Una bretxa més que digital

Va passar en una de les trobades entre polítics catalans i ciutadans que organitza EL PERIÓDICO. Una convidada li va dir al president de la Generalitat, Artur Mas, que per a ella els polítics són «el càncer de la democràcia». Frase rodona, que si es corporitzés en un tuit probablement faria fortuna en forma de retuits i favorits. Al president Mas no li va agradar l'expressió; la seva autora es va explicar, es referia a la corrupció, a l'allunyament dels polítics respecte dels ciutadans, al fet que els dirigents acostumin a ser forts amb els febles i febles amb els forts, que aquesta crisi no és res més que una estafa. Polític i ciutadana van parlar, i la seva conversa no cap en 140 caràcters, no cabria en aquestes dues pàgines. Es va crear el que Joaquim Brugué, director de l'Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOB) de la UAB, anomena «espais de diàleg» entre els representats i els seus representants. Però el tema del «càncer de la democràcia» no li va agradar gens al president Mas, ja em poden ben creure. Si s'hagués produït a Twitter, ¿seria un exemple de comentari ofensiu a les xarxes socials al qual el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, vol posar límits? Per explicar-ho tot: als altres nou ciutadans que van presenciar el (des)encontre, el que els va semblar va ser que la ciutadana li estava cantant al polític les veritats.

«Les xarxes socials són una mostra del que passa a la societat. ¿Què podem esperar d'un país on els polítics són considerats un dels principals problemes, segons el CIS? Doncs que la gent està cabrejada, i a la mínima oportunitat de dirigir-se directament a ells ho fa i a vegades no és elegant», opina Ignacio Escolar, director d'eldiario.es. «La crisi de la política és en part una crisi de distància entre administrats i administradors -afirma Enric Marín, periodista i professor de Comunicació a la UAB-. El model imperant respon encara a la lògica de la comunicació de masses, unidireccional, vertical, del polític al ciutadà, i hauria d'adequar-se al nou ecosistema, cada vegada més dominat per la lògica de les xarxes».

Cabreig, distància, oportunitat de parlar directament amb els polítics, crisi de la política, comunicació unidireccional i vertical, la lògica de les xarxes. En la polèmica desencadenada per la intenció del Govern central de regular el discurs a les xarxes socials es donen aquests conceptes, aquestes disfuncions, aquests desacords, aquestes dissonàncies. Com explica Marín, «el que es diu a les xarxes és com si es digués al carrer, és un espai públic, una àgora pública». Per tant, si un comentari concret vulnera la llei -«Hi ha molta distància entre qui s'enfada, retreu, escridassa un polític i qui l'amenaça o l'insulta greument», recorda Escolar- se li aplica el Codi Penal, es digui a la cafeteria o amb una arrova davant d'un nick. Els trolls, els que aprofiten l'anonimat per insultar, vexar, amenaçar, desfogar-se, són una altra disfunció per a la qual les lleis actuals ja tenen resposta.

Però descomptats els delictes tipificats, el que queda són uns polítics i uns ciutadans compartint un espai de comunicació nou. Perquè la diferència entre el carrer i internet és que un no es troba, per posar un exemple, el president Mariano Rajoy a la cafeteria. I, sense necessitat de cometre un delicte d'injúries, sense necessitat de convertir-se en un troll, un ciutadà de l'Espanya del 2014 al qual li posen al seu abast un dirigent polític no sol sentir la inclinació de tirar-li flors.

Falta de costum

I el polític, d'entrada, no està acostumat a això. I no li agraden moltes de les coses que llegeix al seu mòbil, entre altres raons perquè no sol sentir-les, perquè el contacte cara a cara amb els ciutadans no és habitual. O en paraules de Pedro Padras, directiu de 54 anys del Masnou: «Els primers a ofendre'ns a tots nosaltres diàriament són els mateixos polítics. Ens insulten, ens menyspreen, ens falten al respecte, ens prenen el pèl, ens enganyen, ens defrauden, ens deceben, ens maltracten, ens roben, ens saquegen, ens espolien, ens ultratgen, ens persegueixen, ens fastiguegen...» Ells, els polítics; nosaltres, els ciutadans.

En aquest sentit, Twitter no té vida pròpia, Twitter és un reflex de la realitat, o d'una certa realitat, potser més vociferant, potser més sorollosa, però amb un pes del qual donen fe les manifestacions larvades i gestionades i convocades exclusivament per les xarxes socials.

Un reflex de la realitat. I una eina «de democràcia i transparència -afirma Cristina Gallach, portaveu del Consell Europeu i especialista en comunicació política-, una fórmula democràtica perquè els ciutadans s'expressin. I una manera que els polítics s'adonin del que pensen els ciutadans». Però com a eina, assegura Brugué, «és una cosa que pot servir per reforçar la democràcia o per debilitar-la». Segons la seva opinió, «les xarxes socials no són una revolució democràtica». «Estem en una cruïlla -opina Enric Marín-. Un carrer ens porta a aprofundir en una política participativa, però l'altra opció és la del despotisme il·lustrat: com que el debat polític és molt complex, avancem cap a una concepció tecnocràtica de la política».

Notícies relacionades

Rebuig a la penalització preventiva de les xarxes

Cristina Gallach: "Entre eleccions i eleccions, els ciutadans tenen molt a dir"

 

Les xarxes socials transmeten missatges, no canvien la realitat. «La xarxa no és un element real d'interconnexió que uneixi gent de diversos sectors i ideologies. En realitat la gent d'una ideologia determinada es retuiteja entre ella», apunta Gallach. «Igual que la democràcia no és només votar, tampoc ho és emetre un tuit. Un dels elements tradicionals de la democràcia és generar diversos espais de diàleg. Si el tuit es tradueix en el fet que la gent opina des de casa però no té espais de trobada, això pot acabar debilitant la democràcia», explica Brugué, que alerta del risc que les xarxes siguin «un lloc de desavinença» que els polítics usin per a propaganda i per demonitzar l'adversari, i els ciutadans, per dir que tots els polítics són iguals; una eina per construir una «societat hooligan en què o estàs amb els meus o estàs amb els altres». Sembla que 140 caràcters sí que poden ser el reflex d'una so­cietat.