Aragonès s’afanya per negociar un nou Govern amb Junts, la CUP i els comuns

L’Executiva Nacional d’ERC ha decidit aquest dilluns que començarà amb la CUP, i no amb Junts, la ronda de contactes per buscar un pacte per formar Govern, que els republicans volen que sigui ampli, incorporant Junts, la CUP i els comuns. Per a això, ERC han designat el seu equip negociador, que estarà format per la secretària general adjunta i portaveu d’ERC, Marta Vilalta, el president del Consell Nacional de la formació, Josep Maria Jové, –aquests dos ja van participar en les negociacions amb el PSOE sobre la investidura de Pedro Sánchez i en la taula de diàleg–, el que ha sigut president d’ERC al Parlament en l’última legislatura, Sergi Sabrià, i la número dos per Barcelona, Laura Vilagrà.

ERC no baixa del full de ruta preparat amb mim fa uns mesos i que passa per un Govern de concentració proamnistia i proreferèndum d’autodeterminació. És a dir, amb Junts per Catalunya, la CUP i els comuns. Els resultats del 14-F van complir les expectatives dels republicans i els van situar al centre del tauler, i van convertir en pírric el triomf en vots del PSC. Pere Aragonès se sent còmode en aquest rol de mà estesa cap a la resta de forces sobiranistes i independentistes i va anunciar l’inici «imminent» de les negociacions encaminades a encarrilar la investidura i el Govern. Perquè una altra pota del paper que s’ha arrogat Aragonès, de faedor de consensos, inclou la d’home d’estat que no té temps per perdre enmig d’una situació pandèmica. I de raó, en aquest cas, no n’hi falta.

I és potser la Covid, la seva triple crisi (sanitària, social i econòmica) que va ajudar tant la pèrdua de 25 punts de participació electoral, el que ha empès Junts per Catalunya a donar una resposta suau i sol·lícita als resultats de diumenge. Contra el que esperaven alguns, també republicans, l’escó i 35.000 vots de distància no han sigut utilitzats pels postconvergents per elevar el preu d’un pacte amb ERC que sembla poc menys que inevitable.

El puigdemontisme compta amb el favor de la història recent i la paritat en l’Executiu quan van ser ells els que van obtenir 12.000 vots i dos escons de matalàs sobre els republicans.

Investidura i pressupostos

Aquestes presses d’ERC i d’Aragonès s’observen en la proposta republicana de vincular un pacte d’investidura amb un sobre els eixos bàsics d’un nou pressupost de la Generalitat. Una forma d’atraure els comuns a un acord, tenint en compte que el més difícil per a Catalunya En Comú Podem, pactar uns comptes d’un Govern presidit per un postconvergent, ja ho va fer l’abril del 2020. Ergo, amb un president d’esquerres i l’agreujament de la crisi social i econòmica a les portes, quan s’acabin els ertos i s’acumulin ja més d’un any de restriccions a l’activitat econòmica, pensen en ERC, l’acord hauria de ser, com a mínim, igual de difícil, quan no menys.

[Tota l’actualitat dels pactes, en directe]

Però això seria només la investidura. I en els números republicans, si es pacta amb Junts, aquest procés parlamentari no és la màxima preocupació. Entre altres raons perquè la simple abstenció dels comuns, pel que hem dit anteriorment, o de la CUP, a fi de defensar aquesta majoria independentista de 74 diputats (nou d’ells seus, el seu segon millor resultat), serien suficients per convertir Aragonès en president.

La formació de Govern és figues d’un altre paner. Junts ja ha dit que no vol compartir taula al Palau de la Generalitat amb els comuns. I aquests han dit el mateix de Junts. Difícil aixecar el doble veto. Jéssica Albiach va insistir dilluns en l’entesa d’esquerres.

Queda la CUP, que serà la primera força amb la qual es reuneixi ERC per ser, al·leguen els republicans, un actor indispensable i un dels partits que ha sortit més reforçats de la cita electoral. Aquí Junts, via Laura Borràs, que defensa un Govern 100% secessionista, ja ha apressat a obrir negociacions. I els anticapitalistes, en campanya, han dit, de vegades, quan no es desmentien, que estaven disposats a entrar en un Executiu. Sense anar més lluny, Dolors Sabater ho va reiterar aquest dilluns. Això sí, falta conèixer les seves exigències i esquivar, després, els seus rocambolescos sistemes de presa de decisió assembleària.

¿Hi haurà contactes amb el PSC? Per si la qüestió no havia quedat clara en campanya amb desenes d’afirmacions i un manifest anti-Illa, tant la portaveu, Marta Vilalta, de manera elegant («la nostra prioritat són els partits independentistes i sobiranistes»), com d’una manera més brusca Junqueras («ERC i el PSC som els partits més antagònics de Catalunya») van donar carpetada a l’assumpte.

El 14-F i la fiscalia

S’hi suma el fet que ERC, en la nit electoral i en la ressaca de dilluns, va culpar directament «tot l’entramat de l’Estat», en el qual s’inclou el Govern, d’haver forçat la celebració dels comicis aquest diumenge, en lloc del 30 de maig, com havien pactat els partits catalans. I s’afegeix que la fiscalia, aquest òrgan que Pedro Sánchez es va vantar de controlar en plena campanya del 10-N del 2019, va interposar recursos als tercers graus dels presos, tot just 12 hores després d’acabar el recompte. Una cosa que va ser interpretada per Vilalta i Junqueras com un «intent de guanyar als jutjats el que van perdre a les urnes». La veritat és que, caducat l’ús com a espantall de campanya, la qüestió ja no dona més de si.

Notícies relacionades

Aliança Catalana aconsegueix 118.000 vots i obté dos escons

Feijóo recupera terreny a Catalunya i pren impuls per a les europees

Una altra de les raons per les quals Aragonès pot desitjar un ritme de pedalada alt en la negociació és evitar que el nou president del Parlament (per saber en mans de quin partit) pugui accedir a la pretensió d’Illa per emprendre una investidura, que seria fallida. Si aquest president de la Cambra no tingués una alternativa, perquè el pacte d’ERC amb Junts i la CUP no s’ha endurit encara, podria donar llum verda.

Albiach, amb tot, va reiterar dilluns l’exposat en la nit electoral quan va prevenir Illa, sense esmentar-lo, d’embolicar-se en una investidura «’fake’», sense tenir els recolzaments necessaris, per «no perdre el temps» en tràmits que no resolen els «problemes de la ciutadania». Un altre punt en comú, hi ha pressa.