Obligats a moure fitxa

Els casos Bárcenas, Urdangarin, Gürtel, Millet, ITV... proliferen i ja no n'hi ha prou de dir «poso la mà al foc» per tal o tal altre. Ja no n'hi ha prou de prometre que «els comptes del partit són clars». Ja no n'hi ha prou de defensar la presumpció d'innocència. Ja no n'hi ha prou. El 91% dels catalans opinen que la política està tenyida de corrupció, revela una enquesta de l'Oficina Antifrau. La indignació creix i els partits s'estan veient forçats a moure fitxa. Ara tots s'omplen la boca al defensar més transparència i nous mecanismes que netegin, fixin i donin esplendor a la democràcia. Però hi ha algunes discrepàncies que poden deixar el ciutadà amb el regust de sempre: «Parlen molt i fan poc».

El primer gran escull: ¿què s'ha de fer amb els imputats? ERC, Iniciativa, Ciutadans i la CUP no tenen dubtes: apartar-los de tots els seus càrrecs. Els titubejos i les contradiccions sorgeixen en la resta. La presidenta dels populars catalans, Alicia Sánchez-Camacho, per exemple, va recordar ahir que ella va separar dos regidors del partit per aquesta raó (un, a Sabadell, i un altre, a Sant Andreu de Llavaneres), encara que després va haver d'admetre que, en altres comunitats, el PP no ha fet el mateix.

Tampoc a CiU semblen estar gaire per la feina. El seu màxim líder i president de la Generalitat, Artur Mas, defensava la setmana passada que els imputats puguin seguir en el seu càrrec, perquè «una imputació no és una condemna».

El portaveu del PSC, Jaume Collboni, advoca per separar dels càrrecs orgànics els imputats «fins que s'aclareixi la situació» (encara que ell mateix avala que Manuel Bustos retorni aquest mes a l'alcaldia de Sabadell), i coincideix amb el secretari d'organització de Convergència, Josep Rull,

a dir que a vegades «s'utilitza la imputació com una arma política».

Altres coincidències. Socialistes, nacionalistes i la resta defensen que el Parlament aprovi al més aviat possible una llei de transparència que permeti que els ciutadans tinguin més (i més accessible) informació dels partits i fins i tot del patrimoni dels polítics. No obstant, Rull matisa que «el més rellevant, més que el patrimoni en si, és saber l'increment patrimonial» des que s'arriba a un càrrec fins que es deixa.

Càrrecs vitalicis

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

Parlant de càrrecs, a les grans forces també els costa posar data de caducitat a la carrera política. Com a màxim, accepten que es pugui limitar el nombre d'anys que una persona pugui estar en un lloc de màxima responsabilitat. Hi torna a sorgir una altra divisió amb els partits minoritaris, una fractura que s'engrandeix al mencionar el finançament, ja que els més situats a l'esquerra exigeixen que sigui totalment públic i tan translúcid com les donacions. Sobre això, el portaveu adjunt del PPC al Parlament, Santi Rodríguez, defensa que, «s'eviti qualsevol irregularitat, per descomptat, però s'han de posar limitacions [a fer-ho tot públic] perquè alguns donants es podrien sentir intimidats».

En el que sí que sembla que hi ha quòrum és en la necessitat de dotar de més recursos els òrgans de control i a reduir la despesa dels partits, i la majoria aposten per obrir les llistes electorals. «Necessitem mesures urgents de regeneració democràtica. La crisi ha fet que la gent ja no miri cap a un altre costat amb la corrupció», alerta Laia Ortiz, portaveu d'Iniciativa, que recorda que el seu partit fa «anys» que demana mesures que ara defensen altres. «Els partits tradicionals s'han mogut quan han vist que els arribava l'aigua al coll», denuncia Matías Alonso, secretari general de Ciutadans. Roser Veciana, de la CUP, encara és més crítica. Desconfia dels polítics de tota la vida i avisa: «Són els moviments socials, la pressió del poble, els que canviaran les coses, no els partits».