La bogeria (espacial) de la Casa Fullà

¿Qui no coneix l’edifici Walden-7? Ben Pocs. La resposta a la mateixa pregunta sobre la Casa Fullà seria diametralment oposada. I això que l’edifici en qüestió és anterior al de Ricardo Bofill. Hi comparteix postulats, com el sentit de crear comunitat, però no comparteix l’escala. La casa d’Òscar Tusquets i Lluís Clotet és molt més modesta, en termes de volum, però igual d’ambiciosa pel que fa a ideals. «¿Què preteníem? Fer el màxim nombre de vivendes possibles, totes diferents: d’un, dos, tres dormitoris… perquè hi hagués una barreja social a la mateixa casa, i un sentit de comunitat», reflexiona Tusquets. Ho van aconseguir. I a més a més van aixecar un edifici diferent. Molt diferent. No només conceptualment, sinó també físicament. 

Diferent per l’ús del totxo, un material aleshores considerat pobre, i del mosaic hidràulic, gens de moda als anys 70, tan vàlid per a les zones comunes com per a les privades. I una única entrada amb una escala més que àmplia, uns passadissos per als quals l’adjectiu ample queda curt, i un pati de distribució per a apartaments que se solapaven. Trenta-tres vivendes úniques en distribució i metres quadrats amb accessos oposats: per arribar a unes s’ha de baixar, mentre que a les altres s’accedeix pujant. «Una bogeria espacial», afirma l’arquitecte, que necessitava llibre d’instruccions per moure-s’hi. Això explica la peculiar senyalística que va crear Anna Bohigas. I , també, que el notari demanés ajuda per a les escriptures. Va necessitar fins i tot la col·laboració de Tusquets i Clotet, perquè no s’aclaria amb els plans. 

 

Sentiment de comunitat i edifici van néixer alhora. ¿Va ser l’arquitectura o van ser els inquilins? Difícil de saber. El tipus de bloc va atraure joves creatius, res de famílies convencionals. Músics, artistes, escriptors, realitzadors… Figures vinculades amb la cultura del moment, o sigui, la contracultura dels anys 70. I la seva distribució va facilitar el contacte. El resultat va ser el conegut al barri, el Guinardó, com l’edifici dels hippies. Víctor Jou, el creador de Zeleste, va ser dels primers a arribar-hi, i allà segueix encara. Disposat a obrir la porta a tots els estudiants d’arquitectura que volen conèixer el que va ser el primer projecte de Tusquets i Clotet, i el més autònom: «En una vivenda col·lectiva no hem tornat a treballar mai més amb aquesta llibertat». 

Jou recorda les festes que s’hi feien i la gosadia total amb la qual la gent saltava d’un pis a un altre. Ningú tancava les portes. Ni Joan Brossa, que va morir allà. I que disfrutava tant de la casa que fins i tot en va escriure un poema. Era gairebé com una comuna, fins al punt de tenir idees tan inversemblants com plantejar-se posar rentadores per a ús de tots als passadissos. O telèfons públics. De cabre hi cabien, però les idees no van prosperar. Sí que es va materialitzar el naixement de l’emblemàtic Zeleste, que es va gestar entre les parets de la Casa Fullà. Hi va haver altres veïns il·lustres, com Francesc Bellmunt, Pau Maragall, Àngel Jové i Marta Pessarrodona, a més a més dels promotors de l’invent: Ferran Fullà i Ana M. Briongos. 

La mili a Lleida

Notícies relacionades

Set rutes curtes a peu per la natura

Advertència del Parc del Cadí: No tocar la flor més tòxica d’Europa

«Va ser una experiència que avui dia seria impossible per molts motius, però fins i tot llavors va ser molt anormal, es va portar a terme perquè ens la va encarregar gent molt especial». Paraula de Tusquets, que també apel·la a la casualitat per explicar el naixement del projecte. El cas és que Tusquets feia el servei militar a Lleida en el mateix moment en què  Fullà continuava a la presó de la capital del Segrià tancat després de ser jutjat, l’any 1962, per un tribunal militar amb Manolo Vázquez Montalbán, Salvador Clotas i Martí Capdevila. I el cas és, també, que pocs anys després la mare de Fullà tenia uns terrenys al barri del Guinardó i el pare de la seva nòvia, Ana M. Briongos, les ganes de fer de constructor. Faltava l’arquitecte. I llavors va aparèixer el que s’acabava de llicenciar que havien conegut a Lleida: Tusquets.

La resta és història que es pot veure, amb altres projectes firmats conjuntament amb Clotet, a l’exposició que el COAC dedica als dos arquitectes, fins al 7 d’abril.