Pere Navarro: «Si em pregunten '¿on vols aparèixer ara?' diria Molló»

Si li hagués fet cas a un rampell estival, pot ser que Pere Navarro no fos avui el director general de Trànsit que més ha reduït el nombre de víctimes a les carreteres, sinó un comptador de llegendes en travessies turístiques per les illes Medes.

Allò de les illes, perquè és el tram de la Costa Brava per la qual pot resultar més plàcida la navegació; i allò de narrador perquè una tarda d’estiu, estant amb un amic a bord d’un veler, a aquest barceloní que acaba de complir 68 anys se li va ocórrer que podrien crear algun dia a mitges una exclusiva ruta de navegació en la qual el passatger degustés cava i històries d’aquell mar. L’objectiu del projecte seria que ningú es perdi el paisatge, la llum, el color, la brisa, les històries i el vi d’aquesta part de Catalunya.

«A veure: la Bíblia diu que el paradís és entre el Tigris i l’Eufrates. No és veritat: el paradís és entre el Ter i el Fluvià, entre les dues desembocadures», afirma Navarro disposat a batre’s. Però és que més al nord, on el vent fa més complicada la navegació, té un altre lloc del qual guarda records i impressions estètiques entranyables: el parc natural del cap de Creus.

«No jo, Jacques Cousteau, deia que el més espectacular de tot el Mediterrani és el cap de Creus, i tenia raó –opina–. Cal anar a veure’l. És poc conegut. És la natura en estat pur, la Tramuntana, el mar, cala Jóncols, un petit hotel que hi ha per allà perdut i la seva intrahistòria familiar... Portbou, Llançà, Port de la Selva, Sant Pere de Rodes... De veritat que és un entorn màgic, d’una estètica molt potent, i a mi em fa l’efecte que és poc conegut».

Parla amb entusiasme d’aquest racó de Catalunya i li passa pel cap el record d’«alguna excursió a peu de Roses a Cadaqués. Pujant la muntanya, a dalt del tot hi havia una base americana LORAN de comunicacions de l’època de...» Atura aquí el relat. Es queda pensatiu un instant. És que això no és l’important, diu, sinó «la imatge del paisatge que et queda gravada a la retina».

Dies feliços al Pirineu

Li ha demanat EL PERIÓDICO que reveli un lloc magnífic de Catalunya, i qui va ser governador civil de Girona entre el 1985 i el 1996 no surt d’aquell territori per a ell mític, no només de mar, també de muntanya, sobretot d’alguna en la qual li agradaria trobar-se si tingués la capacitat de teletransportar-se obrint i tancant els ulls.

«Si em diuen, ‘sent, ¿on vols aparèixer tu en aquest moment?’ diria Molló. Després de Camprodon és

l’últim poble de Catalunya abans d’entrar a França, de 350 habitants, agricultura, ramaderia, una mica d’hostaleria... La gent és entranyable, el temps té un altre ritme, és una altra cosa. Hi ha mil excursions per les muntanyes dels voltants. T’expliquen mil i una històries... també de la guerra civil, de quan van sortir els republicans per la carretera del Coll d’Ares i... bé, somio ser allà», confessa a la gran sala, flanquejada per una exposició de motos de la Guàrdia Civil, que fa de rebedor a la seu de la Direcció General de Trànsit.

Com si s’hagués teletransportat, descriu Navarro una festa d’estiu, «quan el bestiar puja a aprofitar les pastures d’altura, i se l’acompanya per fer una jornada de convivència. Insisteixo, és anar al bar del poble, i parlar amb la gent, i escoltar històries, anècdotes i llegendes... d’un avió que va caure per allà, de quan va desaparèixer la frontera entre Espanya i França pels acords de Schengen... bé, històries d’una localitat molt vinculades al seu caràcter fronterer i d’altura envoltada de muntanyes». 

Les espines fregides

Però se li ha demanat que concreti més, i que assenyali un lloc on asseure’s a menjar, i llavors recorda un sopar dels 80 amb Josep Tarradellas, ja expresident de la Generalitat. Va venir amb la seva dona, es va asseure a la taula, va cridar al cambrer i li va demanar que retirés un gran centre de flors. «És que prefereixo veure-la a ella», va dir en al·lusió a la seva dona. «Era un cavaller», recorda Navarro.

Notícies relacionades

Set rutes curtes a peu per la natura

Advertència del Parc del Cadí: No tocar la flor més tòxica d’Europa

El sopar va tenir lloc a El Motel, restaurant de l’Hotel Empordà de Figueres, que molta gent coneix més per la seva denominació popular: Motel Empordà. Des del 1961, primer amb Josep Mercader, el seu fundador, i després amb Jaume Subirós, el seu gendre i impulsor, aquella casa és santuari de fogons.

«No només Tarradellas, quan es va jubilar, anava a passar caps de setmana al Motel Empordà. Josep Pla era un habitual menjant allà –relata Pere Navarro–. Han passat els anys, però la carta, més o menys, continua sent la mateixa. I hi ha un plat que és entranyable, que són les espines de la sardina (més aviat de l’anxova de l’Escala). Només l’espina, ¿eh?, arrebossada i fregida. És una autèntica delícia. És un plat que sempre crida l’atenció. Quan hi portes algú et diu sempre això que ‘els catalans aprofiteu fins i tot les espines de les sardines...’».