Votar a mitjan matí

Especular sobre qui és o no és català acaba sent una manera de malgastar energia col·lectiva. Hi ha qui se sent molt català sense ser nacionalista, d’altres es consideren tan catalans com espanyols, uns altres són nacionalistes de la mateixa manera que d’altres no, també n’hi ha que no volen ser espanyols de cap manera, també hi ha catalanistes nostàlgics i també els que es consideren ciutadans de Catalunya, segons la fórmula de Tarradellas.

També trobem qui no vol ser ciutadà de cap terra específica, sinó només un individu que paga els impostos i respecta els semàfors. Una meitat de la població de Catalunya és catalanoparlant i l’altra és castellanoparlant. I és així a pesar de l’anomalia pedagògica de la immersió lingüística. No existeix en les altures celestials un tribunal suprem que pugui dictaminar qui és o no és català. La societat catalana és –com a mínim– tridimensional encara que el procés pretenia representar majories indestructibles.

Notícies relacionades

Moody’s aplaudeix Catalunya

Trilerisme fiscal en època electoral

Es contraposen el caràcter determinista del nacionalisme identitari i la noció de pluralisme crític, és a dir, considerar que si pretens busca la veritat, tota teoria –com més millor– ha d’admetre’s en competència amb unes altres. Segons aquesta tesi, el principi de fiabilitat constitueix el requisit d’una discussió racional: potser jo no tinc raó, i potser tu la tens o tal vegada estem equivocats tots dos.

Ja abans de la mort de Franco i del retorn de Tarradellas, el filòsof Ferrater Mora diu que el catalanisme creu que Catalunya "ha pogut ser" però "no ha estat", una insatisfacció que revela alguna cosa de la pròpia realitat, però sense que "trencar els llaços" equivalgui encara a "els llaços estan trencats". També deia que l’Estat funciona sobre un cos orgànic on han bategat i bateguen polsos a ritmes molt diferents. Però no ho considerava una catàstrofe perquè "si s’aprofita com cal, pot donar lloc a una fecunda simultaneïtat que només en aparença és paradoxal: la simultaneïtat en el funcionament de la diversitat". Aquest va ser el sentit de la Constitució de 1978. El primer "Estatut" va aportar a la Generalitat competències que el vell catalanisme mai hauria imaginat. Després de votar el diumenge, peces més diferents poden encaixar: la sardana i l’influencer mundialista, els ciclistes dominicals de tota la vida i el ball perreo, el tortell i les begudes hipertòniques, anar a missa o dedicar-se al parapent. És el civisme amb naturalitat a l’hora del vermut, sigui autòcton o transnacional.