El PSC guanya les eleccions catalanes però ERC té la clau del Govern

Més difícil encara. A les eleccions més anòmales que hagi viscut Catalunya, la ciutadania va doblegar la pandèmia donant una lliçó de civisme i complint al peu de la lletra unes mesures sanitàries extremes que van funcionar a la perfecció i van desmentir els catastròfics auguris que es van sentir durant la campanya. Ja a les urnes, els mateixos contribuents van desfer el pols a tres atorgant al PSC la victòria en vots i a ERC, el timó d’un procés que es reforça amb el 50% dels vots per primera vegada. L’empat a 33 escons entre socialistes i republicans brinda als últims la clau per obrir un Govern independentista o un altre d’esquerres. Les dues aliances sumen 74 diputats. En definitiva, un tauler més complex, fragmentat i endimoniat amb una gestió que obligarà a aguantar la respiració durant setmanes o mesos.

Els socialistes van tornar a notar l’amargor de l’històric triomf de Pasqual Maragall el 1999. L’exministre Salvador Illa va vèncer en vots, però sense prou força per impedir que l’independentisme continuï tenint la paella pel mànec. Després de duplicar la representació del PSC, que no recordava el que era guanyar unes eleccions a Catalunya des de les generals del 2008, Illa va confirmar la voluntat d’intentar una investidura per a la qual necessitaria sí o sí Esquerra o Junts, forces que han deixat per escrit un veto a negociar amb els socialistes.

Els socis més proclius a entendre’s amb el PSC, els comuns, no van tardar a reclamar a les esquerres que no es forcin investidures fallides, com la que busca Illa per posar contra les cordes ERC. La suma progressista, 74 escons, és l’única que fa ombra al nou Parlament a l’hegemonia secessionista, el que situarà el republicà Pere Aragonès al mig de totes les taules de negociació i el fa sortir com a favorit per ser el pròxim president de la Generalitat.

Aval al diàleg

Ja gairebé en aquest rol, Aragonès no només va confirmar que es postularà a la investidura, sinó que va anunciar l’inici a Catalunya d’«una nova etapa per aconseguir el referèndum, l’amnistia dels presos i la república catalana». I en castellà, va dirigir un primer missatge al president del Govern, Pedro Sánchez: «És l’hora de resoldre el conflicte en una taula de diàleg». Els resultats electorals, amb socialistes i republicans per sobre de JxCat, avalen la reactivació d’aquest fòrum que la pandèmia va congelar, i que ara serà ERC qui marqui els ritmes.

Però Aragonès també va acabar la nit amb una sensació agredolça. Va guanyar per fi Junts en unes autonòmiques i va ampliar la distància en vots que Carles Puigdemont li va treure a Oriol Junqueras fa tres anys, però l’únic escó que el separa de Laura Borràs permet als postconvergents exigir pràcticament la meitat del Govern per pal·liar la pèrdua de la presidència.

Aquesta negociació del Gabinet estarà carregada d’alt voltatge, ja que les temptacions de Junts de fixar a ERC llistons inabastables topen de cara amb el revés que les urnes han infligit a l’estratègia frontista dels puigdemontistes, perjudicats a més per la mossegada del PDECat al seu electorat, que si bé no li va servir per quedar-se al Parlament, va frenar les expectatives de JxCat.

Coalició o no

La composició del Govern pot ser la primera gran batalla entre dos socis que no saben avenir-se. Aragonès va insistir a compartir Executiu amb la CUP i En Comú Podem, però Borràs va reivindicar un Gabinet «fort» entre forces nítidament independentistes. Una altra opció seria governar en solitari, però el candidat d’ERC requeriria les a priori incompatibles abstencions d’Illa i Borràs. La CUP, que duplica la seva representació i supera uns comuns que han tornat a resistir la marea dels blocs, resulta una altra vegada imprescindible per reblar la majoria secessionista.

Una majoria que s’amplia al veure’s beneficiada per la més que previsible caiguda de la participació. Les llarguíssimes cues que hi va haver durant bona part de la jornada davant nombrosos col·legis electorals fruit de les restriccions d’aforament, van fer l’efecte que la mobilització havia d’esmorteir la caiguda respecte al rècord de participació aconseguit el 2017, quan va votar el 79% del cens. No obstant, l’abstenció va empitjorar les previsions de les enquestes i es va apuntar la seva cota més alta en unes eleccions autonòmiques. La participació va retrocedir fins al 53,55%, la més baixa de tota la història i la desmobilització es va acarnissar més a les zones menys sobiranistes.

D’aquest rècord d’abstenció també se’n va beneficiar l’extrema dreta de Vox. Catalunya ha deixat de ser una excepció i els ultres irrompen a la cambra amb 11 diputats i més de 217.000 vots. La quarta força del país i la primera entre les dretes antiindependentistes. Aquesta queixalada, afegida als més de 650.000 vots del PSC, es van convertir en el calvari de Ciutadans, que passa de primera a setena força, de 36 escons a 6, l’enfonsament més gran d’un partit en unes catalanes.

Notícies relacionades

Salvador Illa guanya les eleccions i intentarà ser president

ERC arrabassa a Junts el lideratge del procés per la mínima

Tan dura va ser la nit per a Inés Arrimadas com per a Pablo Casado. Tots dos es van veure superats per Vox i les seves respectives estratègies tornen a estar qüestionades. Als populars, que fins a la confessió del seu extresorer Luis Bárcenas li anaven bé les coses, han perdut un escó i continuen com el fanalet vermell del Parlament.

Avui és dilluns de Carnaval. Comença el ball.