista i el PSC. Catalunya En Comú Podem és l’única formació que defensa obertament l’herència del tripartit, i a la seva sala de màquines es respira ara un optimisme prudent.

Enquestes com la del CIS, que pronostica a l’espai un increment de més de dos punts, i el recent protagonisme d’Albiach en la denúncia contra elements reaccionaris de la llista de JxCat permeten als comuns especular amb superar els vuit diputats actuals, que els han donat un paper testimonial en l’última legislatura.

La CUP comença la campanya amb mal peu. El consell polític del partit va esmenar l’estratègia que venia exercint la seva candidata, Dolors Sabater, cap de cartell després de l’acord arribat entre els anticapitalistes i Guanyem. La clatellada interna ha obligat la formació a corregir la seva aposta per entrar en el futur Govern i a minar la ‘hiperrepresentativitat’ de Sabater, en una organització que es reivindica «horitzontal i assembleària», a menys d’una setmana de començar la cursa electoral fins al 14-F.

Amb un programa netament independentista i a favor de la desobediència, combinat amb mesurades nacionalitzadores per resoldre la crisi sanitària i socioeconòmica que deixa la Covid-19, els anticapitalistes aspiren a duplicar els seus quatre escons per recuperar el pols a l’hemicicle català. El seu objectiu és ser «decisius» per a la governabilitat –ergo, tenir capacitat de pressionar a JxCat i ERC perquè comprin les seves tesis– i obrir «un nou cicle» polític que «empenyi les institucions perquè s’alineïn amb els moviments populars», en paraules de Sabater.

El PPC es llança a la contesa electoral amb l’objectiu de recuperar el pes que va tenir al Parlament abans del ‘sorpasso’ de Ciutadans. El candidat Alejandro Fernández ha nodrit la seva candidatura amb exdirigents del partit taronja com Lorena Roldán i de la seva òrbita, com la mà dreta de l’exprimer ministre francès a l’Ajuntament de Barcelona, Eva Parera, per donar un cop d’efecte en aquestes eleccions i multiplicar els seus escons. Però, alhora, ha hagut d’apartar al número quatre per Barcelona, Daniel Serrano, després que EL PERIÓDICO publiqués que està imputat per una agressió sexual a una companya de files.

Fernández ha reforçat el seu missatge moderat i tossudament constitucionalista per evitar que la possible irrupció de Vox el perjudiqui. El líder del partit, Pablo Casado, es bolcarà en la campanya en què el PP pretén erigir-se com l’«alternativa tant al sanchisme com a l’independentisme» amb atacs directes tant a la Generalitat com al Govern per la gestió de la pandèmia.

El PDECat es juga la seva pròpia supervivència. De ser un partit, Convergència, de majories absolutes, passa ara a esgarrapar vots per aconseguir entrar al Parlament, una cosa que les enquestes no pronostiquen.

L’hereu de CDC, en una situació d’alta precarietat econòmica –per les sentències del cas Palau i despeses extra com el de la defensa dels presos independentistes– i amb una notable fuga de càrrecs cap al nou partit de Carles Puigdemont, pugna per un espai, el de la centralitat sobiranista, que antany va ser majoritari.

La formació pot patir per la seva supervivència si no obté cap escó. Això significaria una desaparició mediàtica i una minva econòmica notables. La seva ambició ara passa pel mig termini, però per això ha de poder seure al Parlament tot i que sigui de forma testimonial. El seu ideal seria poder condicionar les eventuals majories independentistes.

A aquests reptes s’afegeix que la seva candidata, l’exconsellera Àngels Chacón, és poc coneguda i no té experiència com a líder. I que el seu principal actiu, l’expresident Artur Mas, neda i guarda la roba davant la turbulència d’un espai polític que ja no reconeix com a seu.