El migfondista del Sant Pancraç

Tot migfondista necessita tenir baixa freqüència cardíaca en repòs. Salvador Illa (la Roca del Vallès, 1966), el guanyador de les eleccions catalanes, sol estar en les 55 pulsacions per minut. Una fermesa que entrena cada dia corrent almenys una hora quan els carrers no estan ni posats, però que també va haver d’esculpir en la seva etapa com a ministre de Sanitat al capdavant de la pandèmia. En cas d’emergència, porta uns clips metàl·lics de papereria a la butxaca que va deformant per no perdre la calma.

Potser en necessitarà uns quants davant les tortuoses negociacions que s’acosten, perquè la seva marató més complexa és la de convertir-se en president de la Generalitat després de tres anys suant com a cap de l’oposició i amb el fantasma del bloqueig sobrevolant sobre les urnes encara fumejants. La constància la té. Números, també. Però també té a l’aguait saltadors de perxa que faran càlculs amb la Moncloa.

Tan racional com creient

Dirigent impàvid, defensor acèrrim de tocar amb els peus a terra i fidel a la prosa del jesuïta Baltasar Gracián que diu que "la discreció en el parlar importa més que l’eloqüència", l’aspirant a la presidència de la Generalitat té un Sant Pancraç al seu despatx. Llicenciat en filosofia, Illa és tan racional com creient per tradició familiar. Poc amic de les estridències en política, de dir una paraula més alta que l’altra, però també sever i contundent quan pren decisions dins i fora del partit. També davant episodis com el del procés, malgrat la misericòrdia exhibida quan, empesos per necessitat, els socialistes han defensat l’amnistia o estès la mà als independentistes per sostenir la legislatura a Barcelona i a Madrid.

La seva trajectòria ha estat marcada sempre de reptes tan inesperats com complexos, i no és estrany que s’encomani a la icona religiosa de la sort i la prosperitat a qui es ret culte precisament el 12 de maig, dia en què Illa s’ha imposat amb 42 diputats a la icona religiosa de la sort i la prosperitat –igualant el segon millor resultat del partit en unes catalanes– i vorejant els 870.000 vots.

Es va afiliar al PSC el 1995, mateix any en què es va convertir en alcalde de la Roca del Vallès contra pronòstic perquè tres mesos i mig després de les eleccions va morir de manera sobtada Romà Planas, qui fos el seu mentor polític i secretari personal de Josep Tarradellas. Illa va ostentar la vara durant 10 anys en què es va construir La Roca Village i amb una polèmica moció de censura pel mig que no li va impedir imposar-se després amb majoria absoluta. Arribaria després una etapa de rebotiga, com a director general d’infraestructures de la Conselleria de Justícia primer –fins al 2009– i, després, com a director de gestió econòmica de l’Ajuntament de Barcelona durant l’alcaldia de Jordi Hereu i coordinador del grup municipal del PSC ja amb Jaume Collboni a l’oposició.

Va venir llavors el segon càrrec imprevist, el que va posar rumb a la seva tornada a la primera línia: el de secretari d’organització del PSC. Era la matinada del 6 de novembre del 2016, en ple pols entre Miquel Iceta, llavors líder del partit, i l’alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon, per confeccionar l’executiva. Només amb el nom d’Illa hi va poder haver consens i acabar amb el foc creuat en una etapa de convulsió per al socialisme: el procés havia fet efecte en les seves files i en els seus resultats electorals, i el PSOE estava obert en canal amb la defenestració d’un Pedro Sánchez que just començava a estrenar el seu manual de resistència.

Llaurar la terra amb les seves pròpies mans per collir els seus fruits és una altra de les passions d’Illa, un treball d’hort aplicat també en la política. Després de la convulsa tardor del 2017, en la qual va participar en manifestacions de Societat Civil Catalana contra l’1-O, va posar fil a l’agulla des de la fontaneria del partit amb un objectiu clar entre cella i cella: trencar els blocs. El 2019, va estar a la cuina tant del pacte del PSC amb Junts per governar la Diputació de Barcelona com en els fogons de la jugada amb la qual Ada Colau va arrabassar l’alcaldia a ERC de la mà dels socialistes i el pacte amb Manuel Valls. Mesos després, Sánchez li va confiar la negociació amb els republicans per garantir la seva investidura a canvi de la taula de diàleg.

Després d’aquests tres èxits, el president del Govern el va clissar i, sense que constés a cap travessa, el va convertir en el seu ministre de Sanitat i, gairebé sense poder digerir-ho, va caure a plom sobre ell la gestió d’un virus sense precedents. Va ser llavors quan va reprendre l’activitat de córrer i va estrènyer els vincles polítics i personals amb ell. A tal velocitat, que amb prou feines havia passat un any quan, mentre arribaven les primeres vacunes contra la covid, Sánchez li va demanar de cop i volta que fos ell i no Iceta el candidat en les eleccions catalanes del 2021. Llavors va guanyar, però no va ser suficient. Els independentistes sumaven, i van sumar.

Notícies relacionades

Aliança Catalana aconsegueix 118.000 vots i obté dos escons

Feijóo recupera terreny a Catalunya i pren impuls per a les europees

Va començar una contrarellotge en la qual ha anat prenent avantatge mentre ERC i Junts es dividien. Quanta més bronca entre independentistes, més mà estesa del PSC, que s’ha desbrossat la via del pacte a dreta i esquerra amb els uns i amb els altres i donant a Pere Aragonès l’estabilitat que li van negar els seus exsocis. Tot, amb un programa amb picades d’ullet tant a l’obrer com al patró. Aquesta vegada, la victòria d’Illa és contundent, tot i que per arribar a la meta de la Generalitat encara li queda un dur esprint no exempt de riscos.

Com sant Pancraç, promet salut i feina sense sortir del marc de l’Estatut. Arremangar-se per les coses de menjar i els serveis públics i no per referèndums i confrontacions. Perquè ell no és un Killian Jornet i les seves maratons poden ser llargues i costa amunt, sotmeses a inclemències meteorològiques i a risc de lesions, però tenen terra ferma i un traçat definit que marca els seus límits com a migfondista.