Una reivindicació necessària

Sandra Miret: "El cinema amb què vam créixer era masclista"

Al llibre ‘Damas, villanas y lolitas’ (Bruguera), la divulgadora cultural repassa els estereotips a què les dones s’han enfrontat en el món audiovisual al llarg de la història.

«Molts personatges femenins pateixen violacions de forma gratuïta»

Sandra Miret: "El cinema amb què vam créixer era masclista"
2
Es llegeix en minuts
Marisa de Dios
Marisa de Dios

Periodista

Especialista en sèries i programes de televisió

Ubicada/t a Barcelona

ver +

¿El cine amb què vam créixer era masclista?

Masclista, blanc, racista, classista, capacitista... Estava escrit, dirigit, produït i distribuït per homes, majoritàriament blancs i heterosexuals. Al cine amb què vam créixer li falten moltíssimes mirades. Seria molt interessant recuperar algunes narratives anteriors amb aquestes noves mirades.

¿No és injust mirar-lo amb la perspectiva actual, més sensibilitzada a altres mirades?

Depèn. Si fem un revisionament històric de Chaplin, que era més aviat misogin i li agradaven molt les menors, hi ha gent que diu que això va passar fa moltíssims anys i no podem criticar-ho amb la mirada actual. Però és que en aquell temps estar amb una menor tampoc estava ben vist, així que cal criticar-ho amb la mirada de llavors i la d’ara. Tenim la imatge que en el passat tot valia i ningú tenia criteri, però és que el moviment feminista porta molts anys de lluita, i hi ha hagut molts homes que han parlat d’això, com Gustave Flaubert quan a Madame Bovary analitzava per què les dones estaven condemnades a una vida tan tancada. Si hi ha homes que han decidit deixar a part aquestes reflexions i aquest activisme també cal criticar-ho. Ara tenim una mirada molt més inclusiva, diversa, feminista, amb la que és molt complicat veure coses del passat que no es tenien en compte. Espero que d’aquí a 50 anys, quan mirem el cinema actual, també pensem que com érem capaços de deixar passar certes coses, això és l’evolució.

¿No ens podem continuar divertint amb les velles pel·lícules?

Podem disfrutar-les, però això no impedeix que hàgim d’adonar-nos de les coses que no estaven bé i que no hem de repetir o que, si les repetim, siguin des d’una altra mirada. Jo no vull repetir el cine del qual venim. Hi ha clixés com el típic la dama i el rodamón de Tres metros sobre el cielo, però es pot trobar una manera més moderna d’explicar-ho, com a la pel·lícula La mala influencia, en què el canalla no té per què ser tòxic, o si és de barri no té per què ser violent, o si és pija no té per què ser estúpida. És agafar els arquetips i treure’ls-hi aquestes coses tan casposes i misògines.

Notícies relacionades

¿El cine ha normalitzat també la violència física i sexual contra les dones?

Sí. I això, al final, fa que es perpetuï la cultura de la violència. Quan va sortir Mi reno de peluche, en què hi ha una violació a un home, les xarxes traient foc perquè tothom estava horroritzat amb aquesta escena. Però és que això ho hem estat veient nosaltres tota la vida. Molts personatges femenins de sèries i pel·lícules pateixen violacions d’una forma gratuïta. A La piel que habito n’hi ha tres i es mostren sense cap cura i anant fins i tot al morbo.