Sandra Barneda: «Si vas a l'Empordà, te n'enamores segur»

Viure a Madrid i treballar a la tele implica cavalcar un cavall desbocat que de vegades amenaça la pròpia integritat, la física i la mental. Fa falta un antídot contra tant frenesí, una càpsula espaciotemporal on aïllar-se de tant en tant del soroll i la fúria que comporta la vida urbana i l’exposició mediàtica extrema. La periodista i presentadora Sandra Barneda (Barcelona, 1974) té situat el seu «recés de pau» a l’Empordà, la terra dels seus avantpassats i on acostuma a escapar-se seguint la crida de la sang.

A la casa que va construir el seu rebesavi al segle XIX viuen avui els seus pares i aquí solen tenir lloc ara les trobades familiars. L’última va ser a finals de febrer, amb motiu del 80 aniversari del seu pare. El següent havia d’haver sigut a mitjans de març, per l’aniversari de la seva mare, però l’estat d’alarma la va obligar a enyorar els paisatges de la comarca gironina des de la finestra del seu pis de Madrid, on ha passat sola tot el confinament.

Cofre del tresor

A l’Empordà la uneixen llaços biogràfics i familiars, però també la «profunda admiració» que professa cap a les qualitats naturals del lloc i els seus veïns. «Té el mar, el camp, la muntanya i pobles preciosos on la gent sap cuidar les tradicions», destaca abans de llançar-se a enumerar topònims com qui repassa les joies d’un cofre del tresor: «Peratallada, Molló, Vilanova de la Muga, Cadaqués, Calonge, Llançà... Si els visites, te n’enamores segur», assegura. Davant els qui desconfien de la fama de ventosa que té la zona, Barneda adverteix: «Diuen que la tramuntana és odiosa, però els que viuen allà saben que ho neteja tot».

El poder balsàmic i inspirador que té per a ella aquesta cantonada de Catalunya, escenari de la seva segona novel·la, ‘La tierra de las mujeres’, queda fora de tot dubte. L’avala l’experiència de tants anys de visites familiars i en solitari. «Aquí em vaig treure les quatre últimes assignatures de Periodisme. Em vaig tancar un mes a la casa familiar amb la vista del Canigó i el meu gos com a úniques companyies, i quan vaig sortir vaig superar tots els exàmens», recorda.

Aquests llogarrets són també per a la presentadora la definició més clara i precisa que existeix de la vida rural. «La cosina del meu pare tenia vaques, aus i cavalls. Recordo de nena buscant entre les gallines a veure si havien post un ou. No sé si és per aquestes vivències, però cada vegada tinc més ganes de camp. I per a mi el camp és l’Empordà. Em baixen les pulsacions cada vegada que arribo», revela.

La nena del Gòtic

Notícies relacionades

Pere Navarro: «Si em pregunten '¿on vols aparèixer ara?' diria Molló»

Les ganes de Costa Brava d'Ángels Barceló

Aquest estiu, mal que li pesi, serà difícil veure Barneda per aquestes masies. Ben aviat se’n va cap a la República Dominicana, on passarà els pròxims mesos gravant dues temporades de ‘La isla de las tentaciones’, un «segon confinament de l’any» que també la privarà de l’altre passeig secret que sol fer quan torna per Catalunya: el que ofereix el laberint apartat del Barri Gòtic de Barcelona.

De nou, la memòria afegeix brillantor a l’encant del lloc: «El meu pare tenia la perruqueria al carrer Ferran i els meus avis vivien a la plaça del Rei. La meva infància va transcórrer en aquests carrers plens d’història, on adoro tornar», confessa. Aquests passejos solen incloure una visita obligada: «Soc fan i clienta de la cereria Subirà del carrer Llibreteria. Venen espelmes des del segle XVII i el local és un viatge en el temps. Cal donar suport als comerciants que saben cuidar el patrimoni històric», suggereix.