Els escacs volen posar en perill el masclisme

Només el 7% de les persones que juguen a escacs a Catalunya són dones. Així ho té quantificat la Federació Catalana d’Escacs, que veu com, dia a dia, ha de lluitar per promocionar entre les més petites (i no tan petites) aquest esport. «Estem mirant de canviar-ho. Quan era petita no érem gaires noies i ara en som unes quantes més, però continuem lluitant per tenir més presència. S’estan visibilitzant més les dones en els escacs i hi ha moltes àrbitres i monitores, cosa que ajuda a donar més visibilitat», explica Cristina Bosch (Barcelona, 1977), gerent de la federació catalana. «Crec que els clubs han de ser conscients de la presència de dones. Si una dona entra en un club i tots la miren com a una cosa rara, pot sentir-se fora de lloc i anar-se’n. Si en un club ja hi ha més dones, l’experiència és diferent», diu la directiva.

Moltes dones van ser aquesta nena que va entrar en una sala on no estava ni contemplada. La que es va iniciar perquè la seva família jugava, perquè n’hi va ensenyar el seu pare o el seu avi i van fer d’un moment familiar únic una afició. «Vaig començar perquè tinc dos germans més grans. Ells van començar a jugar quan jo tenia quatre anys, i em va semblar interessant. També m’hi vaig apuntar i, com que em va agradar molt, vaig continuar jugant», explica Sílvia Serradell (Olèrdola, 2014). Amb poc més de 10 anys, el seu camí tan sols acaba de començar. Disfruta com moltes altres dones d’aquest esport, tot i que és conscient que per ser una gran mestra hi ha molt camí per fer. «M’agradaria dedicar-me als escacs, tot i que també m’interessen altres coses, com per exemple les matemàtiques. Ara mateix hi estic dedicant bastant temps», diu.

La realitat dels clubs

Que la Sílvia tingui aquest somni i aquest objectiu no és perquè sí. No fa gaire era impensable. La federació vol que sigui el de moltes altres nenes i, per això, ha creat un pla d’igualtat. S’han detectat quins són els flancs pels quals cal atacar la desigualtat actual entre homes i dones en els escacs catalans. «El principal problema són els clubs. Un terç d’aquests clubs no tenen ni una sola dona», afirma Marina Ponsa (Sabadell, 2001), membre de la junta directiva i de la comissió d’igualtat. «Molts clubs són en pobles petits on juguen uns 20 homes d’edat avançada. Si una noia entra en un club on només hi ha homes grans, no se sentirà còmoda. En canvi, si hi ha altres dones, l’ambient és diferent. No són espais que convidin les dones a participar-hi i no hi ha estratègies clares per integrar-les-hi», afegeix Ponsa.

Notícies relacionades

Lídia Pitarch: "Les normes del carrer les marquen els homes"

Col·lectius feministes de Barcelona denuncien la prohibició de l’avortament a l’Hospital de Sant Pau

Però, ¿com es canvia aquesta realitat? ¿Com es fa atractiu l’esport i s’adapta el context perquè les nenes s’hi aficionin? «S’han fet xerrades, trobades i tornejos femenins des de fa anys, però no s’aconsegueix que les nenes s’hi interessin i les que entren sovint se’n van de seguida perquè l’entorn no està preparat per a elles», assenyala Ponsa. «En general, crec que la situació ha millorat molt», afegeix Sílvia Serradell.

Tres dones de tres generacions diferents. Cadascuna ha viscut una realitat, un camí, però el punt en comú és l’amor per un esport que ara també comença a passar de mares a filles. «És una cosa que fem a casa. El meu marit també hi juga i venim d’una família d’escaquistes. Per a mi, els escacs són com la vida: prens decisions i veus les conseqüències que tenen. Sempre hem pensat que era bo que les nenes juguessin per aprendre a decidir i ser conscients de les seves eleccions», explica la gerent de la FCE. Però el camí per recórrer encara és enorme per posar en perill el masclisme.